Parlarem d'harmonia

Parlarem d'harmonia si ens referim a la música, em sembla. Pel que fa a la vida, personalment, em farà falta oblidar aquest terme. Recordo... recordo molt bé, en realitat (vull dir, malgrat els punts suspensius, ho recordo bé) una nit fosca i clara. Fosca, perquè no hi havia aquests llums agressius que a la ciutat li guanyen sempre terreny. I clara per la frescor de l'aire i la transparència de l'aigua que queia del cel i que em queia per la cara en una barreja dolça i salada. Clara, també, de veritats pures. (Són difícils de trobar, les veritats pures. No us equivoqueu; la majoria de reflexions profundes que semblen veritat, només ho són a mitges).

En una nit fosca i clara jo plorava molt, i llavors vaig anar a trobar l'home savi que em va dir alguna veritat pura d'aquestes. Em va dir -i jo hi estic d'acord- que la vida no és harmonia sinó tensió. M'ho va dir i tenia tota la raó.

I, així, visc amb tensions com una guitarra, sempre desafinada per alguna banda, mai amb la tensió perfecta (que és el que alguns anomenen harmonia). Sóc una guitarra desafinada. Ara mateix, especialment desafinada. Un dia, quan tingui temps, escriuré que cada corda porta un to de les meves misèries, i em quedaré tan ampla. Perquè les cordes són tensió però ep! Que sense cordes, la guitarra, no sona. Ni afinada ni desafinada, no sona. Perquè la vida és tensió, sí senyor.