Qui ho havia de dir

Qui ho havia de dir, dilluns. Dilluns, sí i problemes i trens i trens i trens. Córrer amb aquella incertesa encantadora entre la via 10 i la 3, quina calor amb tants jerseis i tanta llana, tenir un ensurt, anul·lar les targetes de crèdit,
"-L'has perdut o te l'han robat?
- L'he perdut, l'he perdut... perdo moltes coses, jo."

Problemes més grossos, problemes més petits, exàmens i treballs que no m'importen gens ni mica, de veritat, m'importen d'una manera que fa un parell d'anys m'hauria fet enrabiar, converses amb traducció simultània dins els caps, preguntes de rigor, respostes de rigor,
"- Com et va tot?
- Bé, mira, anar fent, no em cal explicar ara tot el que no va bé perquè encara que sigui una petita llista tampoc és catastròfic i vaja, que no em cal, però bé, de fet no, de fet he perdut la cartera fa un moment.
- Ostres.
- Però confio en la bona voluntat de la gent.
- Sí, ja, clar, hehehe.
- Sí, hehehe, clar, hehehe, bé, doncs jo segueixo resseguint el tren, que vagi molt bé.
- Sí, molta sort, eh?"
Sí, sí.
El senyor de l'oficina de Rambla de Catalunya de la caixa taronja és molt simpàtic, perquè vaja, jo faig molta peneta també tan despentinada i acalorada i "perdo moltes coses" i la mama em truca, "sí, mama, he perdut la cartera en un tren fastigós amb vint minuts de retard, sóc la nena maca més desgraciada del món", i el senyor (que de fet he anat a aquesta oficina perquè ja sabia que hi havia un senyor simpàtic, d'altres vegades) em fa l'ullet i em desitja sort. Bé, gràcies i bon dia, que és una cosa molt bonica i educada de dir quan es marxa dels llocs.

Jo perdo moltes coses. Com trens per exemple, però també altres coses, moltes, com temps i com pensaments que marxen i com persones que van marxant també molt lentament, de la meva vida o de la vida en general, qui ho havia de dir. No ens desviem del tema, això, que perdo moltes coses. Per això ja sé on s'ha de trucar a Passeig de Gràcia si vols dir que has perdut el que sigui al tren. I tant que ho sé, que m'hi he passat moltes i joioses estones, entre trucades
"- No, en Francia tampoco lo tienen, lo siento.
- Bueno, muchas gracias, bon dia."

Però sí, sí, qui ho havia de dir, truca una senyora al timbre i porta la meva cartera, amb totes les targetes (la del Liceu també, que jo ja patia) i els molts diners que per casualitat portava avui i només avui. Si, bé, diu,
"- A mi també m'agradaria que algú fes el mateix si mai em passa.
- Ostres, i tant, moltes gràcies, això demostra que s'ha de tenir fe en la bona gent..."
La mare li ha donat una ampolla de cava. I "bon Nadal", li diu, perquè clar, sembla d'aquestes coses que fa l'Advent. I ara no és per presumir, però diria que l'Univers m'estava tornant un favor, qui ho havia de dir. Espero que a la senyora Maria Cinta també li torni el favor, perquè ostres, no passa sempre que un dia d'angoixa acabi bé... qui ho havia de dir...