Endreçava

Endreçava, i vaig trobar coses. Perquè sempre es troben coses quan s'endreça encara que poden ser les que buscaves o un llapis sota el piano, o una cal·ligrafia oblidada que et para el cor un moment i després dius, uf, l'adolescència, que dura, i fas veure que ja has crescut. Tot i que devem haver crescut si hem pogut oblidar les cal·ligrafies que paraven els cors. 

Que divertida, la petita bufona ironia. Tot i que tot és més fàcil de dir quan algú ja t'ha vingut a curar. Encara que de tant en tant faci por de dir i si vingués la tragèdia, i si tot això plim, paf, adéu. I llavors tu em dius que no, tonta. I clar. Així les cal·ligrafies paren el cor poquet a poquet, com recol·locant una mica l'espai aquell de l'aire que no es crida. Hi ha espai dins d'una "m", oi que és fort? El mateix espai, la mateixa miqueta d'aire per dir "morim" que per dir "amor". Tota "m" és allargable i hi ha aire, hi ha aire perquè diem que és nasal però ja se sap que a la vida poques coses són blanques o negres. 

Després de tant temps, el temps que falta em pren l'al·lè encara més.

Només unes dècimes

Vés a dormir.
Només són unes dècimes. No, no dino a casa.

Cada vegada que escric dècimes he de tirar enrere perquè escric "dèciemes", cada cop. Per això he decidit no rectificar, perquè quedi constància que el cervell s'ho passa bé programant els dits malament, com aquell mi bemoll que sempre sempre em sortia brut, i que ara veig el vídeo i penso, hòsti, mira que ho vas fer bé, però encara et va quedar brut. Jo què sé. aquestes coses passen.

Per unes dèciemes (que fort, que no ho estic fent expressament) t'aguantes, que no és tan greu una amanida mal fotuda al carrer i tornar a la una a casa no és tan greu, no és tan greu, és el que jo he escollit i el meu cos
Però què diiius, tututú, si no TENS cap cos, que ETS un cos.

I tal. Jo ja vaig avisar, he tornat (si és que he tornat) per dir mentides.

Ei, però que demà és dimecres i unes pputes (eehe, s'ha d'aprendre a dir puta amb dues pes, no?) dèciemes no aturen la màquina.

No hi ha màquina. Però vaja.

Tornar

Tornar
o no.
Així sense presses, sense esperar res de cap lapse de temps, de cap res.
Sense esperar.
Avui, que avui és ara.

A vegades tornar és dir:
si tinc por, no ho vull saber.
Tenir por
o no.
Tenir-ne, potser, i no voler-la veure, perquè diuen
                                                                     que la por és el contrari de l'amor.


I l'amor ho és tot.
Aquí no hi ha discussió, ni cal esperar res.
I torno,
o no torno,
a dir mentides a qui les escolti
perquè el que és estimar,
                            bé que es pot fer
                                                  en silenci.




Així doncs cal canviar, cada dia; all things new.

Bona nit

¿Que per ventura

se’ns donarà la vida

dues vegades?

Doncs ¿com és que m’adormo sense cenyir-te en braços?

 Otomo Yakamochi

La vida necessita amor i versos curts.

I prou.

Les ferides...

"Les ferides s'obriran per acollir-te". Dijous a la nit aquest vers de Tomàs Lluc se'm va posar sota la pell (o potser en són dos, de versos) mentre pensava en expressions de l'amor, i per molt que vaig buscar-ne referències al totpoderós google només vaig trobar-hi que el dotze d'abril de 2013 la Roser també tenia això mateix al cap.

La meva intenció no és parlar de literatura (que malgrat els malgrats no m'hi acabo de veure amb cor) més enllà de dir que jo també -com altres estudiants de la nostra casa il·lustre- em revelo admiradora d'aquest poeta tan conegut. Perquè encara parlo de l'universal quan dic que un vers es posa sota la pell; encara em sembla grandiosa la implicació que demana un vers que parla de "tu i de mi", s'amagui qui s'amagui darrere els pronoms. Tots ens hi hem amagat alguna vegada, darrere els pronoms. I hem canviat amb els pronoms mateixos entre el vaivé del present amb el passat i les seves ferides.



No em retracto de res, ni em penedeixo del que he escrit. Tot passat és sempre el fruit d'una circumstància i un moment, importants senzillament pel fet de ser. Algun dia, però, havia de caure la vergonya, per més que sembli poc apropiat parlar del gust de vi dolç dels petons de bona nit. Hem passat massa temps amagats rere la justificació de la disjuntiva de "viure o escriure" i hem dit: no, estic vivint, no tinc temps per escriure paraules perquè m'estic escrivint a mi mateix. Però era una excusa dolenta, perquè és amb paraules també que ens escrivim a nosaltres mateixos. I bé, quina sort, la poesia, que ens posa versos dintre per entendre que aquestes ferides que s'obren i que acullen són el testimoni més gros dels murs que cauen entre les persones, dels lligams que es van estrenyent entre les persones. O potser no, vaja, que amb la poesia no se sap mai. Però encara penso en els petons de bona nit... la vida sona com el ritme de Nouvelle Vague, que em bressola des de fa anys... i es reinventa en la veritat absoluta que cada paraula té en el ressó d'avui mateix, de demà i de tots els dies que vinguin.

Escala de grisos

Arribava a la biblioteca pensant en sol menor. Això és la tardor, t'he dit, a vegades agafa tristesa i no saps d'on ve i tens la tristesa dins, i t'aferres al braç de qui et guarda pensant "no em deixis anar, si em deixes anar se'm menjarà el monstre", encara que no dius res perquè el monstre el tens dins i no el pots escopir, no el pots escopir. Però tu m'has dit que no, i després m'he passat el dia veient gent que plorava per tot arreu, enganxats al telèfon, abraçats a algú altre, plorant entre petons o no, però tots plorant entre tardor. Ja no m'he sabut treure de sobre la sensació aquella de cinema alternatiu i he hagut de deixar-me portar com en un recull de contes entrellaçats. Ve l'hivern, de fet, em xiuxiueja l'espieta lector que m'acusa a mi també d'haver abandonat els llibres que em fan bé per... vaja, pels llibres que em fan aprovar. Quin desastre, quina raó que tens, quina lluna més blanca, que sembla de mentida, potser com l'olor d'òxid que em col·lapsa el blanc dels ulls; mentidetes de curt neopostestupendo.

 Clava les ungles a la carn, si vols; tasta la por, estripa les fibres. Però crida, crida, crida el que has de cridar; et veig la ràbia com si fos un mirall i em fas pensar que el canvi creador sempre deixa romanalles clavades a l'os, a la fusta del cor dels arbres. Per què penso el mateix to que fa tants anys? Els estius sempre són diferents, marquen el pas dels anys, porten olors noves i terres noves; a l'estiu fins i tot el tedi es redescobreix. Però la tardor és sempre la mateixa: la mateixa manta, les mateixes fulles acumulant-se als racons i a les finestres de les escoles de primària, els mateixos dies que s'apaguen per morir, el mateix constipat, el mateix gust del mateix vi. Han canviat a la seva manera, però són el mateix que fa un any, que en fa dos, que en fa mil. I és aquest canvi que no canvia el que ens explica un desgast tan terrible: veure's i dir-se: estàs al mateix punt. No? Però és mentida, t'ho dic de debò (encara que més per mi que per tu), és una puta mentida de pel·lícula en versió original. S'ha de tenir el coratge de sortir de la sala i trencar les mateixitats que ens ofeguen. Matar els monstres, matar els monstres, matar els monstres.

L'universal

Que si Bolonya, que si els crèdits, que si la formació, que si ara vine als divendres... i al final hem d'acabar admetent avergonyits que el concepte que pot resumir una assignatura sencera de les de fa menys de dos anys m'havia marxat del cap completament. Sort que torna, sort que torna! Suposo que és el procés de reconeixença, aquest que -esperem- farà que a partir d'ara el tingui sempre present. Tenia un professor amable, entranyable, d'aquells que després recordes amb cara de "ohquinstempsquebéqueestàvem". I a més, en aquell moment ja me n'adonava, ja sabia que poc més tard faria aquesta cara. Potser era per aquell aire que tenia que em recordava el meu avi: el punt just de seriositat i un llenguatge de gran bellesa que explicava molt en el que revelava, i també molt en el que no revelava. Què és la literatura? Quina és la seva funció? Per què ens agrada la literatura? Què té que ens emociona? No vaig aprendre gaire les respostes, però a vegades n'hi ha prou amb aprendre les preguntes. Ara bé, per tots els camins d'aquests enigmes s'arribava al concepte que ara he tornat a recordar (i sense apunts! Encara resultarà que alguna cosa no funciona tan malament!), el concepte de l'universal. La literatura ens emociona perquè d'alguna manera conté en el concret una part de l'experiència, en universal, de la qual tothom pot ser partícip. Posaré un exemple que s'allunyi una mica de les esferes massa esfèriques: per això plorem veient El diario de Noah (i ho dic en castellà perquè la versió original es diu The notebook i ningú m'entendria), perquè transmet una experiència universal que ens toca, a cadascú en particular (o no, vaja, o no ens toca, jo estic parlant de la part dels mortals que plorem amb les pel·lícules de plorar).

Ahir, veient la història de Violetta, vaig recordar aquest esclat de l'universal, el focus de l'emoció que ens connecta, que ens fa bategar a la vegada. Tots, des del de la llotja de l'amfiteatre al del seient sense visió del cinquè pis. L'espectacle és bell, és clar que sí, i la tècnica és impressionant i la soprano fa uns aguts en pianíssim sublims, delicadíssims, que et frenen la respiració. Però el que veiem a l'escenari, el que és la màgia de la literatura (en totes les seves formes, i encara més quan la música l'ajuda) és la manera com transmet una experiència universal de l'amor, del sacrifici per amor, del re-sacrifici per amor, de l'amor davant la mort, d'allò que és inevitable. L'universal ens interpel·la a tots perquè es refereix a alguna cosa compartida de tots els éssers humans. Davant la bellesa ens emocionem; quan reconeixem que el que tenim davant és "l'amor" és quan la bellesa trasbalsa, l'emoció ens agita. Això és, diria jo, el que molts anem a buscar davant dels escenaris: de la mà de la tècnica, alguna cosa que ens toqui de manera personal, ben endins, que ens recordi que l'art és de les persones i per a les persones perquè en la seva empenta provoca canvis i els canvis ens fan millors.


(aneu al teatre, aneu a l'òpera, ompliu les sales de concerts; després sereu més pobres, però més feliços)