dissabte, 26 de desembre de 2020

El poema de Nadal i les figues que són verdes

M'agraden molt, les nadales. De fet, ras i curt, m'agrada molt el Nadal, i m'he passat tot l'advent pensant-hi, en aquesta retòrica tan ancestral, tan plena d'imatges que m'apel·len, i de tan pensar en les figues que són verdes al final no he escrit res. Per una certa tranquil·litat d'haver passat la tardor sense grans ventades i haver arribat lliscant com un trineu petit a l'espai emocionalment segur que és la preparació del Nadal. Salvats per la campana! Salvats per les campanes de les nadales, que fan més llum que els llums dels carrers. Preparar el concert de Sant Esteve amb l'Orfeó Català m'ha donat la vida. I és avui! Quines ganes, quina il·lusió! (El fan per la tele, a tv3 a les 19h!) Als primers assajos -a tots, de fet- feia una exclamació d'alegria cada vegada que el Pablo deia "traiem tal partitura" perquè m'agraden totes, totes. Des de les nadales del Guinovart, que tenen aquella energia tan brillant (que em recorden quan estava a l'Albada i ens dirigia també el Pablo) a la intensitat recollida de l'Ola Gjeilo, passant per l'Adeste Fideles del Vila que em fa plorar de pensar en el meu avi i en com la meva àvia, dotze anys després, plora també cada vegada que sona, aquesta invitació del déu infant tendre amb bolquers que el faixen. Aquesta és la imatge que dóna sentit al Nadal, que un nen petit sigui canvi en el món és el sentit sencer del Nadal. Perquè sembla una exageració però no ho és, no. Què li darem, al formós infantó, a aquest noi de la mare, què sabrem oferir-li? Panses i figues, coses senzilles, la nuesa de la nostra tendresa commosa davant d'un infant que no es pot valdre per si mateix i que ha vingut a salvar el món com tots els infants, com tots nosaltres que un dia vam ser-ho, que un dia no podíem sobreviure sense l'amor incondicional de qui ens mirava amb ulls meravellats. Hi he pensat molt, aquest any, perquè la meva cosina Clara va tenir un nen a l'abril, quan tot s'havia aturat i tanmateix la vida esdevenia. El Saúl petit és un infant preciós i tendríssim que es vol posar ben dret i encara no sap què és el Nadal ni com es desembolica un regal, un infant que encara no coneix el temps ni sap que existeixen els anys i que cadascun té el seu Nadal i que tots s'assemblen però tots són diferents, com aquest. I com tots, eh, com tots.

El concert de Sant Esteve d'aquesta tarda començarà amb una peça del Josep Ollé sobre el poema de Nadal de Maragall que m'ha planat pel cap tot l'advent. Avui l'he après sencer i li he recitat al pare mentre fèiem els canelons. "Que n'hi caben, de vols d'àngel, en els somnis dels pastors!". El tros que cantarem aquesta tarda és el final, i diu així:

"Prova el fred de fer-se etern,
la tenebra també ho prova,
però al cor de la nit d’hivern
se bada la Bona Nova;
i al punt de la mitjanit
tot ocell ha refilat,
i tota l’herba ha florit,
i Jesús és nat"

Un altre dia parlarem de com no podríem viure sense la poesia, sense aquesta sacsejada de llum que ens porta la música i la paraula, i quina sort més gran. Sembla que aquest any és més cert que mai que el fred prova de fer-se etern. Ho sembla, no sé si ho és. Ho sembla perquè veiem el fred i la tenebra més del que els havíem vist fins ara, però ja hi eren, només que els vèiem menys perquè no era tant el "nostre" fred, no tant la "nostra" tenebra. Però bé, la bona nova vol dir una esperança petita per a tots, tan pobres com som, i me n'alegro; és així com se salva el món, des de sota la boira. Papasseit ja ho sabia, que el Nadal és una paradoxa. Ho sabem tots, em temo, quan avui bombardegen Gaza i mares de tot arreu bressolen infants amb tota la incertesa de la misèria, sense or, encens i mirra, sense pa i sense casa. La nostra tenebra clareja, i tot i així és fosca a la seva manera, i tot i així ens cal la llum petita d'un infant que vingui a dir-nos que en la fosca de la nit es bada una flor, despunta el dia, neix la incomparable possibilitat de la tendresa. I si les figues són verdes, ja maduraran, aquest any o el que ve. I mentrestant panses i figues i nous i olives i música i ser sis persones i passejar amb mascareta sota el miracle lluminós que és el sol d'hivern. Prova el fred de fer-se etern, però tenim la tendresa, sigui com sigui: joia en el món!