Setembre

"Avui fa un bon dia, eh?", per concloure la conversa, i era veritat. El blau aquest de setembre que seguirà sent blau però ja no serà de setembre. Les fulles dels plataners cruixint sota les rodes de la bicicleta, que havia notat com una anomalia; "Per què, si gairebé encara és estiu?" d'aquells pensaments que passen en un tros minúscul de segon, just abans de pensar en el semàfor, o en els vianants o en els bonys del carril bici que em fan saltar del seient fins la teulada de l'edifici rosa del Balaguer. Gairebé encara és estiu. L'any passat m'haguessin dit que una construcció així és agramatical.

Pensava i em feia mal deixar enrere del tot aquest mes curt que va començar tan lluny, tan enllà, fa tant temps. Un mes curt de dir el que és inefable, en el sentit estricte del terme, i seguir parlant d'enyor i irrealitats, i anar temptejant terrenys del que m'agradaria fer, i anar buscant plurals que no són meus -i, encara menys, nostres- i atrevint-me a rememorar les coses de fa temps amb un victimisme fastigós. I atrevir-me a fer moltes, moltes coses amb un victimisme fastigós. Tornar a Tristany però sense Wagner, sentint les musiquetes que més em sembli que em poden fer sentir pitjor (tots ho fem, tots ho fem...) i oblidar-me de trobar el límit per frenar. Oblidar-me de frenar fins al punt d'enrabiar-me una mica més quan entenc que el setembre s'ha acabat, que això és la tardor, que ningú no pot allargar les cames per mi per saltar aquest bassal. Quan en el fons segurament és una sort. No sempre hi ha tants punts simbòlics de canvi. No sempre es tenen tantes excuses per passar pàgina.

SURGE ET AMBULA, diuen les lletres que queden sota els meus peus. Ara tornaré a caure sobre la bicicleta i seguiré fins l'estació com una fletxa, sense pensar més en les fulles.