Incidència a instal·lacions

Hi ha dies que sembla que tinguin poca embranzida. Com si l'engranatge del temps anés curt d'oli -incidència a instal·lacions-, com si tot hagués de mostrar-se'm gris i pla i asèptic i insípid i molts més monosíl·labs i paraules contundents amb accent.  Dies que vocalitzen poc, que arriben tard o que no arriben. Dies que semblen una interminable conversa amb la pobra gent de Greenpeace o Amnistia que em veuen amb aquestes pintes i no em deixen marxar. Dies que em criden a la orella per coses que no són culpa meva, i jo callada, calladíssima, no fos cas que alguna espurna acabés encenent allò que sé que tinc dintre, latent, esperant un error meu. Calma, calma, calma. M'aïllo d'orella i d'ull, em concentro en respirar, alenada endins, la pluja; alenada enfora, el pastís de poma. I un glop d'olor de biblioteca. Avui la Universitat està igual que Hogwarts, amb el plugim regant el claustre. Però jo no veig màgia ni veig res, sóc una bossa d'aire que s'omple i es buida, esperant que passi tot per tornar a la vida.

L'anar fent dels dies

Finalment, fa uns dies em vaig decidir a entrar al fascinant món del twitter. @Xocolataamarga, com no podia ser d'altra manera. I és una cosa curiosa, perquè no hi ha el "m'agrada" famós, és a dir, tu escrius pinzelladetes de no res, frases curtes, i et comuniques amb la gran xarxa de receptors abstractes. Com que no puc saber gaire qui (i sobretot com) em rep, no sé si és comunicació... quan el receptor és tan ambigu. O potser és que a filologia m'han rentat el cervell i ara dic bajanades. Tot en aquesta vida és comunicació, tot. I si no ho és, és que jo veig comunicació a tot arreu. "Qué es el arte" en una aula d'història de l'art? Doncs comunicació, comunicació. Però vaja, en el fons, això del blog és prou similar, pel que fa a l'abstracció comunicativa. Jo què sé per què escric! Per qui escric. És buidatge mental terapèutic, i entrenament per no deixar d'estar en forma de paraula. I vanitat, és clar, de veure'm oberta al món entre lletra i lletra. Però avui he fet un cop de cap i he començat a amagar alguns dels escrits més antics. No és que vulgui fer trampa o oblidar res, és que em sembla que és el curs natural de tot plegat. La meva escriptura, com la meva vida, es va recobrint d'un tel boirós a través dels anys... Porto molts anys parlant dels anys com una estúpida. Ara potser em sembla que comença a ser un pèl menys ridícul. En tot cas, menys grotesc que quan em mirava els meus anys des dels meus ulls, precisament en anys, tan pobres. No m'estic fent entendre. El que vull dir és que igual que les llibretes es queden un dia sense fulls en blanc, i acaben, plenes del que un dia ha estat actual, vital, importantíssim, en un calaix o un prestatge on s'omplen de pols esperant a ser rellegides, és natural que el que he escrit aquí vagi a parar també en un espai més intim i polsós fins que un dia em comenci a semblar que quan tenia els meus divuit anys d'ara tampoc tenia dret a parlar d'anys.

I mira, anem fent coses noves, i anem fent, també, així, a seques, de l'anar fent dels dies. 

Passejant

La Universitat té coses bones i coses no tan bones. Et poden caure, per exemple, uns horaris que et deixin tres hores penjades al bell mig de dos (dos!) matins cada setmana. A mi el temps escolat és de les coses que em posen més nerviosa, deu ser el costum d’anar amb el coet al cul. Però per allò que deia també a principi de curs, de “degustar allò que s’ha d’empassar per força” (parlava del tren, i ben cert que en vaig aprenent!) he hagut de trobar, també, solucions creatives per donar bon gust a aquestes sis hores. Abans de començar a passar hores escoltant classes d’altres carreres –i refusant, evidentment, estar a la biblioteca intentant convèncer-me que sóc una estudiant exemplar- ja vaig començar a entendre la importància d’unes sabates còmodes. Provar coses noves? Aquí en tenim una de novíssima, brand new, com deia a Mabel l’any passat. La cosa més nova que podia tenir la meva vida és l’absència de pressa. És a dir, que dos dies a la setmana tinc tres hores de treva per gastar el meu temps a discreció. No sé si ja n’he parlat, d’això, (segurament no, perquè el temps no és el meu tema preferit ni m’obsessiona gens ni mica). La gent que, com jo, té tendència a estalviar, optimitzar esforços i recursos, es troba amb un problema intentant aplicar la mateixa lògica al temps. De temps, tots en tenim exactament  la mateixa quantitat fins que se’ns acaba. No te’l pots guardar per més endavant, no pots escollir quan te’l gastes perquè la resposta és sempre. I vaja, acabo de demostrar amb elegància i sobrietat que, efectivament, no penso mai en el temps.

Així doncs, amb aquest temps no planificat que estic obligada a gastar, he descobert el plaer de passejar. Pel centre de Barcelona. Pel Raval també. El Raval m’encanta. És com una gran i fascinant barreja de totes les cares de la ciutat. Passar els matins amunt i avall per aquest barri és una garantia de descobrir coses. Precisem: quan dic que passejo no vull dir que em deixi emportar per l’anar i venir intern de la ciutat, els seus cotxes i la seva gent. Em refereixo a crear un ritme propi i deixar-se endur, sí, però per les pròpies cames i la pròpia curiositat. Passejar no és una acció passiva sinó més aviat un vagar en direcció a tot, i de cap manera es tracta de veure la ciutat sinó de mirar-la. Tenir la consciència en expansió, aprendre a percebre. Fixar-se en una minúscula flor blanca a terra, al mig de la vorera, mirar enlaire i descobrir el gessamí al balcó d’un tercer pis. El meu passejar de dimarts i dijous consisteix, bàsicament, en deixar-me sorprendre, degustar la solitud i la multitud alhora. I en trec petites grans recompenses, i tant. Avui he anat a parar a un forn de pa ecològic, un local encantador. Hi entro, i el primer que em crida l’atenció és la música que sona, acords amables de guitarra acústica i veu suau, i tres o quatre dependents fent broma entre ells mentre es corden els davantals. Em quedo observant els pans de mil menes, em pregunten dues o tres vegades si em poden ajudar, amb un somriure d’orella a orella. Jo només xafardejo, per ara. “Vols tastar les galetes de sègol?” Sí, gràcies, són boníssimes, penso, una mica eixutes pel meu gust, es nota que és pura fibra, penso.  Al final, decideixo que vull un cargol. “Ui, no els venem, si vols demana una altra cosa i et regalo el cargol”. Ostres. Gràcies. Com si no fos prou regal aquesta mena d’alegria tan rara i preuada.  Amagada en un carreró del Raval.

Si a algú li interessa, el forn és Barcelonareykjavik, al carrer Princesa. Una veritable delícia.  

Salomó

Els programes electorals m'agraden. També m'agraden els catàlegs de publicitat (que, atenció, són gratis! Sé que recordo al Núñez de Crackòvia, però un moment, algú s'ha parat a pensar la pasta que li deu costar a Ikea enviar un catàleg a cada casa?), i contar les passes o els segons o les escales. Són coses ordinàries que m'agraden, més enllà de totes aquelles altres coses boniques que m'agraden però que, desenganyem-nos, agraden a moltíssima gent. Coses que tenen a veure amb pluja i lluna i mar; fer el hippie, i tal, ja s'entén, oi? Com que ningú contesta, abans de tornar al tema dels programes electorals, deixaré anar que ja m'està bé ser l'única i exclusiva veu cantant en aquest espai, que per això és el meu bloc i no el d'algú altre, però que si mai algú vol aportar alguna cosa, contradir-me, o el que sigui (i ho dic com si rebés milers de visites...que no és el cas), hi ha un apartat de "comentaris" que es mor de fàstic. Seriosament, fins i tot si és per contradir-me serà ben rebut. (evidentment, no parlo seriosament)

Deia que m'agraden els programes electorals. Sobretot quan els resultats també m'agraden. Diumenge, per exemple, m'agradava veure que a Euskadi els dos partits que van fer un pacte de govern desesperat i antinatural se la fotien (perquè no hi ha una manera de dir-ho tan exacta com aquesta), i com Bildu es consolidava com a força política important. No hi entenc gaire, de política, i menys de política basca en concret. Ja m'agradaria, però no és el cas. De tota manera, el cas de Bildu em desperta simpatia. I és per una raó molt senzilla: aquí, a Catalunya, les coalicions no s'estilen. Parlant en clau salomònica, aquí, abans ens maten el nen que renunciar cadascú al seu "jo tinc raó". Veig que la campanya electoral s'acosta i em preocupa. Ara estic (i gran part de la població em sembla que també) en un moment d'il·lusió. Deixant de banda les preguntes més clàssiques sobre el tema del nostre futur immediat... algú s'imagina com podria ser construir, edificar una manera de funcionar? De nou, escapant de les rigideses que ara ens vénen imposades des d'una estructura que, evidentment, pateix de canvifòbia (potser existeix una paraula similar i no la sé, però si no existeix, algú l'havia d'inventar!). Sé que creure que un país construït de bell nou té problemes més grossos que posar-se a imaginar un sistema més just, sé que creure que des d'una organització més local es podria reformar un sistema que, per més que potser (només potser!) sigui el millor possible, ni econòmicament ni política acaba de funcionar és passar-se d'imagine, però és que ho penso. Potser és això el que em fa mal, aquesta naturalesa de dreamer meva enfrontada amb un escepticisme que també tinc molt arrelat. Quan la raó no és de ningú perquè no hi ha una raó absoluta possible, si tothom estira tot es trenca. Com molt bé sabia Salomó. El problema sempre acaba sent l'equilibri, dit d'una o altra manera. Com també sabia Salomó.

Intimismes

He de reconèixer que hi ha vegades que em sorprèn la meva pròpia insensibilitat. Aquella mirada en què m'atrapo i que no m'agrada. La mirada és independent: observa, escaneja, calcula, avalua. Minuciosament. Com sempre he fet amb mi mateixa, convençuda (i amb raó!) que un bon plantejament de l'exigència acostuma a ser la clau de l'èxit. Però això no pot ser sempre així, s'ha de saber parar, s'ha de trobar el punt on aturar-se, escoltar el límit que demana a crits una frenada. No sé si em faig entendre. Em refereixo més a la mirada en si que no pas a la reacció que provoca. Perquè fins i tot quan la reacció (sempre interna, sempre ínfima) és agradable i tot, el procés, la manera em fastigueja. Com admirar com obres d'art coses que no són obres d'art. Com dir, com dir a un paper i prou, que

Tot en tu és vida.

Vida senzilla i sincera,

vida ferotge i candent.

Vida, talment,

amb la bellesa absoluta

que només la vida

abraça.

I és clar, és una mirada analítica. Em penso. I com mirar-s'ho, com agafar-ho, com permetre'm la llicència d'admirar només. De lluny. Com sempre. Fotografia, per dir-ho així. Bonic, sí, però no n'hi ha prou. I fins i tot corrent el risc de no tenir-ne mai prou. El que vull és submergir-me, en tu (que a vegades, sembla mentida, el pronom deixa de ser abstracte) com en tot, com en la vida. Que no és broma. Que no vull ser cursi, que... que callo. Que callo.

Des del galliner

Des del galliner, repasso amb els ulls l'interior de la closca de l'ou. Tota de fusta. S'apaguen els llums. Ara, a més de càlid, l'auditori és fosc. Embolcalla, amb aquest silenci. Als auditoris hi ha un silenci molt intens: brilla d'intens perquè es trenca i, en trencar-se, se'n comprèn la intensitat. Aplaudiments. Són una pluja, un corrent sonor d'espera, d'expectació. Com aquest silenci, sí, que omple aquest espai, que n'és l'amo i senyor més que de cap altre lloc. El focus damunt l'escenari il·lumina els músics, i la foscor, al públic, ens fa còmplices a tots plegats. Sé que hi ha moltes més cares com la meva; els ulls oberts, les orelles obertes. Percebent el silenci a borbollons.

Antonini respira
i es fa la Llum.


Com un nen amb un caramel, assaboreixo poc a poc el cúmul d'energia. És només energia, tot plegat, des de la meva energia d'ungles sobre la fusta, de dents prement el llavi (energia petita-petita) al moviment precís i emfàtic de l'arc barroc fregant les cordes. Sé que és una metàfora molt suada, però és, sí, com la sageta que trenca l'aire, l'esplendor de la física al servei de la bellesa. I com a punt culminant de tota aquesta electricitat emocional, Antonini, com si en fos l'artífex, com si en fos el canal. Amb les dinàmiques ferotges i amb el tempo-fantasia aquest que porta perquè el pot portar. Marededéusenyor. Veure'l és un espectacle, com es mou, com toca, com transmet. Ho he de dir: és la intensitat de l'èssència pura del Barroc transgredint el temps. Magnífica, excelsa. I així passo dels ulls, de les orelles obertes, a la boca i el cor badats. Perquè, evidentment, la folia em tomba i no sé respirar, i la reconec com potser es reconeix anys després un antic amor i se'l veu canviat, madurat i millor en tots els aspectes. Només que no és un amor. I que no han passat anys. Ja es veu que deliro, exagero, floto, m'exalto màximament. Però no és això el que compta? No és preciós ser tan nen, emocionar-se de veritat, plorar amb els llums de la sala apagats i els ulls ben oberts? No és preciós sentir, sentir-hi i sentir de veritat? Sí que ho és. I tant que ho és.

Octubre

Octubre. I de cop i volta la ciutat feia molta olor de tardor. Jo no hi havia caigut, que ja era la tardor. Quines coses, oi? Tota l'adolescència canviant el color del fotolog famós el dia del canvi d'estació, i ara m'he d'esperar a sentir l'olor penetrant de la tardor insistint des de tots els racons per percebre que l'estiu ja no hi és. L'estiu ja no hi és. Sona contundent, escrit aquí. Però la vida és així, tot passa. Tot. I ja no hi és, i ha tornat a arribar l'octubre i sembla estrany que el temps passi així. 

D'octubre en octubre ens anem fent grans. I cap octubre s'oblida gens ni mica.