dimarts, 4 d’agost de 2020

Com cada estiu

Com cada estiu, m'adono que porto molt de temps sense publicar res aquí. No és que no escrigui, però escric poquet i per a mi, i no tinc temps d'embestar textos. Com cada estiu, heus aquí l'anomalia. Ens està caient el món a sobre i jo, "com cada estiu", tinc la sort d'estar vivint contes que no esperava que es poguessin explicar encara. Començaré pel principi perquè se m'acumula la vida i malgrat que necessito treure-la pels dits, no em vull saltar l'eufòria d'aquell disset de juliol havent encetat l'horitzó. 

L'onze de juny escrivia a la meva llibreta negra que aquest 2020 és una conversa amb l'angoixa. Ho deia de debò, ja estava menys malament però arrossegava el pes de tants pensments confinats, tot de coses que no he escrit perquè encara no veig clar com parlar-ne. Hi havia una idea que se m'anava repetint des que al març i a l'abril es parlava tan sovint del pic, el famós pic, l'estabilització de la corba... Ens preguntàvem, ras i curt, si el pitjor ja havia passat i jo no parava de pensar que la pregunta que em tenia desperta cada nit no era ben bé aquesta; la meva angoixa em passejava pels nassos la incògnita de què farem, com viurem, si resulta que el millor ja ha passat. Què fem si el pic d'eufòria estival va ser un altre, què fem si la vida no tornarà a ser el mateix, si ja no hi haurà petons, si se'ns ha esgotat el temps. El més fort és que tothom intueix que la joventut funciona exactament així, tal com jo he envejat, durant aquesta primavera emmetzinada en què he acabat la segona carrera, la versió de mi que el 2016 donava per acabada la primera. Una versió de mi plena d'expectatives, sense necessitat de certeses, més lliure del que sóc ara. Un jo sense mascareta i un nosaltres sense normes absurdes i sense por de ser vehicle de mort per a altres persones, especialment les que ens estimem. Sense pors d'aquestes, així a seques. Vaig començar l'estiu desitjant de tot cor que aquesta normalitat no fos per sempre, que el millor no hagués passat, "amb aquesta esperança, sí, però amb l'alerta desvetllada perquè la pregunta no em marxa de dintre i la vida, en un moment donat, tindrà aquesta línia fina: haurem girat el pernil i ho sabrem i intentarem aprendre a viure amb els records i les engrunes que ens quedin". 

Estava tristíssima, no m'ho tingueu en compte. L'estiu de seguida em va amorosir la pell i em va dur la llum necessària per recuperar el tresor del present. Les colònies dels 6 Dies Diferents van ser una cosa molt molt forta, vibrar d'aquella manera quan ja ens havíem mig-resignat a mig-viure. No m'hi cabia a dintre, aquella sensació de goig, i per això vaig plorar, vora l'aigua, com si fos una adolescent més. M'emocionava precisament això, estar sentint una cosa tan grossa i confirmar que encara era possible, que encara és possible sentir així. Potser a algú li sembla evident, que la vida sacseja sempre; jo encara trobo a faltar, a vegades, aquella forma d'intensitat com una tempesta que vivíem a l'adolescència, quan ens coneixíem i col·lisionàvem com ara col·lisionen els i les joves que venen a caminar sota el sol i els veus com arrelen a la vida. És tan emocionant, tant. Notar-me arrelant, jo també, en allò que ja he viscut tantes vegades i tanmateix em torna a recórrer, em torna a emocionar, em torna a insuflar una vida que és nova i és sempre la mateixa. Els 6DD em van curar de les hores mirant la paret quan em llevava al maig, de la por del final, de qualsevol final. L'estiu em cura la veu i em cura l'ànima, com quan per primer cop en totes les colònies em vaig posar les ulleres i vaig caure de cul veient aquell cel travessat per la via làctea com l'horitzó més absolut. Em cura quan em dona l'espai de mirar-me cada persona des de l'amor i alegrar-me de tot el que compartim i m'ensenya que, fins i tot en els meus moments menys afortunats tinc als meus peus l'univers amb parets de negre i blau. Com cada estiu. Com cada dia.