Ecco

La manera de parlar se'ns contagia de coses estúpides, com modes passatgeres com dir "com" davant de sintagmes on no hi va cap com. Quan era adolescent deia "que mal", era terrible. Ara diem "puto" davant dels adjectius a tall d'intensificador. La RAE ho ha acceptat, de fet, cosa que per cert em sembla força increïble perquè la RAE no és adolescent, però mai he entès gaire com funciona la gran llengua (i, en canvi, l'acadèmia del català em provoca sempre una simpatia naïf en qualsevol cosa; m'encanta la nova gramàtica de l'IEC i sóc capaç de defensar els diacrítics nous encara que a títol personal opti per la dissidència). Tenia un professor a la universitat que sempre deia la-que-nunca-fue-objeto-de-imposissión (ho pronunciava així, imposissión). A mi m'encanta el castellà perquè m'agraden els idiomes en general, i m'agrada dir "puestu" encara que no sigui gens normatiu. També menjo doritos a vegades i no me n'alimento. Mentre salvem els pronoms febles tot anirà bé.

En aquesta època concreta de la meva vida dic "ecco" perquè cantem un madrigal que comença així i se m'ha enganxat i punt. Ho deia el director del primer cor on vaig cantar, de fet, i sempre m'havia agradat. Abans no deia "ecco", ara sí. I avui has dit "tendresa" i jo he dit "ecco" i he pensat que potser no ho entendries o no sabries que ara dic això perquè abans no ho deia i tu formes part d'abans, i no d'ara. Formes part d'abans amb prou contundència com per regalar-me aquesta segona persona desenfadada i digna de nosaltres-abans-ara. Estic contentíssima que càpigues en l'espai d'una te; això també és salvar els pronoms.

Easy

Em vaig equivocar de tarifa i em vaig gastar una milionada en un bono de veintiocho gigas. Al principi vaig tenir un disgust perquè intento estalviar però ara vaig amb spotify shuffleplay a tot arreu. Així que ara ballo i canto per dins i m'estranya sempre molt que la resta de gent del carrer no es posi a fer coreografia quan jo porto a dins la Barbara Streisand, who told you you're allowed to rain on my parade, o ara asseguda a la parada de bus libre como el sol cuando amanece què fa aquesta senyora quieta esperant per què no balla amb mi senyora y sabré lo que es al fin la li ber tad. Pujada de to, subidón, balli amb mi, senyora! Evidentment tot això passa només al meu cap, perquè ara visc de bon humor, i em somric a mi mateixa de les coses que passen dins del meu cap. Fa temps que em passa, em trobo somrient sola pel que sigui i automàticament penso en l'abans simbòlic i em sembla que llavors no somreia tant o no somreia així i sé que no és veritat i que sóc injusta amb els vells pronoms; no ho puc evitar. Porto gairebé un any en aquesta fase de mudar la pell perquè m'estrenyia, i tots els esdeveniments s'han anat succeint en el seu just ordre, amb espai pel meu desordre propi. L'estiu passat vaig matar l'àngel de la llar, com deia Capmany. I és clar que no va ser fàcil, vaig haver de tenyir-me els cabells i travessar oceans i continents, collir la llum de qui m'invoca, perdre'm i retrobar-me, pouar en el silenci i enfortir les ales per volar-ho tot a la tardor. I hi he guanyat molt d'amor i potser somriure més sovint sense motiu.

Doncs en el meu món de temazos jo sortia de casa cantant, m'he creuat un veí que s'ha rigut de mi i jo també he rigut, i quan anava pel carrer a bon pas ha sortit el sol de darrere un núvol i l'he sentit a la cara i ha estat bell encara que la gent no fes coreografies al meu pas i llavors he tombat la cantonada i he vist el meu bus a la parada i he començat a córrer com faig de tant en tant (però avui no era culpa meva, avui el bus ha passat abans d'hora) però ja sabia que era massa tard i que el perdria i faria tard a una classe important. El bus ha arrencat i jo encara estava lluny, m'he parat en el camp de visió del conductor i he fet la dansa de tingues-pietat-de-mi agitant els braços amunt i amb la meva millor cara de desolació. No ha funcionat, és clar, perquè el bus ja estava a mig carrer i el conductor m'ha fet cara de suerte-en-la-vida. Evidentment m'he contrariat i a continuació m'ha agafat un atac de riure incontenible. M'imaginava la banda sonora de tot plegat com si fos una pel·lícula: la meva súper alegria absurda i llavors de cop perdre el bus, desolació absurda també, què hi farem, molt contrariada i alhora tan còmic tot, jo movent els braços al mig del carrer, el musical de la meva felicitat cantus interruptus i la gent que no feia coreografies per tant no havia pogut parar de fer coreografies amb el gir de l'argument en què jo perdo l'autobús injustament perquè passa massa d'hora. No podia parar de riure i llavors he pensat que al cap i a la fi la meva alegria és del tot impertorbable, la meva vida és easy i he segut a la parada d'autobús amb els meus temazos cantant i ballant per dintre i somrient de sentir el sol a la cara, escrivint i pensant divertida què fa, senyora, que no balla amb mi.

Una tarda

La llum tan rotunda als patis.
La nostra sang feta de sud.
La nostresa afirmadora.
Les veus que fas teves.
El so dolç d'altres d'idiomes.
La frontera de la pell,
les pedres caigudes
dels murs de les fronteres.

La llum als patis, tan rotunda.
El nord de l'Àfrica, la nostra sang.
L'ombra florida,
el vers,
            la dansa,
les dones,
l'olor de la pell,
la penombra
                     florida,
i el vici i el final del vici.

Perifèries,
explica'm un conte,
encaixar,
tot el que em conviu.

Retrata'm una tarda,
balla'm Morente,
                            balla'm
la llum rotunda dels patis,
la roba estesa,
                       la roba.

Para qué el arte

Demà tinc un examen d'escriure. Per si no ha quedat clar, m'agrada escriure i per tant confesso que m'agraden força els examens d'escriure. M'agrada fer exàmens, què passa. Força, tampoc cap cosa rara, m'agrada menys que menjar xocolata i que caminar per Barcelona quan plou. O m'agrada diferent. I l'examen que tinc demà podria molt ben ser l'últim examen d'escriure que faig, si més no en un temps (perquè m'agradaria ser d'aquesta gent que quan es jubila es matricula a una carrera que té pendent com per exemple clàssiques o lingüística o estudis literaris i seu a primera fila i es llegeix tota la bibliografia recomanada de l'assignatura).

El primer dia de classe d'aquesta probable última-per-un-temps assignatura teòrica el professor ens va deixar anar que ja ens deia la pregunta de l'examen final, perquè tinguéssim temps de pensar-hi, "para qué el arte". En aquell moment em va venir al cap aquella professora argentina de primer d'història de l'art que ens explicava "qué es el arte" i em vaig veure tan semblant a la Neus de divuit anys que em va fer riure i tot. Molt d'interès i doll de paraules. No gaire traça per estudiar, però força gràcia endreçant el doll de les paraules per a fer-lo lluir. Com ara, vaja, que en comptes de repassar els textos decideixo mirar d'endreçar el que diré demà, en pensi el que en pensi el professor (que em sembla que no té ben bé els meus gustos) perquè és el meu últim examen i el penso gaudir a la meva manera. Quan algú pregunta, en una aula del Liceu, quina és la finalitat de l'art, ens està preguntant què justifica pretendre dedicar la vida a la música. Us ho passareu malament per arribar a final de mes, però sou aquí. Cada dia us pregunten "i què més estudies", però sou aquí. L'art és inútil; la vida bonica és improductiva i ser autònoms us costarà un ronyó i en un moment donat començareu a perdre la forma i haureu d'afrontar la frustració de no haver estat "l'escollit" que triomfa de veritat. Para qué el arte, para qué coño el arte.

Doncs bé, són dues preguntes diferents. Hi ha dues respostes diferents. La primera és que no és veritat que tot siguin grisos i perspectives: amb tots els matisos que es vulgui, hi ha un bé i hi ha un mal i, per discernir-los, des de sempre, la cultura ajuda i el diner desajuda. L'egoisme, sigui del jo o del nosaltres, forma part de l'espectre del mal. L'egoisme que tanca fronteres i predica la intransigència no veu l'altre com l'ésser humà mereixedor de tendresa. I què hi pinta, aquí, l'art? L'art hi pinta sacsejar consciències, suscitar una reflexió i un canvi. L'art és agent de canvi i el canvi és bo perquè el món sempre necessitarà més consciències sacsejades de les que hi hagi, sempre. Mentre hi hagi injustícies l'art serà necessari. Caldrà l'art per recordar els horrors i per connectar-nos amb la memòria dels segles. I cladrà l'art per emmirallar els reptes del present i del futur. L'art és necessari perquè necessitem que ens escupi a la cara tot allò que no funciona. L'art explica, doncs; no és instrument de producció sinó de comprensió. I això ja és puto boig i boníssim, però després encara hi ha la bellesa. Parlo molt de la bellesa, aquí al bloc, perquè és un dels meus temes preferits i em segueix deixant sense paraules que el món en tots els seus prismes sigui tan bell i que ens hagi estat donada la sort immensa que és la capacitat de contemplació, la capacitat de meravella, la capacitat d'agraïment. Si l'art ens interpel·la ja és l'hòstia, però si a més ens permet de posar en joc aquests tres regals que donen sentit a la vida, doncs ja tenim para qué el arte. Per allunyar l'egoisme i viure l'agraïment de la bellesa. Et sembla poc, profe?

Oh, però a més hi ha el tema de l'experiència estètica, clar. Recordo una vegada que li vaig dir a una amiga que l'amor és bèstia perquè a vegades et fa mal de tant que estimes, com si no t'hi capigués a dintre. Em va mirar malament perquè, és clar, avui en dia no pots dir que l'amor fa mal, perquè el que hem de fer és enderrocar l'amor romàntic i que ningú prengui mal amb l'amor. Però no volia dir això, em referia a un procés que no inclou l'altre; l'altre podria ser amic o germà o terra, fins i tot. Parlava d'aquella sensació al pit quan el teu cos no està preparat per sentir una cosa tan immensa i intenta agafar més aire per engrandir-se a veure si així pot processar-ho però no pot. No pot perquè és massa bell. Aquesta sensació és experiència estètica, ho crec de debò. Un esquinçament del jo mateix que també es produeix, algunes vegades beneïdes, davant de l'art. És un fucking miracle. L'experiència estètica és ser finit i accedir a quelcom finit, que et transcendeix. És a dir que la vivència de l'art pot ser una experiència del transcendent. No sempre, i quan no hi és (quan no hi ha l'astorament, quan no hi ha la catarsi) l'art també és agent de canvi i resguard de la memòria humana. Però de tant en tant es fa la màgia, i això és el que ens fa voler ser músics. Gaudir d'això més sovint que els altres. Brodar la nostra quotidianitat d'instants de bellesa. Reglar-ne algun, de tant en tant. Panikkar en diria "llampecs en la nit", Maria Zambrano els anomenaria "moments aurorals" i Torralba els definiria com "instants fugaços en els quals sembla que tot és u". Aquell moment, cap al final del madrigal, que ja sé què ve i mentre canto em puja l'emoció als ulls i tinc la pell de gallina durant la dissonància infinita que la viu tot el cos com els cossos dels que fa tres segles que respiren i abans de deixar de respirar viuen i estimen i senten i canten i uf uf uf.

Blanc i negre

Hi ha un moment, a la conversa, que penso que quina llàstima no estar-la gravant però és clar, si paro i li dic "escolta, et fa res que et gravi" segur que es cohibeix. Li tallaria el ritme narratiu. Ja fa estona que és un monòleg, això, i les meves orelles són la pàgina en blanc on s'estampa el seu lirisme. Suposo que a mi alguna cosa em deu venir d'ella, i penso que ho escriuré però després en sóc incapaç. No puc explicar el seu català popular, del de debò, ni el to extraordinari de la seva veu quan em diu

l'avi també ho era, de plorar; l'avi quan s'havia de llegir en un casament deia jo no que ja sabeu que no. En canvi jo no vaig ser mai de plorar. Perquè de joveneta vaig aguantar-m'ho tant que després ja n'havia après. Quan es va morir ma germana que acabava de néixer el nen, només va aclucar els ulls ella que el marit es va desmaiar. Després a l'enterro també es va desmaiar. Es desmaiava, ell, i els pares tenien una pena que no podien, i jo forta, forta amb la criatura amunt i avall. Les dones m'atabalaven, em deien li has de donar llet d'aquesta o d'aquella altra. I jo deia fins que no vingui la Tulita, la llevadora, no res, no res. I quan va arribar la Tulita ja ens va dir lo que teníem de fer però esclar, no vaig tindre temps de plorar, si algú havia d'aguantar en aquella casa. Fins i tot vaig anar al metge després perquè em sentia una cosa aquí com una panada

i es prem la juntura de les costelles, i em mira amb aquests ulls carregats d'anys i jo, com sempre que em parla de sa germana, penso en la meva i no em puc imaginar un dolor així de profund que el d'esperar una vida i trobar-hi allò, aquell esquinçament vital incomparable de la noia de vint-i-pocs que es moria de part i ella, la meva àvia, portant la criatura amunt i avall i aprenent a no plorar aquell dol tristíssim.

Quan el vam batejar, que tenia cinc o sis dies perquè abans es feia aixins, la mare no volia venir a l'església i jo que sí mare, que ha de venir. Ma germana feia res que l'havíem enterrada però es tenia de fer el bateig. El que no vam poder fer va ser el casament, esclar, fins que el dol va estar mig passat. Era l'istiu i la gent prenia la fresca a la Geltrú, però quan vam sortir de casa per anar a casa'ns el veïnat va quedar com mut. No se sentia ningú, ningú. Cinc convidats, portava jo, fixa't! I el teu avi set, una festassa. Després no estava previst però de sorpresa l'Elisa i la Mercè ens havien preparat un pastís. No va ser una festa grossa, no, però ja ho veus que no cal pas, per ser feliços. 

Llavors s'aixeca i em porta un sobre de fotos en blanc i negre, precioses, d'aquestes amb l'aire tan genüí que avui s'imita. Un home amb aire sever l'acompanya de bracet a l'església, el seu pare. Li dic "que seriós!" i em diu que sí, que la mare havia hagafat hepatitis aquella setmana i no va anar al casament, i que el seu pare hi va anar seriós, com sempre. Jo no sé si li havia vist mai la cara, a aquest senyor seriós: no el conec de res malgrat que sense ell jo no existiria. No té cap sentit. Jo sí que sóc de plorar, com l'avi, i de sobte em puja una glopada líquida de tristesa de pensar si mai tinc fills i no li saben la cara als meus avis, quin greu que em sabria. Tinc ganes de plorar de com la vida s'esvaneix en silenci. Els barris, les parets blanques, la manera com els veïns emmudien quan la veien passar cap a l'església. Tot de cares en blanc i negre en fotos dels seixanta. Jo ja ho sé, que la vida no ho era pas, en blanc i negre, però no puc evitar aquesta sensació entre el dol i el vestit blanc i els murs de la capella de Santa Magdalena. La meva besàvia (tota la vida li hem dit la iaia, com una institució: "la iaia era una dona amb caràcter, sí, una dona... amb caràcter!") amb el mateix pentinat i la mateixa cara que quan l'anàvem a veure a la residència quan jo anava a primària. Sembla una broma, la iaia igual i la meva àvia que no la coneixeria. Tan jove i senzilla, casant-se amb un noi rialler amb qui van estar enamorats fins l'últim dia, i amb un vestit curt i blanc sense intuir aquesta senyora que ara m'explica com va desaprendre a plorar.

Les estances de Riba

Tot allò ja no ignorat fa una pila desendreçada en aquest cantó de la història. Hom diria que aquest cantó de la història tendeix més sòlidament al desordre. Hi ha un biaix, em temo, sempre hi ha biaixos en els "aquests" cantons de la història. L'ara nou. L'ara daurat com un tresor concedit pel nou dia: tothom sabia que arribava i tanmateix té gust de miracle. El gust, sentit visceral.

Tot allò ja no ignorat em bressola i m'estreny, m'abriga i m'agita. Però no em fa ombra perquè ara visc sota el sol i alimento els dracs amb tendresa i cullo les roses amb tendresa i puc fer-ho tot amb tendresa perquè m'he guanyat aquest alliberament que no s'assembla a res del que havia viscut abans i alhora és exactament "abans". Només que ara tot cau en aquest cantó de la història desendreçat i bell fins a l'astorament. No hi ha cap carícia tan plena com la del caos recorrent-te els membres com un acte textual d'afirmació de tot allò que no és alteritat, de tot allò dedins la frontera de la pell. El caos és fill de l'espasme, les roses es desfullen per fer viure els versos, el cos es vincla per llaurar cada partícula de temps visceral d'aquest gust nou, el gust del miracle.

Nocturn

L'altre dia a casa parlàvem sobre una dada que el meu germà havia vist no sé on, que al llarg de la nostra vida coneixem unes 80.000 persones. "No pot ser, són masses". Però has de comptar tothom, també la gent de qui no saps el nom o no recordes la cara, els trenta infants de cada promoció de l'esplai, la gent que cantava amb mi a cada coral. "Però 80.000 són moltíssims, són tres persones noves cada dia en una vida de durada estàndard" (ell sempre fa càlculs, que ho fan tot més divertit). En el dia d'avui, dues; ahir tres com a mínim; abans d'ahir, unes cinc o sis. Tant de bo la meva vida tingui una durada estàndard i siguin 80.000.

D'aquestes 80.000 persones, n'hi haurà que faran coses més o menys remarcables, i n'hi haurà que viuran sempre amb una bondat que serà bàlsam per a la gent del seu voltant. També n'hi haurà que no, és clar. Hi ha persones dolentes (sí? fa de mal dir i tanmateix sembla així...) però la visió de les persones bones, de les que sempre pensen en el major bé, és reveladora: el món es mereix el nostre intent. El món ens mereix millors. No sabem si els canvis que fem en la nostra manera de relacionar-nos amb tot el que ens envolta seran significatius per alguna cosa, no podem saber-ho. No sabem si el fet concret que jo recicli farà una diferència. I tampoc sabem quina mena d'absurditats atzaroses ens poden acabar definint la vida perquè encara que a la vida hi ha coses importants i coses que no ho són, després aquestes poden prendre una rellevància concreta i tot sovint són petiteses sense cap importància objectiva les que ens acaben definint el rumb. És a dir, que la importància, la grandesa de qualsevol cosa no té res a veure amb la seva rellevància final en les nostres vides. Per això és una qualitat tan valuosa saber discernir i actuar en conseqüència. Saber-ho veure, vull dir, abans que la poca rellevància, al capdavall, de la mort, ens reveli els seus secrets d'espieta.

En aquest garbuix inacabable de possibilitats i vides viscudes i la vida que ens hem perdut hi ha certeses. L'amor és una certesa, i hi ha moltes persones tan plenes d'amor que fan que sembli que hi ha un sentit en tot això. Més enllà de la barbàrie que fa que ens costi dormir a la nit, més enllà de pors i d'aquesta sensació que el món està emmerdat fins al coll i que no ens en sortirem de tirar-ho endavant. Hi ha una lluita ferotge als marges d'aquests horrors, i és la lluita per l'amor. La Pasqua veritable, l'amor que ha de vèncer la mort; això és, l'amor veritable. La tendresa salvadora. La sororitat. El sacsejament de l'ànima davant la bellesa. La rebel·lió incontestable de la confiança.

Em sento naïf escrivint aquestes coses. Suposo que quan la barbàrie no et deixa dormir només et queda això. Això i la literatura, és clar, que deu ser també una forma d'amor.