dijous, 7 de maig de 2020

La teoria del botó

Tothom surt a la mateixa hora i potser per això la mirada ens ha agafat aquest to de capvespre rosat, velat, de blau i plata. Una vegada més em pregunto com viu la gent que no té mar; suposo que s'acostuma a no arribar a casa amb sorra entre els dits dels peus... És realment extraordinari poder passejar altre cop per llocs estimats amb gent estimada; ahir vaig posar els peus a la Rambla per primer cop en gairebé dos mesos i vaig veure la nostra plaça de la Vila... No, no diré "més bonica que mai" perquè és mentida: estava simplement tan bonica com sempre, i me l'havia mirada moltes vegades amb el mateix embadaliment, aquesta plaça. Així i tot, és veritat que el retrobament fa una emoció extra, com aquella sacsejada en veure de lluny l'amiga per primer cop després de tants dies.

Coses felices, doncs, retrobaments i crepuscles sobre el mar, i tanmateix molts amics em diuen que, com jo, estan abatuts aquests dies. És una fase premenstrual col·lectiva? Sortir vol dir fer palpable la pèrdua i l'enyor i, sobretot, la por de tornar a perdre i a enyorar. Bé doncs, si aquests dies tu també visites pous profunds i només voldries menjar gelat escoltant Wagner mentre penses "sóc un fracàs en aquest aspecte i en aquest altre i en el de més enllà" tot i que saps que no és ben bé veritat, vinc a parlar de la teoria del botó per si així t'animes. Imagina't que hi ha una cosa que et fa patir (viiinga imagina-t'ho, a veure si se t'acudeix alguna cosa com, no ho sé, una pandèmia mundial), i aquesta cosa té un final en el temps concret (com la data d'entrega del TFG) o abstracte (com el dia que ja no direm més quan-tot-això-s'acabi perquè s'haurà acabat). Ara imaginem-nos que existeix un botó que et trasllada immediatament a aquell moment i no has de preocupar-te'n més. Si prems el botó, però, el temps que t'has estalviat no et deixa cap record, és temps no-viscut. Doncs bé, normalment no prems el botó perquè els dies són un tresor, al final, encara que siguin dies merdosos, i tenen coses excepcionals com el gust de la nutella. Ja sé que és una manera de mirar-se la vida des dels privilegis, el de poder comprar nutella i de tenir un sistema entusiasta de moltes coses (la nutella entre elles). Però menjar i dormir ja són en realitat plaers indescriptibles.

La teoria del botó és una manera de mesurar la infelicitat, i siusplau perdona'm si ara mateix estàs pensant que vols aquest botó perquè la vida és una merda. Jo també l'he volgut prémer algunes vegades. Però imaginar-me el botó davant meu em porta automàticament a pensar les raons que fan que els dies valguin la pena. Ara que s'ha parlat tant del temps que tenim i de com l'aprofitem, ha quedat clar que perdre el temps no té tant a veure amb fer o no fer com amb apreciar o no apreciar. Quan penso en el botó no em vull productiva sinó estirada al sol. I sí, també, sens dubte, caminant amb aquesta llum lilosa xerrant a dos metres rere la mascareta. El que vull dir és que potser no tot anirà bé però tan tan malament tampoc anirà. És un consol? No ho sé. A mi em sembla que sí.