No entrava aquí des del juliol, des d'aquells dies llunyans de mirar mapes i reservar allotjaments, dibuixant en l'aire una intuïció de vivència que ara, sabent com de saborosa va ser després la realització de totes les idees, encara em fa venir més dolçor.
Tinc aquest final d'any a la gola i no me'l puc empassar. No me'l vull empassar. No puc sofrir la idea de deixar de paladejar aquest any, no puc assumir que deixi de ser el que soc i es converteixi lentament en el que vaig ser. Mai abans el final d'un any no m'havia posat tan trista, i potser tampoc mai abans havia reconegut d'aquesta manera un any com a feliç, com a profund, com a viscut. Em ve al cap una vegada i una altra la imatge inventada de mi corrent dins d'un tren en marxa vagó a vagó, cap al final del tren, perseguint inútiment de quedar-me on soc. Aquí on tot és encara present. On enyoro l'àvia d'una manera tan viva, i on puc encara fer sonar amb claredat la seva veu dins meu, que queda tan a prop; on puc evocar el seu tacte tremolós a l'abraçada.
Costa encarar-se amb el fet que les persones que estimem es moren. Ens arrapem a una pila d'eufemismes més o menys delicats per mitigar aquesta cruesa insoportable: tothom marxa en un moment o altre. Marxar seria la paraula? No ho sé. Jo no puc treure'm de sobre la sensació que qui marxa soc jo. Que marxo d'aquest any i hi deixo enrere un món, un món sencer que no serà mai més tan meu com ha estat. Un món de tendresa quotidiana, fusta noble, casa, balcó de flors, fer el cafè els dissabtes, saviesa reposada. Un món amb la olor dolça i agradable d'aquest pis que no puc suportar veure buit i fosc.
Hi hem deixat les plantes. Hi hem deixat les plantes, àvia, al balcó, per si en algun lloc esperes encara la primavera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada