Vetlla

Moltes nits, a hores intempestives com aquesta, veig des del llit una finestra il·luminada, sempre la mateixa. Com que jo no encenc el llum, la veïna o veí que vetlla amb mi no pot saber que em fa companyia. Per ara, si més no.

Una estona

És clar que hi ha un dol, i a vegades es veu més i a vegades no tant. Ara mateix, per exemple, es veu més. Ara, que tinc el dol  penjant de les pestanyes i em sembla que tota l'habitació està xopa d'aquest dol que normalment no em pesa, tot i que ara sí. És perquè he anat a veure aquella història que tenia pendent i se m'han descol·locat les segones persones, m'entens? M'hi he vist, en aquella història, ens hi he vist i m'ha fet un mal petitó. L'amor era això i ho teníem i després ja no.

Les teves ales m'agradaven i la teva pell i les teves paraules i aquell aire mig d'artista mig de musa. T'hauria d'escriure alguna cançó aprofitant el mal petitó de cicatriu que m'ha agafat ara que excepcionalment estic així de nocturna i connectada. Creu-me que si fos un mal de ferida no tindria cap problema per admetre-ho, però és realment una cicatriu. De tot allò ja n'estic fora per obra i gràcia d'aquesta rapidesa meva baixant i pujant dels inferns: no vull el que no tinc, de debò. Ja no et vull més, i és precisament això el que em trenca, com les altres vegades, perquè jo vull voler, jo desitjo ferventment que el desig fervent em travessi, que no em deixi respirar i així m'insufli un aire veritable. La tebior emocional no fa per mi, jo he vingut a jugar; la tebior dels nostres cossos, que sí que feia per mi, és d'una era anterior. I em sembla bé perquè el temps que ens toca viure són estones posades l'una al costat de l'altra, i nosaltres vam saber ser voluntat i voluptat però només una estona.

Voler tenir la raó és de cutres

Voler tenir la raó és de cutres, i recalcar la raó que tens quan tothom se n'ha adonat, encara més. Però ja se sap que és inevitable fer el cutre de tant en tant, i per això existeix aquella frase mig justificada de "no diré que jo ja ho havia dit" que fa tanta ràbia. Ni dirí qui ji nyi nyi nyi. Si algú es pregunta on vull anar a parar de seguida s'adonarà que igual que les patates fregides són poc nutritives però irresistibles i les hores mirant xarxes socials són absurdes però entretingudes, he vingut aquí avui a fer el cutre i dir molt fort que jo tenia raó i que m'alegro que el confinament hagi servit per fer aquest breu reconeixement a la meva humil persona. Gràcies, públic, molt agraïda. No tenia raó en tot, és clar; aquest temps a casa m'ha servit per adonar-me que m'equivocava per exemple en una cosa que defensava fermament, i no em fa cap vergonya admetre-ho: sí, pentinar-se quan se surt de la dutxa és objectivament millor que no fer-ho i m'alegro d'haver sortit del meu error per comprovar que l'opinió de la majoria era encertada i jo m'equivocava. Tothom és humà. També m'equivocava quan creia que la raó per la qual no feia el TFG era la manca de temps. Un mes després puc declarar orgullosa que ahir vaig escriure les dues primeres pàgines de la introducció, i puc afirmar molt menys orgullosa que no, la falta de temps no era significativa en el meu ritme de treball.

Fa un parell de mesos, a la cuina del pis, l'Alba em deia Neus això et passa perquè ets d'aquesta manera, ja saps què vull dir. És clar que sabia a què es referia. Ara està de moda dir "intensito" o "intensita" però de tota la vida, des que feia primària, els adults trobaven altres maneres de dir-ho. "És molt sensible" o "té un gran món interior" eren habituals, i amb els anys s'aprèn a portar aquest cotxe que no es deixa conduir amb facilitat i de seguida t'adones que hi ha coses bones, boníssimes, d'això que també té algunes coses dolentes. L'entusiasme és una d'aquestes coses; un nòvio que tenia, pobre, es posava nerviós quan jo divagava en el valor incalculable de la bellesa quotidiana amb una decepció fora de mida perquè el seu interès per les postes de sol era molt menor que el meu. "Alba" vaig dir jo "però no passa res per ser així, està bé ser així. A mi m'agrada la gent així. El nostre amic tal és així. I la meva amiga qual també i són gent estupenda que viu a tope i que..." sí, però és poc pràctic, ja ho sé, la resta de gent no té per què entendre-ho, ja ho sé, a vegades s'ha de baixar el volum del sentímetre jahosé jahosé. Però ara què, eh, ara què? Tanta gent dient que si ho hagués sabut, que venia el que venia, hagués passat més temps amb noséqui o hagués valorat més les coses senzilles, i que la miqueta de sol que entra per la finestra quina delícia i que mai havia comprès la sort de poder menjar pa amb fuet. Dient que el confinament els ha fet valorar les coses importants. PERQUÈ COM DEIA RODOREDA, LES COSES IMPORTANTS SÓN LES QUE NO HO SEMBLEN. No volia cridar però és que aquesta és, evidentment, des de fa molt de temps, la meva frase preferida de la història. Gràcies Mercè Rodoreda per ser una intensita referent.

De veritat, ara, després de tant de temps sentint com algun pesadet se'n riu de mi perquè m'embadoco amb el mar i amb la llum que passa, ara és el moment col·lectiu de posar-se intensito i me n'alegro! Me n'alegro perquè realment m'agrada la gent així i perquè si el temps viscut és, en una línia, el que sigui que ens serà donat, fer-lo ample i profund ha de ser per força un guany. I me n'alegro perquè voler tenir la raó és de cutres però jo tenia raó, la vida és una sort tan gran que no es pot explicar i no calia una pandèmia mundial per veure-ho. Per les escletxes de tota la tristesa, ara sí, és l'hora de l'entusiasme! Ves, alguns d'aquells mesurats que posaven els ulls en blanc quan algú deia "és que no m'hi cap a dins, el que estic sentint", ara estan embadalits veient els geranis del balcó com un miracle i ja era hora, tu, ja era hora.

A favor de la nostàlgia

Diria que va ser l'estiu que vam fer vint-i-un anys. El tercer estiu després d'aquell 2012 que ens va marcar un abans i un després, que ens va omplir les reserves de jomaimais i que ens construïa, com a grup, identitat i mite. Jo necessitava precisament identitat i mite; potser no totes les del grup ho van viure així, però estic segura que totes guarden el record d'aquell interrail com un tresor magnífic. I va ser de seguida, molt poc després, que ens vam adonar que és tan senzill orbitar al voltant dels records, voleiar pel passat amb aquell somriure que mira cap endins. Un dia, sentint-nos molt madures amb les carreres a mitges i professors que ja no se sabien els nostres noms, alguna va aixecar la veu i va dir ja n'hi ha prou, noies, de viure en el passat. Tenim un present per esprémer, noies, prou de viure en el passat! Teníem vint anys i ens quedaven lluny les nenes que cuinaven puré de patata de sobre, sense llet, per estalviar, en una cuina ronyosa i minúscula compartida entre trenta persones que tractàvem com grans amics des del minut dos d'haver-nos conegut. El puré de patates quedava fastigós, tenia un gust ranci que recordava la tonyina, i ho arreglàvem (relativament) comprant alguna llauna de tonyina per barrejar-ho tot.

Doncs tot això ja ens quedava mig lluny, a la distància enorme del canvi de vida, de deixar de veure'ns cada dia o fins i tot, amb algunes de deixar de veure'ns perquè dos anys són prou temps per agafar camins diferents. I ens era agredolç el retorn excessiu de les converses tan sovint als mateixos escenaris, a les mateixes fotos amb les mateixes quatre peces de roba que cadascuna s'havia endut. Encara avui ho dec tenir tot a l'armari, jo que no llenço res. I encara avui penso en tot allò perquè acostumada com estic a guardar l'ara i aquí com un tresor lluminós no puc evitar la sensació agredolça d'habitar un present poc rellevant, eclipsat per les batalletes i per plans de futur. Aquest retret, sabeu, de no estar vivint prou bé. I jo sé que no és així, perquè estic tranquil·la encara que existir em faci pujada, i perquè cada tarda, com ara mateix, veig les formes que fa el sol a la façana de davant de l'habitació i penso "la llum tan rotunda als patis" com un petit mantra propi. I sé que estic bé, fins i tot molt bé; ho confirma la teoria del botó, que explicaré un altre dia. Però jo que sóc molt d'identitat i mite, o de ritual si se'n vol dir així, recordo i re-recordo l'any passat per setmana santa, aquell blau infinit del mar grec i totes les paraules que venien a ressonar-me dins. El principi de l'Odissea de Riba i els versos de Safo o els de Kavafis, en les traduccions que m'havia après de memòria quan era adolescent; les velles històries de déus i herois, la pobra Ariadna que gairebé la veia, abandonada a les platges de Naxos que em deixaven sense alè. No puc parar de mirar les fotos i reviure les anècdotes parlant amb la família en aquestes sobretaules confinades d'ara, lliures de pressa. Em perdo en detalls d'aquells dies, i em costa parar d'evocar tot el que em ve. Com l'olor d'encens de les ermites pintades amb calç escampades per l'illa agresta, com l'oli que degotava sobre el bloc de feta plantificat sobre l'amanida grega o el formatge cremós que feia el senyor de l'hostal on ens estàvem, aïllats del món. Com les plaques de marbre que trobàvem pels camins perduts o els regals del mar en forma de petxines o de pedretes lluents i arrodonides que em feien pensar en el Capítol en blanc de Palau i Fabre quan diu que no hi ha cap marbre de Grècia darrere el blanc. Darrere el blanc, que es fa desitjar, hi ha còdols petits forjats pel mar, que un cop collits amb amor passen de ser sorra a ser record.

Normalment hauria de fer conciliar aquest gust per la memòria amb el raurau de malifeta que em ve quan navego massa en tot allò del passat que m'arrenca d'ara. Però el moment que visc té aquesta petita butlla disculpatòria a favor de la nostàlgia. Em dedico, doncs, a fruir dels meus mites contradient la gent que diu "aquestes fotos que fas no te les miraràs mai més" i revivint els meus viatges pam a pam, retrobant l'olor de canyella dels dolços amb una esgarrifança de plaer no tan culpable. Perquè "ara" és un tresor, sí, però també "llavors" és fortuna, i "demà" és llavor. I tothom enyora el mar, i no passa res.

Una pel·lícula

Me'l miro, a un metre, i li somric tota la tendresa del món. Fa tants dies que no ens abracem! Però la memòria del tacte és eficaç i me'n sap portar una evocació precisa. Diria que és perquè les nostres són bones abraçades, fetes a consciència, llargues, sovintejades. Em passa amb alguns dels meus amics, també, que hi penso i gairebé em noto a la galta el tacte de la seva espatlla. D'altres en recordo bé la veu, o el riure, però aquests dies la memòria de la pell és tan preuada! No és que hagi calgut aquest confinament per notar-ho; fa més de deu anys que guardo el record d'una abraçada del meu avi, després de venir-me a veure a un concert. Abraçava molt bé, el meu avi, i en aquell moment, quan el meu cos va gravar la sensació, jo no sabia que al cap d'un mes ell ja no hi seria. Ara penso que potser la fixació que tinc per les bones abraçades em ve d'aquí, podria ser. (aprofito: no feu copets a l'esquena quan abraceu, sembla que volgueu dir que ja en teniu prou!)

Aquests dies he estat pensant molt en un dels meus textos preferits dels que he escrit últimament, i avui m'he adonat que aquest "últimament" és fa un any. Ens fem un tip de llegir i de veure històries que mereixen ser explicades. Històries tan trepidants (amb un nus i un desenllaç, plenes de girs inesperats) que després les nostres històries se'ns fan insípides, monòtones i ens aferrem a l'èpica d'un mal enamorament i ens inventem problemes que acaben sent veritat. Ho fem? Quina ràbia que em fa aquest plural alliçonador i així i tot se m'escapa. Se li escapa a tothom, diria: fem servir el plural per justificar-nos. Deia que fa un any, si fa no fa, tenia l'espina d'un primer amor fent-me pessigolles a l'esòfag i era feliç de tenir només aquella petita molèstia agredolça mentre tota la resta era tan evidentment apreciable. Tot l'any, en moments diferents, dono les gràcies per la immensa experiència de desig que és la dissonància i, sobretot, perquè "ens ha estat donat de ser protagonistes de la nostra història de secundaris mentre la tragèdia ens esquivava".

T'han preguntat mai allò de "si fossis el protagonista d'una pel·lícula quina seria"? És difícil de respondre, sempre són gent infeliç. Aquests dies semblen una pel·lícula i tot i així la tragèdia ens esquiva com pot, altra vegada, a uns més que altres, discretament. Avorrits a casa nostra, veient passar la història, entristits, desesperats? Sí, però amb moltes de les sorts de sempre. En el meu cas, meravellada altra vegada d'aquesta pàtina de personatge secundari a qui no li passa res. Ànims a totes les protagonistes d'aquests dies, les que viviu pel·lícules que no heu triat i no voldríeu. Mentrestant, per si serveix us desitjo, parafrasejant-me, una esperança florida de lilàs, un balcó ple de sol, un cos capaç del miracle de la carícia. Tard o d'hora.