Em rebel·lo

Reconec que va venir primer el joc de paraules que la necessitat, però després, rebel·lar-me em va semblar la conseqüència evident d'haver-me revelat. Sona una música hipnòtica, drogada, amb reminiscències d'una vida anterior o d'una projecció futura. Com qui s'enfada amb la seva circumstància quan es mira al mirall i agafa les tisores i (enlloc de parar aquí, amb les tisores a la mà i dir, no, ara no, que no veus que després no hi ha marxa enrere, i riure) comença a agafar flocs de cabells i xas-xas, adéu, ha arribat l'hora dels canvis. Riure davant del mirall, fotent-se'n de la imatge i de la realitat, que es poden veure tan clarament separades que resulta molt còmic. Riallades amb sorna, amb una barreja de mala llet terrible i d'humor blanc inofensiu, entenent que un cert cinisme és necessari però que el temps de l'autodestrucció sembla que ja ha passat. M'explicaré: rebel·lar-se avui vol dir reconèixer que la imatge és només una imatge, redescobrir la pròpia capacitat d'esborrar les projeccions, de canviar. Tanta hòstia i tot plegat, resulta que la rebel·lió era francament senzilla. Després de tot resulta que sí, que no n'hi havia per tant, que els anys ens han passat moltes més coses a més de passar-nos factura.

Resulta que no n'hi havia per tant -mai no n'hi ha per tant. Incisivament, em rebel·lo contra la set de més, em rebel·lo contra l'obligació d'estar bé i contra la complaença de no estar-ho, contra l'avorriment d'estar bé i contra la catàstrofe de no estar-ho. Em rebel·lo contra la paraula-maça que algú aixeca i ens estampa al front, "mediocritat" i conceptes amiguets, que són com l'home del sac que ningú ha vist mai però des de temps ancestrals es menja els nens que es rebel·len i els que no es rebel·len. Em rebel·lo contra l'obligació de tenir por i l'obligació de no tenir-ne. Rebel·lar-se, que quedi clar des d'ara, no té per què ser un acte de valentia; hi ha rebel·lions covardes, rebel·lions cruels i rebel·lions, senzillament, equivocades. Però cal plantejar-se, un cop revelats davant nosaltres mateixos, si ens sembla bé o si no el que hi ha. I quan NO ens sembla bé, s'ha de riure molt fort i s'ha de plorar sanglotant tota l'angoixa fins que dintre hi quedi només allò que volem que hi resti; a vegades cal podar l'amor quan l'amor no és prou digne, i ja en creixerà més quan vingui la primavera. S'ha de cantar sense pensar en res i, com l'Adèle, s'ha de ballar sense pensar en res; s'ha de tallar, s'ha de destruir, s'ha de cremar també dins nostre, s'ha de seguir el cant de la sirena o matar la sirena, s'ha de cridar l'alegria més salvatge. Si cal, esclatar en totes direccions. S'han d'abrusar les hores i la pell, s'han d'esgotar les ampolles i els segons,
s'ha de donar tot, sí,
s'ha de perseguir la sirena
o
matar
la
puta
sirena.