Dolçor

Tots asseguts en rotllana, avui al matí, dient-nos les coses boniques els uns dels altres. Jo, com tots, agafant amb dos dits un paperet on havia de dibuixar allò que els altres em deien que els evocava. I m'ha tornat a sorprendre que el que la gent destaqui de mi sigui precisament la pau. La pau. Tant que la buscava, tant que la no-trobava, tant que qui sap on deu ser, la pau. Però potser és veritat, i ells tenen raó i jo no, i la pau ja és en mi i la meva opció és senzillament no veure-la per poder seguir pouant el fruit dels dies. Potser la pau ha baixat amb mi des del silenci preciós i fràgil de la Borgonya. L'enyoro tant, molt, tant més del que m'esperava! Tinc la sensació d'haver estat durant temps un gran mirall, reflectint sempre qui se'm posava davant, qui se m'acostava prou, amb una capacitat d'adaptació curiosa. Tot corrobora aquesta teoria estranya: des del moment dolorós de decidir que no necessito qui no em vol a la seva vida a la constatació de les diferents cares del prisma que semblen contradir-se i que, tot i així, innegablement són.

La pluja em degota pels cabells i per l'esquena. La lluna roja jeu rere els núvols. Les coses reprenen el seu curs amb una naturalitat que envejo. I aquí el mirall, aquí la pau, impregnada d'una dolçor que no és la meva però que no em resulta tampoc incòmoda. Encara que jo no sigui de coses tan dolces, per uns dies podem fer una excepció, podem oblidar la xocolata amarga i tots els seus jocs de paraules. Encara que jo mai hagi entès la dolçor (com a màxim la dolcesa) en aquest punt de suspensió entre l'embranzida del salt i el vertigen de la caiguda em permeto un descans, un gaudir del que no pot ser. Acceptar amb els ulls tancats i un somriure el trosset d'irrealitat que m'ha estat regalat.

Voldria un altre mirall just davant, ben a prop, per poder reflectir la llum eternament. Deu ser això, aquesta dolçor, el rastre del silenci perdut per un camí massa llarg. Massa lluny. Però potser també tan a prop. Potser també dintre meu sense saber-ho. Com la pau que m'he endut arrapada als records. Quan tanco els ulls em vénen tots de sobte i m'embafen encara més. I em colpeix la incertesa de no saber cap a  on vaig, però ho fa, és clar, amb aquesta suavitat de petó de bona nit que m'encanta i em delecta i em desconcerta.