Catorze mil

 M'aixeco a encendre el llum. Se m'ha fet fosc mirant la pantalla en una altra d'aquestes tardes tontes en què passes de tenir tot el temps del món a descobrir que s'ha fet tard de sobte i a tal lloc ja han tancat, i sent l'hora que és no val la pena anar al gimnàs perquè totes les màquines estan ocupades tota l'estona. Quan la llum va de cap a caiguda, a la tardor, el rellotge sempre va més enrere que la llum. Ara, en canvi, és al revés i encara no ens hi hem acostumat. He deixat de veure les tecles, sí, fa una estona, però com havia d'imaginar-me que era l'hora que era? 

Abril, ja, i fa una olor d'estiu que espanta. El blau no prou apagat de les nou del vespre contradiu la sensació que ahir, si fa no fa, era u de gener. Se m'han replegat els mesos a sobre, com quan algú t'explica alguna cosa però tu t'havies distret i després ja no saps de què va la conversa però assenteixes i somrius esperant que sigui pertinent. He intentat contemplar des del buit, sense forçar un discurs que reelabori el temps. No sé si me n'he sortit. Segurament pel camí m'he desemparaulat una mica, però ja devia ser la idea. Desemparaular-se. Deixar anar. Pendular, esclar, inevitablement, cap als extrems de mi. Reconèixer-ne de nous.

Que què he fet tanta estona, mentre no m'adonava que es feia fosc? Doncs resulta que una de les meves adreces de correu electrònic la tinc des de fa 19 anys (fort). Hi havia més de catorze mil missatges sense llegir, perquè ja m'hi arriba de tot. I es triga, esclar que es triga, a fer neteja. A passar per totes les merdes a què m'he subscrit al llarg de la meva vida intentant trobar propostes interessants, pescar millores imprescindibles o rascar uns eurets de descompte. Botigues, restaurants, aerolínies, trens, autobusos, aplicacions de control de la regla, xarxes socials (Patata Brava, que ni recordava què era), retirs, blocs, cursos, galeries d'art, editorials, supermercats. L'Audtori, el Liceu, el Palau, tots els teatres de Barcelona i del que no és Barcelona. Política, llibreries, cosmètica, universitats, gelats, festivals, òptiques. Quanta, quanta informació emmagatzemada aparentment enlloc, absurda com una pila quilomètrica de fulletons de publicitat. Quin estrany repertori de la perifèria de la meva vida, quin mostruari més estrany del meu desordre rotund acumulant-se al núvol. 

Un núvol així, se m'acudeix ara, no sabria estar suspès enlloc, sinó que cauria i s'esventraria escampant per terra newletters i promocions acolorides.