Ones

Aquest hivern que ve com una gran onada i se m'empassa, em va ensorrant en un no-res infecte, com la tenebra que en el seu no-res amaga mil formes de desesperació. Tot el que em va venint a sobre s'ajunta en una barreja pastosa que cada vegada em fa més immòbil, més impotent, i més ignorant. Que no sé què és tota aquesta merda, que no l'entenc ni la tolero, i que em marceixo a més velocitat de la que mai havia experimentat. He tingut cicles similars però o bé el temps me'ls atenua, o bé cada cop ha de ser pitjor. Com els cercles d'un impuls sobre l'aigua, cada cop més grossos i menys concrets. Em sento com si un mar impetuós m'estigués empenyent cap als esculls. Punxeguts, mortífers, i no poder-hi fer res. El vent rugeix allà fora, eixordador, mentre aquest corrent inexorable m'acostés al desastre amb aquella lentitud exasperant de la infinitat de processos continguts en un segon. Segons, sempre tan lents. Hi ha segons que sembla que no s'hagin d'acabar mai. Hi ha segons que et donen el món i te'l tornen a prendre, i segons allargassats de quietud quasi absoluta. La diferència entre un segon i un altre és sempre abismal. Sempre, es miri per on es miri. Nous naixements i alens que s'apaguen, han passat ara mateix i no pas abans. Al proper segon, tornaran a passar. I així anar fent, mentre les onades, segon a segon, van canviant-nos per dins. Sembla mentida, però tot el que vivim ens marca. Jo, d'això, mai n'he tingut una consciència gaire precisa. Si cada segon és irreversible, no em vull imaginar la contundència tan definitiva d'una llarga successió d'instants que retraten el meu naufragi i com m'enfonso entre aquest temps espinós. És terrorífic, de veritat.