Em revelo

A la pel·lícula que estic veient sona "Society" i faig un viatge enrere molt ràpid i molt violent. És el que he fet aquesta tarda, llegir el meu viatge i deixar-me violentar (si es fa molt poc sovint, és fins i tot sa). Molt molt lluny, cap a paraules escrites per la meva mà que ja no reconec.
Tot just fa uns dies vaig voler revelar-me diferent de qui havia estat; davant meu, avui em revelo altra vegada com la meva història i les dues coses són compatibles però estic inquieta.
Recordo la promesa de noves cançons tristesagredolcesdegustindefinit, i ara sí que això no hi ha qui ho aturi. M'he de recordar que de debò que si es fa molt de tant en tant és fins i tot sa fins que arriba la caiguda definitiva. Avui va de baixada, de baixada-llampec-estampida en picat fins les profunditats d'aquells inferns que tan familiars em resulten. Deuen ser les dues cares de la moneda. Aquesta setmana va d'això, i em deixaré portar. Deu ser una altra manera de fer net, a veure si dijous o divendres aconsegueixo remuntar (que, en aquest sentit, no és difícil; que és desesperació tonta, angúnia banal, desassossec de broma) i recuperar la visió, perquè tothom sap que durant una caiguda en picat no es veu res més que la caiguda mateixa, i tota la resta és un garbuix borrós.

Una veu groga va proclamant que això en silenci es va fent gran, que "prepara’t que al final et tocarà aprendre a viure i a no culpar a la verola borda i a la tos ferina, al papa i a la mama i als crims del nazisme". Un flaix em passa pel cap, i no és exactament que t'enyori però "ens" enyoro. Estúpidament, de cop i volta m'angoixa no recordar alguns detalls insípids. Em revelo tímida, feble i sensible, em revelo menys llum del que semblava últimament i potser també una mica més "jo", d'aquell jo antic que no trobo a faltar però tampoc em desagrada. Deu ser per això que tot plegat m'ha vingut tan de pressa. Em revelo també en aquest contrast, i espero el moment (que vindrà, aviat vindrà) d'aprofitar la revelació per començar a rebel·lar-me.