Bruts

Deixem-nos de cortesies, per favor! Tot allò que diem per compomís engreixa la nostra misèria. Senyor meu, senyora meva, bons amics meus; no! Oblidem aquest possessiu hipòcrita. Acceptem que no som un llençol blanc ni un terra impol·lut. Que tots estem plens de vísceres de tot tipus, i que les nostres baixeses ens caracteritzen. L'egoisme se'ns menja i gairebé sempre anem d'excusa en excusa. No només cap als altres, també cap a nosaltres mateixos. D'excusa en excusa a través d'allò que de veritat importa, buscant sempre més superficialitats que ens facin semblar més humans. Els valors, senyors meus, la moralitat! On s'és vista, una cosa així? O bé; el capital, benvolguts, és la base de tot. Heus aquí el fetge. Budells i budells sangonosos dins nostre, entrellaçats, bé que ens fan servei. O el nostre cor, tan poètic que tots l'hem vist alguna vegada, no deixa de ser un múscul. Un múscul i prou. Què passa, ens fa por mirar-nos per dins? Veure-hi sense excuses, i abandonar aquest refinament cortesà d'ignorància volguda. No, no, no n'hi ha prou, perquè nosaltres mateixos, sota una pell suau i un somriure radiant, amaguem torrents de sang ben calenta, músculs que es contrauen i s'estiren, reserves de greix blanc i lluent. I això, ho tenim i ho som tots, meus senyors, meves dames. Tots tous, líquids, i sense veure-ho! Un cúmul de pell i greix, carn i ossos, sang i aigua. Bruts, ben bruts de nosaltres mateixos. I sense veure-ho! Deixem-nos de cortesies, per favor. Deixem-nos de justificacions absurdes. Sí, som egoistes, i victimistes, i autodestructius, i, si se'm permet, bastant estúpids. Això són les nostres vísceres, i són nosaltres, i fan que tot funcioni. Però això vol dir que ens n'hem d'oblidar? Bé, meus i meves de tots els tipus, jo no puc parlar en boca de ningú altre, però pel que fa a mi, cada batec del cor ha de recordar-me tot el que sóc. Perquè la meva sang és meva. Calenta, vermella i humida. Jo, bruta de mi mateixa.