Aquests temps i aquests tempos

Quarts de dues, finals de la setmana -5. És a dir, amb Nadal a 2+2 setmanes. Em torno a preguntar per què les coses (s')esdevenen sempre a aquestes hores. L'estat de la qüestió és que segueixo sobrevivint tot i el tempo de vertigen que promet clatellada, i que hi ha gent que està pitjor i que 22 assignatures tenen coses bones. Em recorden aquell cop, fa quatre anys i poc, que vaig fer beixamel sense supervisió per primera vegada perquè se'm va acudir que seria molt bo gratinar xampinyons i ceba amb beixamel per fer-me un tupper que fos l'enveja de tothom... i mentre la feia beixamel em va semblar que era molt líquida i hi vaig afegir maizena i quan me'n vaig adonar tenia una bola farinosa i oliosa que no volia entrar al tupper. No diré com va acabar l'aventura culinària però va acabar molt malament. Doncs això: les assignatures, una bola. Jo amb el meu reculatemps apareixent a les classes simultànies ("hi eres? Quan has entrat?). Xampinyons. Cebeta fregida que fa la boca aigua. Però una bola difícilment menjable al cap i a la fi.

No vaig a dormir perquè no vull. Perquè aquest tros de nit sempre ha estat meu i és el lloc de temps on em penso i em repenso. Com es pot anar veient, per cert, per aquí. No vull fer servir per dormir el temps que em pot servir per escriure'm i potser així deixar de patir la tardor esquerpa. Vull la meva tardor de vellut, que hi és, que m'espera per quan acabi de desglaçar-me.

El mar dels grecs

El blau ha perdut el seu blau i s'ha tornat color de vi. Color de vi com el mar dels grecs, de la sang i l'enyor, de la pena dels troians, de la pena. Hi ha un moment de la història que el blau s'inventa, i la pena llavors ja existia, i per això el mar dels grecs era de color de vi.

Un llenguatge artificial m'intenta guanyar el futur i jo aquí amb el blau reciclat en color de vi, el blau dels meus quinze anys, la sang dels meus quinze anys, i ara la llengua se m'adorm en un bressol de gingebre. Si no veiés com creixen els qui vénen darrere pensaria del temps que és fal·làcia o que és mentida, perquè aquella pena segueix tan evidentment al mateix racó com si els anys fossin efectivament fal·làcia, o com si fossin mentida. La tristesa ara és color de vi i s'hi endevina la pols amuntegada sobre aquelles morts i aquells amors. La sang dels meus quinze anys segueix reclamant-me els dits d'aram com a tribut dels anys que passen. I bé, no sé si m'he complert prou bé les expectatives. Jo diria que sí. Jo diria que mai vaig esperar que el blau tingués realment una sortida.

La cicatriu

Em fa mal el novembre. Això deu ser, sí, el mal que fa la tardor com a lloc inconcret de l'anatomia que fa un mal inconcret de buit. De ferida buida. Em fa ràbia capgirar la poesia que m'estimo però és talment així: tinc les portes obertes i les ferides obertes i ja no vull acollir més, ja vull sobretot retrobar-me a mi i prou, abraçar-me els genolls i bressolar-me. Agafar amb les mans el voraviu de pell oberta de bat a bat i estirar sang i saba perquè ofeguin la ferida com qui tanca a la força un ull amb nineta fosca d'amor bategant.

Sóc un balancí. Sóc una ferida. I vull ser una bruixa i ser la cicatriu que parteix la vida en dos. Prou balancí i prou porta oberta. Preneu-me d'una vegada aquest cor de carn que jo no sé què fer-ne, que se'm mor entre les mans i és culpa meva perquè jugo al joc de deixar-me morir poc a poc i m'esgarrinxo la pell nova.

Microconte

No va funcionar, i això que tenien moltíssim en comú. Ella l'adorava i ell també, ell també s'adorava.

3

Un parell de circumstàncies fan que haguem de canviar d'hàbitat uns dies. De cop i volta, ens trobem malofegant rialles passada mitja nit, en la foscor de l'habitació plena dels nostres intents de fer silenci. Demà hi ha escola però no aconseguim callar, com quan érem petits i anàvem de colònies amb els amics. Tots tres tenim un sentit de l'humor comú que fa que a vegades pensem les mateixes bromes i que ens cargolem de riure amb les dels altres. És molt divertit i no podem parar, quan sembla que va de baixada algú hi afegeix un parell de paraules amb la boca petita i sant tornem-hi. Em fan mal les costelles d'aquest riure entretallat i quan paro un moment m'adono que aquest és un moment preciós que podré recordar sempre. Un moment de felicitat veritable al lloc adequat amb les persones adequades. Les persones del món a qui més dec, les que em van fer un favor més gran existint i les que comparteixen més coses amb mi: casa, pares, forma dels dits dels peus, records i records i més records aquí i allà. Naixent, em van canviar la vida. I això és molt fort. Quan ells eren petits ja ho trobava molt fort i ho segueixo trobant molt fort. De tant en tant recordo coses de la meva infantesa i em fa una mica de pena aquella nena que pensava coses estranyes. Però tenia una gran sort, dues grans sorts. A vegades còmplices, a vegades companys de jocs, sempre aliats quan anaven mal dades.

Hi ha coses dolcíssimes que vivim avui que sabem que passaran. Emocions que ara vivim d'una manera i és possible que el temps faci canviar de color, coses per a les quals sembla que un bon dia ets massa adult o massa vell... Hi ha persones que aniran esdevenint cada vegada més importants i altres que perdran protagonisme. I es pot estar menys enamorat o ser menys amic amb el temps, però no es pot ser menys germà. Això és per sempre de verdad de la buena, inevitablement i passi absolutament el que passi. Sembla molt estúpid però tenir aquesta certesa em fa molt i molt feliç.

Cosir pedaços

Aquesta última setmana m'he dedicat a això: arreglar coses, cosir pedaços, fer que tot plegat fos possible. I ha estat bastant estimulant haver de, simplement, lluitar només per obrir portes, sense encara poder córrer els seus camins, sense encara explotar en el veritable esforç de desgast que vindrà si aconsegueixo mantenir les portes obertes. Només fer que les coses siguin possibles, no pas fer-les bé, és gratificant perquè en realitat és força senzill. Arreglar coses, cosir pedaços a tot el que no encaixa en aquesta cursa boja fins a Nadal que encara no sé ben bé com resistiré. Però la resistiré, d'això no en tinc cap dubte. Dilluns parlàvem d'aquesta mena d'èpoques, dient que és com quan ets dalt d'un pendent massa vertical per baixar-lo amb seguretat, i no saps ben bé ni com hi has anat a parar, a la boca de l'abisme. Llavors hi ha dues opcions: cul a terra i anar fent o agafar aire, mirar el final i córrer avall esperant que les cames et segueixin, sabent que o arribes a la meta amb tota l'embranzida o et fots la nata de la teva vida. Si fos en una pista d'esquí hi hauria el tiet o l'amiga que crida "cuuuuuuunyaaaaa, feeeees cuuuuunyaaaaaa" però és que amb això no es pot fer la cunya perquè va massa fort.

Per ara només m'he assegurat que el que em proposo sigui possible i sembla que ho serà. Celebrem-ho doncs, amb l'esclat d'alegria aquest que té molt de terror amagat, ei, hola, em disposo a fer-ho i espero que els que m'estimeu sigueu a baix per recollir-me de la derrapada final i que no prenguem gaire mal, que no prenguem gaire mal perquè tot fos això, la veritat.

Discografia

Diumenge. Diumenge en un terrat fet de vent. És aire de vent de tots cantons que es barreja per tenir-nos enlaire, tramuntana i llebeig i llevant. Un solecito bueno però que hi ha tant vent que dedins jo sé que ja som a Rússia i que toca jugar fort perquè el diumenge s'allargassa entre terrats i tothom vol i dol, ooohooooooh ooooooooh ooooh!

És només una petita intuïció de les fugides que van gestant-se i tant de bo no, tant de bo, tot i que sempre arriba un abisme on jo, jo primera persona, ja no hi puc fer res de res, que a vegades fa una rasca insuperable i el sol es pon entre les flors i cómo voy a continuar i sense poder-ho evitar agafes el camí més llarg per tornar a casa mentre a les orelles et deixes adoctrinar per les cançons que no avisaven que no mentien i per la resta de fills de puta que fan discos massa grocs o massa sincers o massa crus o massa veritat.

Ooohooooooh ooooooooh ooooh!