Les cartes que no he enviat

Encara hi ha qui escriu cartes.

Quina mania més curiosa i bonica, la de voler tocar les paraules, olorar les paraules, sentir el fregadís de les paraules entre els dits. Per això escrivim cartes, perquè volem que algú guardi les nostres paraules com qui guarda un tresor, i que potser observin detalls simpàtics en la nostra cal·ligrafia, i potser notin el nostre cansament o la nostra emoció en les diferències del traç. És com escriure amb ploma, és una manera de fer-se el romàntic, però un "romàntic" sincer, no per ostentar davant de ningú sinó per reafirmar-nos a cada moment, acostumar-nos als petits detalls que embelleixen la rutina, allò que també poc a poc ens va fent. I és així com escrivim les cartes, triant bé el paper, triant bé la tinta, triant el moment i copiant l'adreça amb molta atenció. Escrivim cartes -o, a vegades, postals- perquè sabem que és un gest bonic, sabem que fa il·lusió; i també perquè volem rebre respostes en sobres amb la nostra adreça escrita a mà per una cal·ligrafia que potser resseguirem amb els dits, mira quines esses més gracioses. Amics, marxeu a viure lluny, perquè jo us pugui escriure alguna carta, més curta o més llarga, que em dugui a vosaltres. 

Però una cosa és escriure les cartes i l'altra és enviar-les. La gent desastre com jo a vegades tenim problemes de coherència interna, i se'ns escolen els mesos, les oportunitats passen, les cartes de "bon Nadal" caduquen, i després les de "bon any nou"; i sempre s'acaba el gener amb alguna carta engruixint la pila de cartes que no he enviat, on hi ha també les postals que vam escriure des de Roma i no vam poder tirar perquè no vam trobar una bústia, totes amb el seu segell que vam pagar com si haguéssim d'enviar per correus un elefant a Austràlia, enlloc d'una postaleta lleugera atapeïda de lletra. Al final, les cartes que no he enviat han acabat sent tot un gènere, sobresortint d'entre les meves llibretes, recordant-me que no calculo bé el temps, que mai he calculat bé el temps. Encara tinc Il profeta a casa, també, i cada cop fa més del novembre, al final li podré donar en persona, penso. Però no, no: les cartes que no he enviat són petits fracassos, perquè són il·lusió que no ha estat entregada. Són no-correspondència, perquè jo he tingut la felicitat d'escriure-les en la intimitat del paper que reflecteix l'interlocutor que haurà d'obrir el sobre amb cura, intentant no trencar-lo fins que li resulti inevitable, però el meu lector s'ha quedat sense lectura, i encara que ell no en sigui conscient, és ben injust. 

Així que ara us ho dic i m'ho dic, tan severament com sempre: envieu les cartes. Encara que no siguin perfectes, encara que faltin coses per polir de l'anglès o de l'expressió, sempre difícil, dels sentiments sobre el paper. Envieu les cartes. No escatimeu a ningú el plaer de saber-se recordat, tingut en compte. Envieu-les, abans que passi Nadal altra vegada.