L'anar fent dels dies

Finalment, fa uns dies em vaig decidir a entrar al fascinant món del twitter. @Xocolataamarga, com no podia ser d'altra manera. I és una cosa curiosa, perquè no hi ha el "m'agrada" famós, és a dir, tu escrius pinzelladetes de no res, frases curtes, i et comuniques amb la gran xarxa de receptors abstractes. Com que no puc saber gaire qui (i sobretot com) em rep, no sé si és comunicació... quan el receptor és tan ambigu. O potser és que a filologia m'han rentat el cervell i ara dic bajanades. Tot en aquesta vida és comunicació, tot. I si no ho és, és que jo veig comunicació a tot arreu. "Qué es el arte" en una aula d'història de l'art? Doncs comunicació, comunicació. Però vaja, en el fons, això del blog és prou similar, pel que fa a l'abstracció comunicativa. Jo què sé per què escric! Per qui escric. És buidatge mental terapèutic, i entrenament per no deixar d'estar en forma de paraula. I vanitat, és clar, de veure'm oberta al món entre lletra i lletra. Però avui he fet un cop de cap i he començat a amagar alguns dels escrits més antics. No és que vulgui fer trampa o oblidar res, és que em sembla que és el curs natural de tot plegat. La meva escriptura, com la meva vida, es va recobrint d'un tel boirós a través dels anys... Porto molts anys parlant dels anys com una estúpida. Ara potser em sembla que comença a ser un pèl menys ridícul. En tot cas, menys grotesc que quan em mirava els meus anys des dels meus ulls, precisament en anys, tan pobres. No m'estic fent entendre. El que vull dir és que igual que les llibretes es queden un dia sense fulls en blanc, i acaben, plenes del que un dia ha estat actual, vital, importantíssim, en un calaix o un prestatge on s'omplen de pols esperant a ser rellegides, és natural que el que he escrit aquí vagi a parar també en un espai més intim i polsós fins que un dia em comenci a semblar que quan tenia els meus divuit anys d'ara tampoc tenia dret a parlar d'anys.

I mira, anem fent coses noves, i anem fent, també, així, a seques, de l'anar fent dels dies.