Mentre floreixen les flors

Avui, tornant a la universitat després del llarg i fructífer descans, he vist que les flors grosses, aquelles tan rares que hi ha al pàrquing, s'han pansit, i he pensat que devien ser flors de la primera alenada de sol tot just al març quan als migdies comença a fer nosa la jaqueta. El temps es mesura en petits senyals com aquest. La vorera que segueix cap a plaça Universitat va rebent les floretes blanques que no sé com es diuen però que fan una olor com de mel, i recordo el primer dia d'aquest any que vaig sentir-ne l'olor i vaig buscar-ne l'origen; des de llavors que el terra de la Gran Via va florint entre els cotxes i els vianants que les perceben i els que no. La novetat d'avui és l'olor de la flor de taronger que, tot travessant el claustre, m'ha fet aturar i, encara que amb la vista no les he trobades, sé que les flors anuncien la primavera. La primavera! L'abril al fons dels ulls i la carícia del sol, les ribes dolces de la tarda...

Mentre floreixen les flors va naixent la primavera, sí, i ja fa dies se'm va parar el cor en veure les roselles que han tornat per esquitxar de vermell els marges! Recordo que l'any passat vaig aprendre que també es diuen gallarets (i vam anar al temps de flors i una floristeria s'ho deia, El gallaret) i m'agrada pensar-ho encara que per mi segueixen sent les roselles de la infantesa, les que tenyien de vermell els camps de darrere del Margalló, allà prop de casa els avis. Les roselles, que quan les culls es marceixen però que amb el vestit verd i la cara vermella miren tot el prat amb el seu ull negre, com deia en Xesco Boix.

El roser del balcó té una rosa, una de sola molt alta i esvelta, i s'acosta Sant Jordi. Tot plegat bucòlic i bonic, i jo sí que em deixo interrompre. 

D'on neix, la primavera? De la primera flor que es desclou? De la flonja mimosa que n'anuncia l'arribada? O dels primers llavis que en pronuncien el nom, mig extasiats? Potser la primavera neix tota sola i hem de dir que "s'ha nascut la primavera"? Mentre floreixen les flors i l'abril i el sol, esclata dins meu (dins nostre) el record de tots els aromes gens oblidats i és hora de respirar amb amor, respirar per acollir-ne la delicada gratuïtat.

Justificacions

Bé, amb vint i pocs anys no es pot anar de tornada de res, em sembla. Així i tot, m'adono que el sentir de fa un parell d'anys pel que fa a la setmana santa es renova d'una altra manera; tots canviem, és clar. Segurament no és qüestió de cap edat sinó més aviat de la pèrdua de complexos, dels canvis en les prioritats... en realitat es pot desenvolupar en molt pocs mesos. Parlo de la capacitat per entendre que no cal justificar-se. De la valentia de no justificar-se. De sortir de l'armari en qualsevol sentit, de parar de donar explicacions a qui no les necessita. Qui necessita les justificacions és sovint un mateix. Partint d'aquí, doncs (partint, en el fons, d'explicacions, ja ho veieu...), jo confesso:

He parlat de llum, de vida i de paraula afegint majúscules com Ors amb les seves Urbanitats i companyia. La Llum, doncs, la Vida, la Paraula. M'he empatxat de majúscules perquè sé que hi ha coses que no són tan fàcils de llegir. Em temo que som massa antics, encara, per dir les coses pel seu nom. És molt més fàcil parlar d'estètica que de fe. Hha! Lo'caditxo! És més adequat per les orelles púdiques dels nostres conciutadans parlar de música que parlar de litúrgia. Hi ha tota una tirallonga de mitjos tabús que sembla que ens facin demanar perdó pel que som. A aquestes alçades de la pel·lícula, encara. I aquí em teniu, entre justificacions perquè jo tampoc puc evitar buscar una manera amable de dir... de dir déu. De dir Déu. Jo confesso, pputes majúscules, que he abusat dels sinònims. Que he parlat sempre d'espiritualitat per preservar les consciències delicades. Perquè no se m'impressioni el personal. No es pot no ser radical, en aquesta vida? Doncs hmpf. A veure si un dia m'allibero de l'opressió i m'atreveixo a escriure paraules com salm o església. Potser demà.  

Presència

La llum ha marxat de Barcelona i ja no es veu el cel, només aparadors i les estrelletes dels cotxes i els semàfors. Els arbres, encara nus, esgarrapen aquesta mena de blau-grisós del cel que ja no coneix el sol, i un estel tímid, l'únic que s'atreveix a treure el nas (i que de fet deu ser Venus, i no un estel), saluda la gavina immensa que ara passa per sobre de la facultat. Una petita pau em ve a trobar quan rebo un petó per correu electrònic.
A vegades, miri on miri, l'absència és només presència disfressada. Tu, tot, aquí.

Klimt

Em fas pensar en Klimt. Em fas pensar en moltes coses, però també em fas pensar en Klimt perquè a vegades pararia el temps per posar títol a una llesca concreta de segon: El petó. O bé: l'abraçada. I perquè l'amor és de tots colors, en una mena de collage sempre bell encara que difícil d'entendre, però sobretot és llum quan no sé si el cor que estic notant bategar és el teu o és el meu. I perquè encara que em diguis que en una foto no es pot veure el color daurat, jo estic segura que, com en una dauraditat absoluta, tota la calidesa del món dorm en l'espai que no existeix (en la no-existència de l'espai, de fet) entre la teva galta i la meva galta.

Endreçava

Endreçava, i vaig trobar coses. Perquè sempre es troben coses quan s'endreça encara que poden ser les que buscaves o un llapis sota el piano, o una cal·ligrafia oblidada que et para el cor un moment i després dius, uf, l'adolescència, que dura, i fas veure que ja has crescut. Tot i que devem haver crescut si hem pogut oblidar les cal·ligrafies que paraven els cors. 

Que divertida, la petita bufona ironia. Tot i que tot és més fàcil de dir quan algú ja t'ha vingut a curar. Encara que de tant en tant faci por de dir i si vingués la tragèdia, i si tot això plim, paf, adéu. I llavors tu em dius que no, tonta. I clar. Així les cal·ligrafies paren el cor poquet a poquet, com recol·locant una mica l'espai aquell de l'aire que no es crida. Hi ha espai dins d'una "m", oi que és fort? El mateix espai, la mateixa miqueta d'aire per dir "morim" que per dir "amor". Tota "m" és allargable i hi ha aire, hi ha aire perquè diem que és nasal però ja se sap que a la vida poques coses són blanques o negres. 

Després de tant temps, el temps que falta em pren l'al·lè encara més.

Només unes dècimes

Vés a dormir.
Només són unes dècimes. No, no dino a casa.

Cada vegada que escric dècimes he de tirar enrere perquè escric "dèciemes", cada cop. Per això he decidit no rectificar, perquè quedi constància que el cervell s'ho passa bé programant els dits malament, com aquell mi bemoll que sempre sempre em sortia brut, i que ara veig el vídeo i penso, hòsti, mira que ho vas fer bé, però encara et va quedar brut. Jo què sé. aquestes coses passen.

Per unes dèciemes (que fort, que no ho estic fent expressament) t'aguantes, que no és tan greu una amanida mal fotuda al carrer i tornar a la una a casa no és tan greu, no és tan greu, és el que jo he escollit i el meu cos
Però què diiius, tututú, si no TENS cap cos, que ETS un cos.

I tal. Jo ja vaig avisar, he tornat (si és que he tornat) per dir mentides.

Ei, però que demà és dimecres i unes pputes (eehe, s'ha d'aprendre a dir puta amb dues pes, no?) dèciemes no aturen la màquina.

No hi ha màquina. Però vaja.

Tornar

Tornar
o no.
Així sense presses, sense esperar res de cap lapse de temps, de cap res.
Sense esperar.
Avui, que avui és ara.

A vegades tornar és dir:
si tinc por, no ho vull saber.
Tenir por
o no.
Tenir-ne, potser, i no voler-la veure, perquè diuen
                                                                     que la por és el contrari de l'amor.


I l'amor ho és tot.
Aquí no hi ha discussió, ni cal esperar res.
I torno,
o no torno,
a dir mentides a qui les escolti
perquè el que és estimar,
                            bé que es pot fer
                                                  en silenci.




Així doncs cal canviar, cada dia; all things new.