dimecres, 7 d’octubre de 2020

El crepuscle

Estic farta de les males notícies. Recordo, de petita, mirar l'infoK que feien al súper3 i que els pares diguessin que bé, notícies bones, que en tal zoo de no sé on ha nascut una cria de koala blanc i que si a Tona ja ha començat la tradicional fira del joc. Notícies bones. Potser hauria de deixar estar el twitter una estona, per parar de veure la misèria de Lesbos, el drama dels CIES, l'enèsim cas de violència masclista. Per oblidar el compte enrere per la propera onada de morts i confinaments, per oblidar que el sistema és opressor, que sempre guanyen els mateixos, que hi ha massa lluites perdudes, que venen temps tan difícils i tan aspres i tan freds. 

Habitem el crepuscle o el crepuscle ens habita a nosaltres. No hi ha manera de saber si l'una o l'altra, no es pot dir quina de les dues és més exacta. La nit que ens ve, tan fosca, entre llenques de núvols ataronjats, se'ns instal·la dintre. Fa massa temps que diem "la part bona és que tal" per destacar coses petites, per destacar les estrelles mentre aquesta nit, aquest crepuscle que ens habita, guanya terreny. Les escletxes lluents que coronen l'esfera no alteren la seva naturalesa orba. És fosc, m'entens, és fosc i cap estrella no ho canvia, això. "La part bona és que ara sabem el que teníem, valorem les petites coses, hem conegut els nostres veïns" però jo ja ho sabia, el que tenia, i els veïns de Barcelona tanquen la porta del carrer amb clau i si un dia hi ha un incendi ens morirem tots. 

Que sort que hi ha estrelles. Que odio la tardor.