Salomó

Els programes electorals m'agraden. També m'agraden els catàlegs de publicitat (que, atenció, són gratis! Sé que recordo al Núñez de Crackòvia, però un moment, algú s'ha parat a pensar la pasta que li deu costar a Ikea enviar un catàleg a cada casa?), i contar les passes o els segons o les escales. Són coses ordinàries que m'agraden, més enllà de totes aquelles altres coses boniques que m'agraden però que, desenganyem-nos, agraden a moltíssima gent. Coses que tenen a veure amb pluja i lluna i mar; fer el hippie, i tal, ja s'entén, oi? Com que ningú contesta, abans de tornar al tema dels programes electorals, deixaré anar que ja m'està bé ser l'única i exclusiva veu cantant en aquest espai, que per això és el meu bloc i no el d'algú altre, però que si mai algú vol aportar alguna cosa, contradir-me, o el que sigui (i ho dic com si rebés milers de visites...que no és el cas), hi ha un apartat de "comentaris" que es mor de fàstic. Seriosament, fins i tot si és per contradir-me serà ben rebut. (evidentment, no parlo seriosament)

Deia que m'agraden els programes electorals. Sobretot quan els resultats també m'agraden. Diumenge, per exemple, m'agradava veure que a Euskadi els dos partits que van fer un pacte de govern desesperat i antinatural se la fotien (perquè no hi ha una manera de dir-ho tan exacta com aquesta), i com Bildu es consolidava com a força política important. No hi entenc gaire, de política, i menys de política basca en concret. Ja m'agradaria, però no és el cas. De tota manera, el cas de Bildu em desperta simpatia. I és per una raó molt senzilla: aquí, a Catalunya, les coalicions no s'estilen. Parlant en clau salomònica, aquí, abans ens maten el nen que renunciar cadascú al seu "jo tinc raó". Veig que la campanya electoral s'acosta i em preocupa. Ara estic (i gran part de la població em sembla que també) en un moment d'il·lusió. Deixant de banda les preguntes més clàssiques sobre el tema del nostre futur immediat... algú s'imagina com podria ser construir, edificar una manera de funcionar? De nou, escapant de les rigideses que ara ens vénen imposades des d'una estructura que, evidentment, pateix de canvifòbia (potser existeix una paraula similar i no la sé, però si no existeix, algú l'havia d'inventar!). Sé que creure que un país construït de bell nou té problemes més grossos que posar-se a imaginar un sistema més just, sé que creure que des d'una organització més local es podria reformar un sistema que, per més que potser (només potser!) sigui el millor possible, ni econòmicament ni política acaba de funcionar és passar-se d'imagine, però és que ho penso. Potser és això el que em fa mal, aquesta naturalesa de dreamer meva enfrontada amb un escepticisme que també tinc molt arrelat. Quan la raó no és de ningú perquè no hi ha una raó absoluta possible, si tothom estira tot es trenca. Com molt bé sabia Salomó. El problema sempre acaba sent l'equilibri, dit d'una o altra manera. Com també sabia Salomó.