3

Un parell de circumstàncies fan que haguem de canviar d'hàbitat uns dies. De cop i volta, ens trobem malofegant rialles passada mitja nit, en la foscor de l'habitació plena dels nostres intents de fer silenci. Demà hi ha escola però no aconseguim callar, com quan érem petits i anàvem de colònies amb els amics. Tots tres tenim un sentit de l'humor comú que fa que a vegades pensem les mateixes bromes i que ens cargolem de riure amb les dels altres. És molt divertit i no podem parar, quan sembla que va de baixada algú hi afegeix un parell de paraules amb la boca petita i sant tornem-hi. Em fan mal les costelles d'aquest riure entretallat i quan paro un moment m'adono que aquest és un moment preciós que podré recordar sempre. Un moment de felicitat veritable al lloc adequat amb les persones adequades. Les persones del món a qui més dec, les que em van fer un favor més gran existint i les que comparteixen més coses amb mi: casa, pares, forma dels dits dels peus, records i records i més records aquí i allà. Naixent, em van canviar la vida. I això és molt fort. Quan ells eren petits ja ho trobava molt fort i ho segueixo trobant molt fort. De tant en tant recordo coses de la meva infantesa i em fa una mica de pena aquella nena que pensava coses estranyes. Però tenia una gran sort, dues grans sorts. A vegades còmplices, a vegades companys de jocs, sempre aliats quan anaven mal dades.

Hi ha coses dolcíssimes que vivim avui que sabem que passaran. Emocions que ara vivim d'una manera i és possible que el temps faci canviar de color, coses per a les quals sembla que un bon dia ets massa adult o massa vell... Hi ha persones que aniran esdevenint cada vegada més importants i altres que perdran protagonisme. I es pot estar menys enamorat o ser menys amic amb el temps, però no es pot ser menys germà. Això és per sempre de verdad de la buena, inevitablement i passi absolutament el que passi. Sembla molt estúpid però tenir aquesta certesa em fa molt i molt feliç.

Cosir pedaços

Aquesta última setmana m'he dedicat a això: arreglar coses, cosir pedaços, fer que tot plegat fos possible. I ha estat bastant estimulant haver de, simplement, lluitar només per obrir portes, sense encara poder córrer els seus camins, sense encara explotar en el veritable esforç de desgast que vindrà si aconsegueixo mantenir les portes obertes. Només fer que les coses siguin possibles, no pas fer-les bé, és gratificant perquè en realitat és força senzill. Arreglar coses, cosir pedaços a tot el que no encaixa en aquesta cursa boja fins a Nadal que encara no sé ben bé com resistiré. Però la resistiré, d'això no en tinc cap dubte. Dilluns parlàvem d'aquesta mena d'èpoques, dient que és com quan ets dalt d'un pendent massa vertical per baixar-lo amb seguretat, i no saps ben bé ni com hi has anat a parar, a la boca de l'abisme. Llavors hi ha dues opcions: cul a terra i anar fent o agafar aire, mirar el final i córrer avall esperant que les cames et segueixin, sabent que o arribes a la meta amb tota l'embranzida o et fots la nata de la teva vida. Si fos en una pista d'esquí hi hauria el tiet o l'amiga que crida "cuuuuuuunyaaaaa, feeeees cuuuuunyaaaaaa" però és que amb això no es pot fer la cunya perquè va massa fort.

Per ara només m'he assegurat que el que em proposo sigui possible i sembla que ho serà. Celebrem-ho doncs, amb l'esclat d'alegria aquest que té molt de terror amagat, ei, hola, em disposo a fer-ho i espero que els que m'estimeu sigueu a baix per recollir-me de la derrapada final i que no prenguem gaire mal, que no prenguem gaire mal perquè tot fos això, la veritat.

Discografia

Diumenge. Diumenge en un terrat fet de vent. És aire de vent de tots cantons que es barreja per tenir-nos enlaire, tramuntana i llebeig i llevant. Un solecito bueno però que hi ha tant vent que dedins jo sé que ja som a Rússia i que toca jugar fort perquè el diumenge s'allargassa entre terrats i tothom vol i dol, ooohooooooh ooooooooh ooooh!

És només una petita intuïció de les fugides que van gestant-se i tant de bo no, tant de bo, tot i que sempre arriba un abisme on jo, jo primera persona, ja no hi puc fer res de res, que a vegades fa una rasca insuperable i el sol es pon entre les flors i cómo voy a continuar i sense poder-ho evitar agafes el camí més llarg per tornar a casa mentre a les orelles et deixes adoctrinar per les cançons que no avisaven que no mentien i per la resta de fills de puta que fan discos massa grocs o massa sincers o massa crus o massa veritat.

Ooohooooooh ooooooooh ooooh!

Jo i les taronges

M'hi trobava bé, potser, arraulint-me al cor de la taronja del mag que misteriosament em treu precisament a mi de dins d'una taronja tot i que era impossible. Com un pinyolet a punt per ennuegar o rascar subtilment la geniva. Ja fa mil anys de l'època dels sucs de taronja que feien fer ganyotes de tan àcids, però sempre hi ha dies que te'n recordes i et preguntes si aquell esprémer-se no devia ser un agredolç més veritable que aquests trucs d'ara de ser un embrió intrafruïtí. Interfruitós. Circumfructe. Karpogènic. D'una fertilitat assessina, no sé com explicar-ho. La fertilitat assessina dels crits que no arriben a sonar, de totes les "s" de "necessito" que llengües covardes no articulen. Amb el pànic que la pell de fora s'oblidi de mi i m'abandoni a una corrosió cítrica letal que no podria evitar mai des d'aquí dintre. Aquí, dormir, qui sap si somiar. Fer-me espremuda i lassa. Partir-me en dos per donar fruit, per fer suc, per no res, per l'albat, per no res.

Quando coeli movendi sunt

El google diu que ha arribat la tardor. I escolto el Libera me (minut 26:23) del Requiem de Faure, tremens, tremens. Espectacularment tremens, què hi farem. Intento escriure per a veure si pica i picant cura, i ho publico perquè si no m'esventro massa. Esventrar-se massa, eh, quines coses, i tot i així posar Fauré a la tardor.

Segueixo el fil de la letargia de l'estiu que m'arrossega, com si res, cap al que ha de venir, dies irae, dies magna, i no sabria dir si realment és dolç aquest estar suspès en l'aire a l'espera de res. Ho és de tant en tant, és clar, però amb batzegades com un espasme a la boca de l'esòfag. És horrible sorprendre's amb aquesta joventut a sobre pensant que et posis el que et posis hi haurà sempre costures incòmodes i moments que ho esquinçaries tot. No són ara aquests moments però hi seran. I a qui li importa, el que serà? Doncs això és el que estic dient, vint-i-dos anys i com al principi, vint-i-dos anys i com al final: libera me, libera me. Què allibera d'aquesta mort, quina altra mort allibera d'aquesta mort d'ara? Fauré va fer acabar el seu rèquiem al Paradís perquè ja ningú tornés a tremolar de la por que fa Déu o la por que fan les coses.
El google diu que ha arribat la tardor i el google sempre té raó.

El primer amor

El que em passa amb aquesta música vindria a ser l'equivalent musical de la monogàmia, sempre igual i sempre diferent. Les vocals mitjanes estan molt bé però jo què voleu que us digui, aunque no quise el regreso, jo amb això és que m'hi cas.

Els canelons

Representa que sóc gran però se'm continua fent difícil a vegades comportar-me a taula com tocaria. No posar els colzes a la taula, no tenir-los massa separats i tampoc massa enganxats al cos; portar el menjar a la boca i no a la inversa; seure correctament; tallar amb la forquilla a la mà esquerra; no agafar els coberts amb el puny tancat, ni massa per la punta, ni massa per baix. Tot això, rai. Amb els anys t'acostumes a no haver de pensar en totes aquestes normes, tot i que a vegades t'oblides d'allò dels colzes o fas servir el ganivet amb la mà esquerra. Hi ha, però, uns quants rituals que faig des que tinc memòria que no em sé treure de sobre. Per exemple menjar-me per ordre la pasta de tres colors: primer els blancs, després els taronges i finalment els verds. Sempre ho he fet així i ja sé que a hores d'ara és molt infantil, però no hi puc fer res. La pasta verda (que suposadament porta espinacs i no només colorant) em semblava la més bona i, per tant, la deixava pel final. I ho segueixo fent. Menjant maduixots m'agrada treure les fulles amb un ganivet per poder començar per allà i acabar amb la punta dolça. Però l'exemple més horrorós és els dels canelons. És ridícul, ja ho sé, però m'he d'esforçar molt (no ho dic per dir, de veritat) per menjant-me els canelons com toca perquè des de petita m'he menjat sempre primer el caneló (pasta i farcit, o fins i tot primer el farcit i després la pasta) i després el gratinat de beixamel i formatge. Perquè és que és molt més bo, molt més. El farcit és avorrit, sobretot si és de carn; en canvi el formatge és un regal que ens ha fet la natura. I me'l menjava al final perquè era el millor.

A vegades, tancant etapes, m'adono que la joventut és valuosa perquè a la vida no podem deixar el millor pel final. Quina merda, eh, però va així. Madurar és menjar-se els canelons com la gent gran, tal com vénen. Collige virgo caseos.