Tu

Fa uns dies vaig vomitar aquí un text que no sé si esborraré però que en aquell moment necessitava publicar, perquè el fet de publicar era precisament el que li donava sentit: tot de coses que sento i em pesen no només les he de dir, no només les he d'escriure. Perquè parin de pesar, d'alguna manera visceral, sento que em cal la possibilitat d'un públic (o, si més no, deixar d'evitar-la a costa de negligir-me). És difícil. Des de dijous, també, he anat pensant en com de magnífic és que el llenguatge pugui codificar el cos, per més que a vegades m'acabi fent trampes al solitari, en com de bell i alleugeridor és poder escriure. Així com ABBA va dir thank you for the music, the songs and singing, jo dic gràcies per la paraula, la poesia, l'escriptura. No per la joy they're bringing sinó per la incision they're suturing. I pel money they're saving en (més) hores de teràpia.

Vaig escriure com em calia fer-ho, i un "tu" es va materialitzar com un fong (un fong que sempre hi ha estat, però que ara es deixa veure). I des de dijous m'he trobat pensant en el tema, enfadada per haver de fer servir un mateix pronom per a tothom a qui m'adreço. Com tantes coses on m'encallo, resulta que fa més de deu anys ja vaig escriure sobre aquest tema. Però en aquell moment ho pensava com qui es mira amb curiositat un insecte dins d'un pot. En canvi ara ho escric com qui veu darrere el vidre l'ull deforme d'un infant gegant des de sota una tapa amb forats patint per si m'arrencaran una ala o una pota.

Estic acostumada al mirall del tu, a voler-lo i bressolar-lo. A escriure't a tu, a tu, amor meu, posant una reverència en el mateix pronom que ara omple un tu de podridura. I em cou, em cou com quan em va sortir una butllofa sota el dit del peu i per culpa de la tirita se'm va encetar la pell de dalt del dit que no tenia res a veure amb la butllofa. Em sento com si ocasionalment fes servir el cubell de la brossa orgànica de cistell per anar a comprar menjar. Ja entenc que no hi ha més remei, que s'hi ha de posar aigua i sabó i ja està (bé que ens eixuguem el cul amb les mateixes mans que mengen), però em sembla que després d'omplir-lo basques m'he de rentar la boca per tornar a dir "tu" i voler dir les meravelles, les tendreses, les incapacitats d'imaginar un món que no habitis "tu". I, és clar, escric perquè cou i cura, a veure si em cura la irritació d'haver de fer-te compartir la segona persona del xiuxiueig arran del pit amb un "tu" que em fa sang a les genives i escupo com un gargall.

Declaro que

Què en fem, d'aquesta ràbia que fa veure que és de sobte però és de fet de sempre. Què en fem, de la ràbia que viu dins les cèl·lules, mitocondri emprenyat, citoplasma bullent, ves a saber. Ves a saber: un cos alimentat per la ràbia de ser jove i prendre ràbia per esmorzar i ràbia per dinar i ràbia per berenar i per sopar, empassa, empassa, tota dintre, veus aquest cos? és tot de ràbia, reserves de ràbia per quan hi hagi una glaciació, per quan hi hagi una temptació de perdonar l'imperdonable. 

Què en fem, de la ràbia espurnejant als punys que agafen claus per ratllar coses i cossos, què en fem, què en faig, si la ràbia sempre m'ha estat negada, a mi. A mi, una nena que no s'enrabia, que no discuteix. A mi, negada per la ràbia, ràbia negant-me els ulls i bombejant com vòmit dins la boca. Sempre premuda cap dins, cap dins dels tubs, cap dins dels peus, i encara em pregunto què és el que somatitzo, aquest dolor que cada dia em percudeix el mateix lloc del crani. Per favor, si és evident: és la ràbia d'haver estat impermeable a la ràbia, d'haver prohibit els ponts i destruït els vasos comunicants de dins a fora, de fora a dins. D'haver educat la ràbia cap a una educadíssima autofàgia. 

M'he fet gran, i m'he desfet del malentès repressiu que és a vegades ser socialitzada com a dona. He passat de la ràbia proscrita a la ràbia prescrita. Allò que no era un indult sincer sinó un desig d'indultar ha estat consumit amb tota la resta. I saps què? Malgrat la ràbia que em fa escriure't després de tants anys, a tu a qui més m'estimaria no haver-me creuat i encara més no haver estimat, deixa'm dir-t'ho, amb la poca ràbia que unes lletres minúscules escrites poden transmetre, ja que no t'ho he arribat a cridar a la cara com ho hauria hagut de fer: no et perdono.