"Privatització" és un concepte que últimament es fa servir amb preocupació. Segurament per això va ser tan polèmica la celebració del casament de luxe de la neboda d'un magnat indi a les instal·lacions del MNAC, ara deu fer uns tres o quatre mesos. Que sí, que vaig tard, marca de la casa, ja se sap. Doncs bé, resulta que l'Ajuntament va tancar el museu durant un dia, cosa que va suscitar moltes crítiques perquè es privava els ciutadans del seu dret a un espai públic: es "privatitzava per un dia", doncs, el MNAC, i avui en dia, en un context de mercantilització de la cultura i IVA astronòmic, aquest no és un tema que ens haguem de prendre a la lleugera.
Ja entenc que l'entrada d'interessos privats als organismes públics fa témer que s'acabi prioritzant el lucre de les empreses i no el benestar dels ciutadans. Ara bé, el lloguer d'espais públics a empreses o persones no és una privatització d'aquest tipus, no compromet la llibertat dels ciutadans. De fet, l'entrada de diners al MNAC pot ser una manera d'assegurar la continuïtat d'un museu molt important en una època difícil en què la cultura és sovint la primera perjudicada.
És cert que un esdeveniment com el que va acollir el MNAC té també un component de luxe que precisament en aquest context de crisi pot resultar ofensiu, i certs col·lectius han vist tota aquesta ostentació com un acte de mal gust en una ciutat on hi ha molta gent que passa per greus dificultats econòmiques. I vaja, la veritat és que no sé ben bé qui era el senyor indi del casament, ni res, però tinc la sensació que a vegades volem ser tan políticament correctes que perdem l'oremus tots plegats. Evidentment, cal assegurar-se que aquests diners es destinin a la cultura i aportin així un benefici directe als ciutadans.
Ara bé, no es pot anar pel món demonitzant-ho tot. O sí? Es pot? Potser es pot viure en el món de sucre on tots els rics són grassos i malvats i riuen fort les desgràcies dels pobres. El món de sucre on els bons són els orfes, els dolents són les bruixes; no cal plantejar-se contra què cal lluitar perquè és evident. El món de sucre on sempre toca clamar ben fort els drets i escridassar ben fort les dretes. La cultura és un dret dels ciutadans, però també té un cost, i per assumir-lo calen diners. Passar això per alt és ingenu i poc realista i tot i que cal treballar per canviar allò que no ens agrada del nostre sistema no es pot pretendre arreglar les coses només amb bones intencions.
1 comentari:
Sí, la cultura té un cost. N'estic totalment d'acord, però no crec que s'hagi de resoldre d'aquesta manera. Compromet la llibertat dels ciutadans? jo diria que sí...I a més, dóna a pensar que tot allò que hi ha a la ciutat es pot utilitzar com es vulgui sempre i quan es pagui...no crec que sigui la millor manera de preservar la cultura ni de donar exemple.
Bàsicament el que dic és que no són formes, no pel fet que sigui un casament, sinó perquè es concedeix part de la cultura de la ciutat i país a un esdeveniment privat. Com tampoc trobaria bé que s'hi fes una trobada d'entitats del tercer sector dins el museu... (ja dic, a mi l'indi i el seu casament en certa manera me la repampinfla).
Cada cosa té el seu lloc.
Que es necessiten ingressos per mantenir la cultura? sí, si no dissenyem projectes autogestionats sempre en necessitarem, però potser si es mirés millor com es gestionen els recursos i qui es queda amb quant i quants es queden amb què, potser la cosa no aniria tan malament.
M'agradaria veure on van anar tants i tants calés...
Seguim!
Publica un comentari a l'entrada