Ningú pot dir que coneix de veritat una ciutat fins que hi ha viscut. Fins que ha acostumat els peus a les seves voreres, fins que hi ha rigut de gust i hi ha plorat una mica. Conèixer a fons una ciutat no és gens fàcil, no. Ara bé, per viure una ciutat no cal tant com això. Les ciutats tenen una essència pròpia i canviant, molt més complexa que qualsevol individu per separat. Però, en la meva opinió, no és veritat que la ciutat, com a societat que és, sigui només una suma de gent amb les seves peculiaritats. Ans al contrari, ells fan la ciutat i la ciutat els condiciona. Ells i mil altres coses. Persones, olors, història, tot es combina a tot arreu; també a Berlín, una ciutat freda i captivadora on tothom parla una llengua difícil d'entendre.
Els turistes sempre ens equivoquem a l'hora d'entendre una ciutat. La veiem "massa" o "massa poc", i ens resistim a entendre que té el seu punt just, ni més ni menys, de tot. Així doncs, és difícil definir l'essència d'una ciutat perquè més enllà de les situacions i les imatges hi ha un cúmul d'olors, sensacions, calfreds. I, de fet, com es pot definir aquest ordre innegable que regeix el caos del moviment de la gran ciutat? Personalment, m’atreveixo a definir Berlín amb una sensació perfecta que tinc la sort de conèixer bé. Sabeu aquella sensació de sentir el fred conquerint-te la cara des de la punta del nas? Doncs Berlín és com el bar ple de fum dolç que deixa el vent allà fora i torna a posar la sang on ha de ser, i la pell es recupera i la gelor hi és, però no es percep perquè cada moment és tan fràgil i únic que no hi ha temps per pensar en cap mena de fred. Ni tan sols aquell alè gèlid que tenim dintre i portem allà on anem, ni tan sols aquest hivern del cor no pot mantenir-se en una ciutat tan i tan avesada a mantenir el fred a ratlla.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada