Reversos

Quan t'escric a vegades em surten coses que m'agraden més que quan només escric. Llavors sempre em costa saber si et vull dibuixar més a prop o si el que vull és desdibuixar-te, em costa distingir si és voluntat o necessitat o por o què coi és. El temps lliure és tan nociu! Em fa pensar i alhora m'aplatana, i en resulta una barreja raríssima d'ultrareflexió, no-acció i no-emoció.
Les cançons grogues-amargues planen pels plecs de l'orella fins i tot quan la música s'apaga. Les cançons vermelles-dolces van agafant un matís demodé, massa vist, embafador, fins i tot asfixiant:
i tot s'estanca. No hi ha somnis. Mentidetes. Lluny, he perdut el traç de tu. I punt. Tot són miratges. Mal de panxa, mentidetes. Punys, el metall de dintre els ulls, insults. 
El cap em passa d'una cosa a l'altra i només em deixo portar; dic que és perillós però amb això només vull dir que em fa por però intento no notar-ho, és un captatio benevolentiae, diu "hola, estem provant de ser valents". Versos solts. Versos curts. Tot té ritme, tot picat, s'articulen consonants. 
Versos gens lliures. Inversos, reversos. 
El canvi és bo, el món és canvi. Què és l'arkhé? L'arkhé és canvi. 

Ho puc tornar a dir, si cal, que el "tu" que hi ha sempre allà darrere quan t'escric em fa passar per sota el nas tots els retrets del món. Que desenvolupo pànics nous. Que els versos se m'enrevessen i tinc tanta por de no saber seguir a partir d'aquí. De perdre del tot la referència de les coses, de perdre el blanc dels ulls. Però per sort el temps no s'estalvia, el temps no ens estalvia perquè sempre passa. I passa de les nostres pretensions i les nostres perversions. Ha destenyit cadascun dels meus versos que són teus, i queden blancs perquè no en sé més, perquè fins aquí hem arribat. No s'ha de tenir por d'allò desconegut, però s'ha d'anar amb compte. "Jo no vull pas la veritat, vull ser feliç". Sí? Segur? Compte amb els versos que et reconeixen, compte amb els blancs que demanen traç nou. Compte amb el compte, compte amb la por, més por del compte, més joc que jo. Res és més clar que el revers dels jocs de paraules, i quin mal que fa, quin mal que fa.

Les cartes que no he enviat

Encara hi ha qui escriu cartes.

Quina mania més curiosa i bonica, la de voler tocar les paraules, olorar les paraules, sentir el fregadís de les paraules entre els dits. Per això escrivim cartes, perquè volem que algú guardi les nostres paraules com qui guarda un tresor, i que potser observin detalls simpàtics en la nostra cal·ligrafia, i potser notin el nostre cansament o la nostra emoció en les diferències del traç. És com escriure amb ploma, és una manera de fer-se el romàntic, però un "romàntic" sincer, no per ostentar davant de ningú sinó per reafirmar-nos a cada moment, acostumar-nos als petits detalls que embelleixen la rutina, allò que també poc a poc ens va fent. I és així com escrivim les cartes, triant bé el paper, triant bé la tinta, triant el moment i copiant l'adreça amb molta atenció. Escrivim cartes -o, a vegades, postals- perquè sabem que és un gest bonic, sabem que fa il·lusió; i també perquè volem rebre respostes en sobres amb la nostra adreça escrita a mà per una cal·ligrafia que potser resseguirem amb els dits, mira quines esses més gracioses. Amics, marxeu a viure lluny, perquè jo us pugui escriure alguna carta, més curta o més llarga, que em dugui a vosaltres. 

Però una cosa és escriure les cartes i l'altra és enviar-les. La gent desastre com jo a vegades tenim problemes de coherència interna, i se'ns escolen els mesos, les oportunitats passen, les cartes de "bon Nadal" caduquen, i després les de "bon any nou"; i sempre s'acaba el gener amb alguna carta engruixint la pila de cartes que no he enviat, on hi ha també les postals que vam escriure des de Roma i no vam poder tirar perquè no vam trobar una bústia, totes amb el seu segell que vam pagar com si haguéssim d'enviar per correus un elefant a Austràlia, enlloc d'una postaleta lleugera atapeïda de lletra. Al final, les cartes que no he enviat han acabat sent tot un gènere, sobresortint d'entre les meves llibretes, recordant-me que no calculo bé el temps, que mai he calculat bé el temps. Encara tinc Il profeta a casa, també, i cada cop fa més del novembre, al final li podré donar en persona, penso. Però no, no: les cartes que no he enviat són petits fracassos, perquè són il·lusió que no ha estat entregada. Són no-correspondència, perquè jo he tingut la felicitat d'escriure-les en la intimitat del paper que reflecteix l'interlocutor que haurà d'obrir el sobre amb cura, intentant no trencar-lo fins que li resulti inevitable, però el meu lector s'ha quedat sense lectura, i encara que ell no en sigui conscient, és ben injust. 

Així que ara us ho dic i m'ho dic, tan severament com sempre: envieu les cartes. Encara que no siguin perfectes, encara que faltin coses per polir de l'anglès o de l'expressió, sempre difícil, dels sentiments sobre el paper. Envieu les cartes. No escatimeu a ningú el plaer de saber-se recordat, tingut en compte. Envieu-les, abans que passi Nadal altra vegada.

Mentre dorms

Mentre dorms ets menys conscient que mai, i més veritat que mai. No hi ha espai per l'engany ni per la suspicàcia, mentre dorms ets només un cabdell de batecs i respiracions que divideixen claríssimament el món sencer en allò que tu ets i allò que tu no ets.

Mentre dorms, somies a vegades encara que no ho sàpigues. És preciós dormir amb la gent, i veure la gent com dorm, i imaginar ficar-te dins les seves parpelles i visitar allò que sigui que somia. Per curiositat, per tastar les volutes de fum que fabriquen altres cervells. "Si els somnis pogués triar, cada nit et somiaria". Un dia em vaig despertar amb aquesta cançó al cap després de somiar uns ulls que em miraven amb la curiositat de qui vol endevinar els somnis. Després un altre dia vaig somiar la seva olor. Mentre dorms no controles res, saps? Sort que després et despertes i ja no hi veus clar i pots posar excuses. Llàstima que costi tant somiar despert, llàstima que el conscient es reivindiqui (portem tota la vida dient que somiem desperts però no és gaire veritat). Heu somiat mai l'olor d'algú? És bonic. En desperatar-te amb un lleu sobressalt, no saps dir exactament què més hi havia, al somni, a més d'aquella essència que tampoc saps descriure, només pots anomenar. Mentre dorms ets capaç de somiar coses terriblement belles, i tot sense voler. Mentre dorms, fins i tot els deliris més absurds poden ser veritat. Ja m'agradaria, a mi, aprendre a somiar desperta.

Perquè mentre no dorms, el control encara t'esclavitza, com qui tiranitza les onades; deia el poeta: ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida? Perquè és quan no dorms que el somni et sembla mentida, i potser no hi ha res més veritat que el somni: la veritat de tu mateix quan no t'entestes en construir un altre "tu mateix".


Mentre dorms ets tan vulnerable com som tots mentre dormim. Despertes aquella tendresa dolça, d'evocar totes les nits dormides de la teva vida, així de plàcides, des que eres un nadó petitíssim que dormia massa pel gust dels avis, i massa poc pel gust dels pares.
Mentre dorms tot és veritat, tot és bell, innocent i càndid. Dormint no fas res, et limites a ser.
Bona nit.

Em rebel·lo

Reconec que va venir primer el joc de paraules que la necessitat, però després, rebel·lar-me em va semblar la conseqüència evident d'haver-me revelat. Sona una música hipnòtica, drogada, amb reminiscències d'una vida anterior o d'una projecció futura. Com qui s'enfada amb la seva circumstància quan es mira al mirall i agafa les tisores i (enlloc de parar aquí, amb les tisores a la mà i dir, no, ara no, que no veus que després no hi ha marxa enrere, i riure) comença a agafar flocs de cabells i xas-xas, adéu, ha arribat l'hora dels canvis. Riure davant del mirall, fotent-se'n de la imatge i de la realitat, que es poden veure tan clarament separades que resulta molt còmic. Riallades amb sorna, amb una barreja de mala llet terrible i d'humor blanc inofensiu, entenent que un cert cinisme és necessari però que el temps de l'autodestrucció sembla que ja ha passat. M'explicaré: rebel·lar-se avui vol dir reconèixer que la imatge és només una imatge, redescobrir la pròpia capacitat d'esborrar les projeccions, de canviar. Tanta hòstia i tot plegat, resulta que la rebel·lió era francament senzilla. Després de tot resulta que sí, que no n'hi havia per tant, que els anys ens han passat moltes més coses a més de passar-nos factura.

Resulta que no n'hi havia per tant -mai no n'hi ha per tant. Incisivament, em rebel·lo contra la set de més, em rebel·lo contra l'obligació d'estar bé i contra la complaença de no estar-ho, contra l'avorriment d'estar bé i contra la catàstrofe de no estar-ho. Em rebel·lo contra la paraula-maça que algú aixeca i ens estampa al front, "mediocritat" i conceptes amiguets, que són com l'home del sac que ningú ha vist mai però des de temps ancestrals es menja els nens que es rebel·len i els que no es rebel·len. Em rebel·lo contra l'obligació de tenir por i l'obligació de no tenir-ne. Rebel·lar-se, que quedi clar des d'ara, no té per què ser un acte de valentia; hi ha rebel·lions covardes, rebel·lions cruels i rebel·lions, senzillament, equivocades. Però cal plantejar-se, un cop revelats davant nosaltres mateixos, si ens sembla bé o si no el que hi ha. I quan NO ens sembla bé, s'ha de riure molt fort i s'ha de plorar sanglotant tota l'angoixa fins que dintre hi quedi només allò que volem que hi resti; a vegades cal podar l'amor quan l'amor no és prou digne, i ja en creixerà més quan vingui la primavera. S'ha de cantar sense pensar en res i, com l'Adèle, s'ha de ballar sense pensar en res; s'ha de tallar, s'ha de destruir, s'ha de cremar també dins nostre, s'ha de seguir el cant de la sirena o matar la sirena, s'ha de cridar l'alegria més salvatge. Si cal, esclatar en totes direccions. S'han d'abrusar les hores i la pell, s'han d'esgotar les ampolles i els segons,
s'ha de donar tot, sí,
s'ha de perseguir la sirena
o
matar
la
puta
sirena.

Em revelo

A la pel·lícula que estic veient sona "Society" i faig un viatge enrere molt ràpid i molt violent. És el que he fet aquesta tarda, llegir el meu viatge i deixar-me violentar (si es fa molt poc sovint, és fins i tot sa). Molt molt lluny, cap a paraules escrites per la meva mà que ja no reconec.
Tot just fa uns dies vaig voler revelar-me diferent de qui havia estat; davant meu, avui em revelo altra vegada com la meva història i les dues coses són compatibles però estic inquieta.
Recordo la promesa de noves cançons tristesagredolcesdegustindefinit, i ara sí que això no hi ha qui ho aturi. M'he de recordar que de debò que si es fa molt de tant en tant és fins i tot sa fins que arriba la caiguda definitiva. Avui va de baixada, de baixada-llampec-estampida en picat fins les profunditats d'aquells inferns que tan familiars em resulten. Deuen ser les dues cares de la moneda. Aquesta setmana va d'això, i em deixaré portar. Deu ser una altra manera de fer net, a veure si dijous o divendres aconsegueixo remuntar (que, en aquest sentit, no és difícil; que és desesperació tonta, angúnia banal, desassossec de broma) i recuperar la visió, perquè tothom sap que durant una caiguda en picat no es veu res més que la caiguda mateixa, i tota la resta és un garbuix borrós.

Una veu groga va proclamant que això en silenci es va fent gran, que "prepara’t que al final et tocarà aprendre a viure i a no culpar a la verola borda i a la tos ferina, al papa i a la mama i als crims del nazisme". Un flaix em passa pel cap, i no és exactament que t'enyori però "ens" enyoro. Estúpidament, de cop i volta m'angoixa no recordar alguns detalls insípids. Em revelo tímida, feble i sensible, em revelo menys llum del que semblava últimament i potser també una mica més "jo", d'aquell jo antic que no trobo a faltar però tampoc em desagrada. Deu ser per això que tot plegat m'ha vingut tan de pressa. Em revelo també en aquest contrast, i espero el moment (que vindrà, aviat vindrà) d'aprofitar la revelació per començar a rebel·lar-me.

Bon dia

"Bon dia" és una manera de començar. Començaré així, doncs.

Bon dia, això és un principi. La lluna avui és una tallada de meló i els nens miren amunt i veuen moltes llumetes. Veuen les llumetes dels seus ulls multiplicades per mil, quanta bellesa. Em commou, la bellesa aquesta. La bellesa magnífica de la famosa "felicitat" que costa tant de descriure. La felicitat no és l'absència de dolor, sinó una plenitud estranya, un "ara i aquí" que per les circumstàncies que sigui resulta únic, crea un encís complicat d'explicar. No necessito explicar-lo. Dic bon dia perquè avui sóc feliç. I ho sóc per tot plegat, no només per una cosa, o per deu o cent coses, sinó perquè m'adono que quan començo a donar gràcies per tantes coses no acabo, i de debò que no em vull posar cursi, perquè no vull. Però em sé afortunada per haver rebut el millor regal, que no és altre que aquest: conec la meva sort. Intuir, ni que sigui una mica, la grandesa de tot el que m'ha estat donat: meravellar-se. Avui és un bon dia, i em meravello que ho sigui, em meravello que tants altres dies siguin bons dies, em meravello d'haver tocat per una estona aquest encís de què parlo en un inici d'any que havia esperat, però que no m'esperava -coses bones de la manca d'expectatives- i que quina sort, quina sort. Espero que no em perdi la sensibleria, però no he trobat una manera cínica i divertida de dir-ho (potser ja està bé així), m'alegro molt de tot plegat. Això, a mi, em serveix de carta dels Reis: vull molts dies com aquest, com aquests; vull ser la persona que sóc quan algú altre em fa millor; vull que de tant en tant, com avui, em sobrepassi aquesta emoció que va una mica més enllà del contemplar/meravellar-se més plàcid d'altres bons dies. Vull seguir veient en mi tot el que he estat, tota la sort que he tingut sempre, d'haver nascut on he nascut i d'haver ensopegat amb qui he ensopegat. 

Una bona manera de començar, sí. Bon dia a tots i moltes gràcies.