Passejant

La Universitat té coses bones i coses no tan bones. Et poden caure, per exemple, uns horaris que et deixin tres hores penjades al bell mig de dos (dos!) matins cada setmana. A mi el temps escolat és de les coses que em posen més nerviosa, deu ser el costum d’anar amb el coet al cul. Però per allò que deia també a principi de curs, de “degustar allò que s’ha d’empassar per força” (parlava del tren, i ben cert que en vaig aprenent!) he hagut de trobar, també, solucions creatives per donar bon gust a aquestes sis hores. Abans de començar a passar hores escoltant classes d’altres carreres –i refusant, evidentment, estar a la biblioteca intentant convèncer-me que sóc una estudiant exemplar- ja vaig començar a entendre la importància d’unes sabates còmodes. Provar coses noves? Aquí en tenim una de novíssima, brand new, com deia a Mabel l’any passat. La cosa més nova que podia tenir la meva vida és l’absència de pressa. És a dir, que dos dies a la setmana tinc tres hores de treva per gastar el meu temps a discreció. No sé si ja n’he parlat, d’això, (segurament no, perquè el temps no és el meu tema preferit ni m’obsessiona gens ni mica). La gent que, com jo, té tendència a estalviar, optimitzar esforços i recursos, es troba amb un problema intentant aplicar la mateixa lògica al temps. De temps, tots en tenim exactament  la mateixa quantitat fins que se’ns acaba. No te’l pots guardar per més endavant, no pots escollir quan te’l gastes perquè la resposta és sempre. I vaja, acabo de demostrar amb elegància i sobrietat que, efectivament, no penso mai en el temps.

Així doncs, amb aquest temps no planificat que estic obligada a gastar, he descobert el plaer de passejar. Pel centre de Barcelona. Pel Raval també. El Raval m’encanta. És com una gran i fascinant barreja de totes les cares de la ciutat. Passar els matins amunt i avall per aquest barri és una garantia de descobrir coses. Precisem: quan dic que passejo no vull dir que em deixi emportar per l’anar i venir intern de la ciutat, els seus cotxes i la seva gent. Em refereixo a crear un ritme propi i deixar-se endur, sí, però per les pròpies cames i la pròpia curiositat. Passejar no és una acció passiva sinó més aviat un vagar en direcció a tot, i de cap manera es tracta de veure la ciutat sinó de mirar-la. Tenir la consciència en expansió, aprendre a percebre. Fixar-se en una minúscula flor blanca a terra, al mig de la vorera, mirar enlaire i descobrir el gessamí al balcó d’un tercer pis. El meu passejar de dimarts i dijous consisteix, bàsicament, en deixar-me sorprendre, degustar la solitud i la multitud alhora. I en trec petites grans recompenses, i tant. Avui he anat a parar a un forn de pa ecològic, un local encantador. Hi entro, i el primer que em crida l’atenció és la música que sona, acords amables de guitarra acústica i veu suau, i tres o quatre dependents fent broma entre ells mentre es corden els davantals. Em quedo observant els pans de mil menes, em pregunten dues o tres vegades si em poden ajudar, amb un somriure d’orella a orella. Jo només xafardejo, per ara. “Vols tastar les galetes de sègol?” Sí, gràcies, són boníssimes, penso, una mica eixutes pel meu gust, es nota que és pura fibra, penso.  Al final, decideixo que vull un cargol. “Ui, no els venem, si vols demana una altra cosa i et regalo el cargol”. Ostres. Gràcies. Com si no fos prou regal aquesta mena d’alegria tan rara i preuada.  Amagada en un carreró del Raval.

Si a algú li interessa, el forn és Barcelonareykjavik, al carrer Princesa. Una veritable delícia.