"La porta d'espais sense parets ni límits"

"Busquem respostes, busquem claus, busquem i busquem a vegades sense saber què. I sí, sabem que la importància es troba més en el buscar que no pas en el trobar. Ens entretenim a les ombres de coses òbvies, que no sabem veure en la nostra ceguesa. Què hi hem de fer? La vida és així. Les persones som així: un cúmul de voluntats lligades, de desitjos, d'impulsos. Que busquem i busquem la clau per a portes sense pany, i busquem i busquem la porta d'espais sense parets ni límits."

Quina llàstima, que siguem tan obtusos i barroers i estúpids i ignorants. Ai, si no fos així! Que perfecte seria saber quan un espai és buit i prou i saber de què és buit i de què es pot omplir, i com n'és d'absurd buscar la sortida si no es pot sortir cap a enlloc. Però això només seria si no fóssim tan obtusos i barroers i estúpids i ignorants. Encara que, és clar, no deixa de tenir encant una petitesa tan tendra.

El no-saber

És tan difícil explicar el que no sé, que em sembla que no ho sabré fer.

La pressa

"Pressa: acció de fer les coses atropelladament, sense esmerçar-hi el temps necessari."

Doncs jo no m'ho crec. No crec que la pressa sigui una acció sinó una percepció. O, en tot cas (i entenent que segurament no tinc raó si desafio l'enciclopèdia catalana) la meva pressa, singularment meva, és aquesta llumeta intermitent en el meu cervell que em recorda que hi ha tantes coses per fer, que no em puc adormir, que Cronos m'espera. El tinc aquí davant mirant-me, i aquesta meva pressa, tan criticada, tan odiada i verinosa és l'única cosa que em salva, a cada moment de ser devorada. Cronos amenaça, Cronos menysprea i esclata en grans riallades quan em veu, corrent davant seu amb la meva pressa. Cronos és un Goliat invencible i jo un pobre pastor.

Però per ara, jo mano pel petit lapsus de temps que em pertany, a mi i no a ell. I tenir massa pressa és perillós, però és legítim. I qui digui el contrari, que es concentri per notar a la pell del clatell l'esguard del gegant. Jo ho he fet, i m'he girat per dir-li que no em fa por. I després, he agafat la meva pressa i he continuat corrent.

Així, prenc.

Mai vaig voler ser tan partícula de pols com sóc ara perduda aquí dins.
Ballant d'aire i llum, al so dels vells poetes, com ha estat sempre.
Com ha estat sempre, m'esforço per no cercar més enllà de la cerca de la vida mateixa, i tinc el desvergonyiment de pensar que, a vegades, ho aconsegueixo.
Però és mentida.
Busco i et busco, i allargo els braços amunt cada dia i cada nit, i no sé què busco, però busco, i no sé què espero, però espero.
Potser -només potser-, potser ha estat sempre així.
No vull esperar, per no perdre, i no vull buscar per no fracassar en una empresa destinada al fracàs.
Perquè, amics que busqueu, sabeu prou bé que una cerca porta a una altra, i mai s'acaba de buscar i no es satisfà mai aquesta set que crema la boca i l'ànima.
Busco i et busco.
Em cremo la gola i l'ànima i a vegades em consumeix, a vegades tant me fa, a vegades em dóna força -sovint més de la que puc contenir.
Potser -només potser-, la set és allò que ens estira, i he de confiar que la meva set m'aporti més del que em prendrà.
Perquè és evident que em prendrà moltes vegades allò que jo m'estimi, i jo no podré fer-hi res.
I així, prenc allò de bo que la fortuna em presenta, amb les meves mans nues.
Però no puc calmar aquest esperit que demana sempre anar més lluny, a base de frases curtes i d'amors, i dels vells poetes, com sempre.
Aquest esperit que és set, fam, anhel, que és una lluïssor especial als ulls, de matinades per arribar encara.

0033

Telèfon i mocs i llàgrimes i teoria, moltíssima teoria que com sempre no em serveix de gaire però és l'únic que es pot explicar. Canviem els papers, i ara ets qui no sap què fer, però és que han canviat tantes coses, tantes, que no sabria dir-te com era aquell punt de partida abstracte. Em dius que els buits no s'omplen amb grans coses, sinó amb sorra, amb amor que s'escola per tot arreu fent-nos éssers més enters i cohesionats, però que donar-se fa por, i jo et dic que no, que donar-se no fa por, i no sé si és mentida o no ho és.



Tu ets la meva tendresa sempre present, qui em va avisar abans de res, qui em coneixia millor del que jo sospitava, qui va ser més lúcid. Tu ets un altre "a l'altra banda d'un fil", un altre dels que té un tros de mi, però tu més que ningú. Més que ningú. Perquè passi el que passi, fa molt temps que tens aquesta deliciosa incapacitat per fer-me mal.



Ajuda'm a volar, que em fa molta falta. Ajuda'm a volar que em sento els membres entumits i tinc ràbia de la que mata tot el que toca i tristesa de la que liqua les entranyes. Porta'm allà on les roses són conceptuals i l'horitzo no existeix, perquè és on el posem nosaltres. Tu que mires amb aquesta mirada de poeta que no té qualsevol. Tu, que trobaries la manera de travessar-me l'ànima sense ferir-me; i fas la meva solitud una mica més xocolata i menys amarga.

Take me home

Música antiga i aquella sensació estranya de tempus fugit. La responsabilitat d'haver començat a córrer i no poder parar, la responsabilitat de fer amb decisió uns passos que no tornaran mai més. Els primers que no tornaran mai més.
Sona folk, i jo sé que un dia això serà "aquella música", com ja ho és per a tants altres. Que hauré de mirar enrere i endavant, i acceptar que els dracs viuen per sempre, però els nens es fan grans. Caminaré per carrers de sempre i potser veuré algú que vaig estimar i ja no reconec. Tots haurem canviat, i segurament serà a millor. I si no ho és, tampoc hi podrem fer res.
En un món provisional, el temps continua sent sempre irreversible. I que així sigui.

Pessic

Com si estiguéssim per sobre d'algú o d'alguna cosa, ens atrevim a jutjar-ho tot, sense tenir en compte que qualsevol situació, sempre, podria ser d'una altra manera. Etiquetem les persones de vulgars, banals o superficials, en la nostra pròpia ceguesa. Obcecats en veure només allò que estem convençuts que és. I això és una altra manera de no deixar-se sorprendre. De no entendre, per voluntat pròpia, la infinitat de disfresses que pot tenir la tendresa o la bondat, entre d'altres valors universals que segueixen, com sempre, presoners dels nostres prejudicis.
I de ben poc ens servirà la bona voluntat dels nous propòsits si no tenim l'objectiu (dificilíssim) d'arreglar els defectes que vénen de fàbrica.