Intimismes

He de reconèixer que hi ha vegades que em sorprèn la meva pròpia insensibilitat. Aquella mirada en què m'atrapo i que no m'agrada. La mirada és independent: observa, escaneja, calcula, avalua. Minuciosament. Com sempre he fet amb mi mateixa, convençuda (i amb raó!) que un bon plantejament de l'exigència acostuma a ser la clau de l'èxit. Però això no pot ser sempre així, s'ha de saber parar, s'ha de trobar el punt on aturar-se, escoltar el límit que demana a crits una frenada. No sé si em faig entendre. Em refereixo més a la mirada en si que no pas a la reacció que provoca. Perquè fins i tot quan la reacció (sempre interna, sempre ínfima) és agradable i tot, el procés, la manera em fastigueja. Com admirar com obres d'art coses que no són obres d'art. Com dir, com dir a un paper i prou, que

Tot en tu és vida.

Vida senzilla i sincera,

vida ferotge i candent.

Vida, talment,

amb la bellesa absoluta

que només la vida

abraça.

I és clar, és una mirada analítica. Em penso. I com mirar-s'ho, com agafar-ho, com permetre'm la llicència d'admirar només. De lluny. Com sempre. Fotografia, per dir-ho així. Bonic, sí, però no n'hi ha prou. I fins i tot corrent el risc de no tenir-ne mai prou. El que vull és submergir-me, en tu (que a vegades, sembla mentida, el pronom deixa de ser abstracte) com en tot, com en la vida. Que no és broma. Que no vull ser cursi, que... que callo. Que callo.