Catorze mil

 M'aixeco a encendre el llum. Se m'ha fet fosc mirant la pantalla en una altra d'aquestes tardes tontes en què passes de tenir tot el temps del món a descobrir que s'ha fet tard de sobte i a tal lloc ja han tancat, i sent l'hora que és no val la pena anar al gimnàs perquè totes les màquines estan ocupades tota l'estona. Quan la llum va de cap a caiguda, a la tardor, el rellotge sempre va més enrere que la llum. Ara, en canvi, és al revés i encara no ens hi hem acostumat. He deixat de veure les tecles, sí, fa una estona, però com havia d'imaginar-me que era l'hora que era? 

Abril, ja, i fa una olor d'estiu que espanta. El blau no prou apagat de les nou del vespre contradiu la sensació que ahir, si fa no fa, era u de gener. Se m'han replegat els mesos a sobre, com quan algú t'explica alguna cosa però tu t'havies distret i després ja no saps de què va la conversa però assenteixes i somrius esperant que sigui pertinent. He intentat contemplar des del buit, sense forçar un discurs que reelabori el temps. No sé si me n'he sortit. Segurament pel camí m'he desemparaulat una mica, però ja devia ser la idea. Desemparaular-se. Deixar anar. Pendular, esclar, inevitablement, cap als extrems de mi. Reconèixer-ne de nous.

Que què he fet tanta estona, mentre no m'adonava que es feia fosc? Doncs resulta que una de les meves adreces de correu electrònic la tinc des de fa 19 anys (fort). Hi havia més de catorze mil missatges sense llegir, perquè ja m'hi arriba de tot. I es triga, esclar que es triga, a fer neteja. A passar per totes les merdes a què m'he subscrit al llarg de la meva vida intentant trobar propostes interessants, pescar millores imprescindibles o rascar uns eurets de descompte. Botigues, restaurants, aerolínies, trens, autobusos, aplicacions de control de la regla, xarxes socials (Patata Brava, que ni recordava què era), retirs, blocs, cursos, galeries d'art, editorials, supermercats. L'Audtori, el Liceu, el Palau, tots els teatres de Barcelona i del que no és Barcelona. Política, llibreries, cosmètica, universitats, gelats, festivals, òptiques. Quanta, quanta informació emmagatzemada aparentment enlloc, absurda com una pila quilomètrica de fulletons de publicitat. Quin estrany repertori de la perifèria de la meva vida, quin mostruari més estrany del meu desordre rotund acumulant-se al núvol. 

Un núvol així, se m'acudeix ara, no sabria estar suspès enlloc, sinó que cauria i s'esventraria escampant per terra newletters i promocions acolorides. 

Marxar

 No entrava aquí des del juliol, des d'aquells dies llunyans de mirar mapes i reservar allotjaments, dibuixant en l'aire una intuïció de vivència que ara, sabent com de saborosa va ser després la realització de totes les idees, encara em fa venir més dolçor.

Tinc aquest final d'any a la gola i no me'l puc empassar. No me'l vull empassar. No puc sofrir la idea de deixar de paladejar aquest any, no puc assumir que deixi de ser el que soc i es converteixi lentament en el que vaig ser. Mai abans el final d'un any no m'havia posat tan trista, i potser tampoc mai abans havia reconegut d'aquesta manera un any com a feliç, com a profund, com a viscut. Em ve al cap una vegada i una altra la imatge inventada de mi corrent dins d'un tren en marxa vagó a vagó, cap al final del tren, perseguint inútiment de quedar-me on soc. Aquí on tot és encara present. On enyoro l'àvia d'una manera tan viva, i on puc encara fer sonar amb claredat la seva veu dins meu, que queda tan a prop; on puc evocar el seu tacte tremolós a l'abraçada. 

Costa encarar-se amb el fet que les persones que estimem es moren. Ens arrapem a una pila d'eufemismes més o menys delicats per mitigar aquesta cruesa insoportable: tothom marxa en un moment o altre. Marxar seria la paraula? No ho sé. Jo no puc treure'm de sobre la sensació que qui marxa soc jo. Que marxo d'aquest any i hi deixo enrere un món, un món sencer que no serà mai més tan meu com ha estat. Un món de tendresa quotidiana, fusta noble, casa, balcó de flors, fer el cafè els dissabtes, saviesa reposada. Un món amb la olor dolça i agradable d'aquest pis que no puc suportar veure buit i fosc. 

Hi hem deixat les plantes. Hi hem deixat les plantes, àvia, al balcó, per si en algun lloc esperes encara la primavera. 

Tu

Fa uns dies vaig vomitar aquí un text que no sé si esborraré però que en aquell moment necessitava publicar, perquè el fet de publicar era precisament el que li donava sentit: tot de coses que sento i em pesen no només les he de dir, no només les he d'escriure. Perquè parin de pesar, d'alguna manera visceral, sento que em cal la possibilitat d'un públic (o, si més no, deixar d'evitar-la a costa de negligir-me). És difícil. Des de dijous, també, he anat pensant en com de magnífic és que el llenguatge pugui codificar el cos, per més que a vegades m'acabi fent trampes al solitari, en com de bell i alleugeridor és poder escriure. Així com ABBA va dir thank you for the music, the songs and singing, jo dic gràcies per la paraula, la poesia, l'escriptura. No per la joy they're bringing sinó per la incision they're suturing. I pel money they're saving en (més) hores de teràpia.

Vaig escriure com em calia fer-ho, i un "tu" es va materialitzar com un fong (un fong que sempre hi ha estat, però que ara es deixa veure). I des de dijous m'he trobat pensant en el tema, enfadada per haver de fer servir un mateix pronom per a tothom a qui m'adreço. Com tantes coses on m'encallo, resulta que fa més de deu anys ja vaig escriure sobre aquest tema. Però en aquell moment ho pensava com qui es mira amb curiositat un insecte dins d'un pot. En canvi ara ho escric com qui veu darrere el vidre l'ull deforme d'un infant gegant des de sota una tapa amb forats patint per si m'arrencaran una ala o una pota.

Estic acostumada al mirall del tu, a voler-lo i bressolar-lo. A escriure't a tu, a tu, amor meu, posant una reverència en el mateix pronom que ara omple un tu de podridura. I em cou, em cou com quan em va sortir una butllofa sota el dit del peu i per culpa de la tirita se'm va encetar la pell de dalt del dit que no tenia res a veure amb la butllofa. Em sento com si ocasionalment fes servir el cubell de la brossa orgànica de cistell per anar a comprar menjar. Ja entenc que no hi ha més remei, que s'hi ha de posar aigua i sabó i ja està (bé que ens eixuguem el cul amb les mateixes mans que mengen), però em sembla que després d'omplir-lo de basques m'he de rentar la boca per tornar a dir "tu" i voler dir les meravelles, les tendreses, les incapacitats d'imaginar un món que no habitis "tu". I, és clar, escric perquè cou i cura, a veure si em cura la irritació d'haver de fer-te compartir la segona persona del xiuxiueig arran del pit amb un "tu" que em fa sang a les genives i escupo com un gargall.

Declaro que

Què en fem, d'aquesta ràbia que fa veure que és de sobte però és de fet de sempre. Què en fem, de la ràbia que viu dins les cèl·lules, mitocondri emprenyat, citoplasma bullent, ves a saber. Ves a saber: un cos alimentat per la ràbia de ser jove i prendre ràbia per esmorzar i ràbia per dinar i ràbia per berenar i per sopar, empassa, empassa, tota dintre, veus aquest cos? és tot de ràbia, reserves de ràbia per quan hi hagi una glaciació, per quan hi hagi una temptació de perdonar l'imperdonable. 

Què en fem, de la ràbia espurnejant als punys que agafen claus per ratllar coses i cossos, què en fem, què en faig, si la ràbia sempre m'ha estat negada, a mi. A mi, una nena que no s'enrabia, que no discuteix. A mi, negada per la ràbia, ràbia negant-me els ulls i bombejant com vòmit dins la boca. Sempre premuda cap dins, cap dins dels tubs, cap dins dels peus, i encara em pregunto què és el que somatitzo, aquest dolor que cada dia em percudeix el mateix lloc del crani. Per favor, si és evident: és la ràbia d'haver estat impermeable a la ràbia, d'haver prohibit els ponts i destruït els vasos comunicants de dins a fora, de fora a dins. D'haver educat la ràbia cap a una educadíssima autofàgia. 

M'he fet gran, i m'he desfet del malentès repressiu que és a vegades ser socialitzada com a dona. He passat de la ràbia proscrita a la ràbia prescrita. Allò que no era un indult sincer sinó un desig d'indultar ha estat consumit amb tota la resta. I saps què? Malgrat la ràbia que em fa escriure't després de tants anys, a tu a qui més m'estimaria no haver-me creuat i encara més no haver estimat, deixa'm dir-t'ho, amb la poca ràbia que unes lletres minúscules escrites poden transmetre, ja que no t'ho he arribat a cridar a la cara com ho hauria hagut de fer: no et perdono. 

Netejar les sabates

M'assec una estona a escriure, fa un matí de març d'aquells que el cel fa de mal mirar. Al balcó s'assequen, blanques de nou, les soles de les sabates de la comparsa que acabo de netejar. Soles blanques, cel de llum blanca; tancar finalment aquest Carnaval en què el blanc semblava ben bé la llum on tots els colors podien veure's. Netejar les sabates és aquest any un ritual encara més sagrat. Davant la capa grisa de sucre, ordi i confetti, escalfar l'aigua, esperar que la barreja es desfaci. Fregar, fregar. I després deixar que l'aigua brutíssima se'n vagi, enduent-se el residu més físic que em quedava d'aquest temps fora del temps. 

Tot, en el fons, ha estat aquest any un ritual encara més sagrat. El cant, el foc, la dansa. Aquesta sensació d'unió amb tothom que salta o ha saltat sobre les mateixes llambordes i el mateix mosaic (o el que fos que hi havia abans del mosaic, a la plaça de la Vila...). Voldria haver-m'ho guardat tot, voldria haver aturat el temps. Ara em disposo a fer-ho, en la justa mesura que és l'escriure. No dissimularé, aquest Carnaval m'ha passat com tantes altres vegades: a més de la barreja turbulenta d'emocions, de tant en tant em sacsejava el xoc tectònic entre una necessitat imperiosa d'escriure i la impossibilitat de fer-ho per manca de temps i calma. Em sortien les paraules a borbollons, atropellant-se les unes a les altres, desordenades d'un entusiasme extàtic, en un vers inconscient d'ell mateix. Que n'és, de natural i alhora de difícil, emparaular el que et pren quan el que et pren és l'amor. L'amor: la paraula més gastada i la més vigent, i que caldrà dir encara una vegada i una altra. Dir l'amor infinites vegades, dir-lo tan lentament com sigui possible, tan lentament que sigui veritat. Recordar sempre que l'amor ens aferra a la vida d'una manera tan absoluta que arriba a erosionar la nostra inevitable finitud. 

Amb cadascun dels amors que em travessen m'està passant això, últimament: que m'erosiono. M'erosiono de la manera més bonica possible, se'm desdibuixen les fronteres. Què soc? Soc un jo o soc un lloc? Soc un jo o soc un estimar? I tinc una estranya sensació de finitud i d'immortalitat a la vegada, com si tot l'amor m'empenyés enfora, enfora de mi fins a gairebé (sempre és un "gairebé") escapar el cos que em fa viva i que em fa mortal. Una intensitat emocional sense mesura, com de tenir quinze anys. En el meu cas, esclar, acompanyada d'una intensitat discursiva com de tenir trenta-un anys, de pensar una mica en la mort pràcticament tota l'estona, és a dir: pensar molt en la vida absolutament tota l'estona. Li vaig dir, dimecres de cendra, a l'Aina: "després d'haver viscut això, ja és impossible que mai ens morim del tot". Ja sé que no cal un Carnaval per sentir-se així. El que cal per sentir-se així és colpir-se amb tant d'amor que t'estrenyi les costures de la pell. Que contenta que estic d'existir. D'existir on existeixo. D'existir amb qui existeixo. 

La fera

 No recordo en quin llibre vaig llegir (em fa rabieta, esclar, no recordar-me'n) alguna cosa com que fer-se gran és aprendre a conversar amb la veueta interior. M'agradaria trobar la citació, però m'atreviria a dir que fins i tot deia "portar-li la contrària a la veueta interior".  Em vaig aturar un moment. Què? Que l'autor està assumint que tothom té el seu propi desdoblament malvat a dins del cap? Jo sé perfectament de què parla, esclar. Jo, que puc confessar sense vergonya que vaig trepitjar per primer cop la consulta d'un psicòleg fa tot just tres anys esperant que em donés per fi un diagnòstic (va, un diagnòstic petitet que em tranquil·litzi, que posi nom a la fera, si estic parcial o completament boja ho vull saber, són molts anys de trampejar), un diagnòstic aclaridor. Ell, pobre, va considerar que jo estava més aviat normal, amb les meves merdes com qualsevol altra persona, només que en el meu cas òbviament veia les meves merdes des de més a prop que les de qualsevol altra persona. Com qualsevol altra persona.

Tornant al llibre, em vaig quedar astorada davant la possibilitat que la fera que portava tota la vida intentant domesticar, la fera que dona ordres absurdes i fa la traveta, fos una experiència més o menys universal. Seria molt fort, esclar. No en parlo gaire, de la fera, però sí que és cert que amb un parell de converses amb amigues molt properes m'ha quedat clar que altra gent té la seva pròpia fera. Però... quanta gent? Parlem d'un cinc per cent de la població? D'un vint? D'un cinquanta, d'un vuitanta-cinc? I com són les altres feres? Quan apareixen? Són apreses? Hi ha un biaix de gènere (què t'hi jugues que sí)? Em van agafar ganes d'inventar-me un alter ego que feia un treball de recerca de batxillerat sobre aquest tema i fer rular per cent cinquanta grups de whatsapp un google forms preguntant a tort i a dret si tu també tens una fera a dins que surt poc però si surt ho arrasa tot i et diu que el més probable és que fracassis, i et diu que fas tothora un gran ridícul, i et crida fins que fa que cridis tu, que cridis cap a tu i cap a ningú: que callis, desgraciada, puta plasta, deixa'm en pau perquè no tens raó!

La meva fera considera que m'hauria de fer vergonyeta escriure en públic, però aquest any em disposo a ficar-la en un riu glaçat i que es distregui nedant. He tornat a obrir aquest blog després d'uns mesos de tenir-lo tancat i uns mesos de tenir-lo privat (en què, evidentment, ningú no l'ha trobat a faltar excepte jo, però en aquest cas ja n'hi hauria prou amb jo). Que es foti la fera.

Sucre i ametlla molta

La meva àvia Mercè és una de les persones a qui més li havia sentit parlar de la mort. De la mort i de morir-se, i de quan morir-se; recordo perfectament la meva estupefacció de nena en sentir-la discutir amb l'avi sobre qui es moriria primer. Ella, que va néixer un 2 de novembre de 1936, dia de difunts, i que tota la vida havia bufat les espelmes el dia 1 clavades en una muntanya de panellets —els panellets que feia ella cada any— em va transmetre una manera concreta, intensa, de viure la festa de Tots Sants. Els últims anys abans de la pandèmia, quan encara no hi havia besnéts al mapa i els nets ja no érem petits, sempre deia "aquest any em sembla que no en farem, de panellets" i quan s'acostaven les dates sempre hi havia un canvi de plans perquè, esclar, els panellets són caríssims i fer-los a casa surt molt més bé de preu. "Aquest any n'ha sortit un quilo i mig!" o més, però sempre els pesàvem, com a demostració de com d'eficient era aquell obrador familiar intergeneracional. Arribàvem allà que la pasta ja era feta i reposada.  "Qui vol fer els de confitura? Són els més complicats però a ton pare són els que li agraden més" cada any les mateixes frases exactes: els de cirera no agraden tant però són els més macos; fes les boles més petites que més val menjar-ne molts de petits que pocs de grossos; a mi un pastisser em va dir que el secret perquè s'enganxin els pinyons és posar-hi només la clara de l'ou, o era posar-hi l'ou molt batut? No recordo com ho vam fer l'any passat. 

Sí, tinc records nítids de la sensació de treballar la pasta amb les mans barrejant-la amb l'essència de llimona que la feia oliosa, records de tastar la pasta d'amagat, igual que feia l'àvia, records de la forma exacta dels panellets de coco quan els feia ella. I després, el dia de Tots Sants, la família a taula, les olors, el moscatell i el vi ranci, la cantarella de l'àvia dient moniaaaatos i aquell moment en acabar de dinar que tocava pregar pels difunts. Especialment des que es va morir l'avi... Sí, la meva àvia Mercè és segurament la persona del meu voltant que més m'ha parlat dels morts i de la mort i d'una manera més directa i planera, cosa que li agraeixo molt. 

Aquesta setmana la meva àvia Mercè hauria fet 88 anys. Dic hauria, perquè es va morir l'any passat després d'un procés d'Alzheimer força ràpid i implacable. Tinc moltes fotos de quan en feia 85 i ens va dir, davant l'estupefacció general: "l'any que ve, quan ho celebreu sense mi..." i no va poder seguir la frase davant la protesta general, de fills i néts que li deien que vés quina mania de parlar de morir-se. Quina mania parlar de morir-se, sí, però ara ja ho tenim fet, això és veritat. La mort arriba —sempre acaba arribant— i millor que no t'enganxi amb les paraules a mig enfornar, no fos cas que quedessin crues. A més, tenia raó: l'any següent encara hi era, encara que no fos ben bé ella mateixa, i el següent sí que ho vam celebrar sense ella. Suposo que parlar de morir-se per Tots Sants té una certa tranquil·litat, les festes, aquesta certesa que quan no hi siguis algú visitarà la teva tomba, i repetirà a taula els teus gestos apresos al llarg dels anys, cantarà el mateix i recordarà les teves mans suaus pastant sucre i ametlla molta pels segles dels segles amén, fins que em mori jo i algú altre pugui recordar potser la forma exacta dels panellets de coco que jo hauré fet.

Una casa nova

Sec en en una casa nova, on encara no he segut mai a escriure. No és extraordinari? Sec en una casa nova on mai abans havia segut a mirar com plovia, quin regal. Quin regal un setembre amb pluja. Pluja, fresca, gris: un nus al fil que és el temps per anunciar la següent temporada. Jo, personalment, ho agraeixo. Em sembla que em fa més mal estar ancorada als matins daurats i a la roba vaporosa; m'estimo més aquesta pluja que et dissuadeix d'intentar anar a la platja a allargassar l'agost, com una ganivetada que escapça l'estiu, que t'ajuda a oblidar-lo com qui oblida una joventut perduda per centrar-se en les responsabilitats de fer-se gran. I jo que sec en una casa nova no he perdut cap joventut (ans al contrari, diria jo) però sí que veig les responsabilitats que són, al cap i a la fi, el meu exercici de llibertat: jo he decidit ficar-me en aquest merder, i al capdavall sempre millor créixer que no pas no arribar a créixer. 

I començo aquest curs nou, aquest curs on em caducarà per fi el carnet d'estudiant, encara que no m'atreveixo a dir que sigui l'últim carnet d'estudiant que tindré perquè ja s'ha vist altres vegades que m'oblido de pressa de les promeses de fer menys coses i de no tornar a estudiar. Aquest juny em vaig posar un objectiu realista, em sembla: "no tornaré a fer uns estudis amb treball final, si més no en els propers deu anys. I tampoc en els propers deu anys no faré cap més hipoteca!" Home, és que només faltaria. Sembla ser que en els propers deu anys, doncs, em tocarà gaudir de la meva nova condició d'adulta que no estudia sinó que treballa perquè hi ha un contracte que diu que aniré pagant engrunes d'aquest trosset de terra fins que d'aquí a 29 anys i 9 mesos sigui meu. Tinc trenta anys i mig, i em comprometo a estar viva i solvent gairebé trenta anys més. És molt comprometre's, em sembla. 

Un temps per cada cosa

 Finalment arriben les vacances i, com pràcticament cada any, et poses malalta. El clàssic virus estomacal, el típic mal d’ossos que ja veurem com acaba, l’enèsima ronquera congestionada sota sospita de grip o covid, “al final res, negativa en tot, constipat del de tota la vida”. No pots respirar i ni tan sols li podràs donar un nom feréstec i seriós a això que et passa. Feta una cataplasma al llit per aquest constipat comú sense glamur, amb el nas encetat (quan n’aprendràs, de comprar-te mocadors i no destrossar-te els narius amb retallets de paper de vàter?) et preguntes com pot ser, per quina absurda llei de la física o la química t’has de posar malalta única i exclusivament quan tens quatre dies de descans de la feina. Et preguntes per què el teu cos persisteix a fer-li el joc al capitalisme que el teu cap odia, fins quan ha de durar la broma de dir-te anticapitalista i posar-te malalta exactament quan s’atura la teva força productora: tan bon punt fas l’últim examen, just després d’entregar el gran projecte, l’endemà del sopar d’empresa, en el precís moment que respires tranquil·la i et disposes a permetre’t d’una vegada per totes el privilegi del descans. Bé, amb una mica de sort seran unes vacances llargues i tindràs temps de descansar algun dia per gust i no només perquè no pots amb la teva ànima malgrat la intercessió de sant Paracetamol. 

En el ritme accelerat de la quotidianitat no hi ha temps per a més malestar del compte. I el cos ho sap, esclar, perquè li ha estat dit de totes les maneres possibles. Com el matí d’octubre que em vaig trencar un dit del peu topant amb el marc de la porta i vaig fer un crit petit, ofegat, reprimint les llàgrimes molt quieta durant trenta segons abans de fer el cor fort i calçar-me per sortir de casa, no fos cas que perdés el tren. Cohèlet escriu que sota el sol hi ha un temps per cada cosa, i sembla ser que el meu temps per lamentar-me si m’he fet mal són trenta segons. I tot i això, jo, com molta altra gent, he acusat el meu pobre cos de col·laboracionista quan ha caigut malalt a les vacances només perquè ha acabat demanant el que ja era seu de bon començament: el dret al descans, el dret a un temps que no estigui orientat a cap fi productiu, el dret a un espai en blanc que no sigui només el preludi d’omplir-lo.

Hi ha un temps per cada cosa? Suposo que sí, però a vegades costa tant de trobar-lo! Queda lluny l’octubre, el meu peu ja està curat del tot i la tardor s’ha anat fonent en l’hivern. L’hivern m’ha portat nostàlgies de les de sempre que han trobat el seu lloc en el dia a dia, però també una cosa nova que no m’esperava, una cosa nova que no he tingut temps de processar perquè cada vegada que m’ha vingut aquest sentiment m’he permès també aquells trenta segons ostensiblement insuficients. Una vegada. I una altra. I encara una altra. Concretament cada vegada que entre la meva roba de llana ensopegava amb una bufanda o un jersei dels que m’havia fet la meva àvia. I ha passat sovint, perquè a l’àvia li encantava fer mitja, i encara que els últims anys ja no podia fer-ne, jo fa molt que no canvio de talla. La llana és bona, són els millors jerseis que tinc, i de fet justament avui en porto un (el de color asbergínia, que deia ella). M’he passat tot l’hivern que cada vegada que em posava una d’aquestes peces de llana m’entrava una emoció i una tristesa que no trobaven el seu lloc. Quin lloc pot trobar, el sentir-se abrigat per algú que des de l’altra banda encara es fa present d’una manera tan física? Quin espai puc trobar, a l’hora frenètica de vestir-me, per deixar anar aquest plor contingut que no ha deixat de sondar-me des que l’àvia es va morir aquest estiu? Com puc explicar un sentiment així, aquesta tendresa que es diu de pressa però que s’allarga en el temps com tots aquests punts de llana fets l’un darrere l’altre? Cada vegada que em passa se’m fa present el tacte de les mans de l’àvia, i em ve el record de quan anava amb ella a comprar la llana i em prenia les mides, i quan jo li deia que volia un patró més curt perquè llavors ja estava de moda i ella em deia que sí, que esclar, però que tan curt tampoc perquè ves si no m’abrigaria. I ara tinc un munt de jerseis que no són llargs, però la veritat és que tampoc són curts. 

El cicle de l’any sempre és nou quan has perdut algú pel camí. Però, igual com passa amb posar-se malalt, costa trobar el moment de posar-se trist. També perquè trist no és ben bé la paraula. La pèrdua entristeix però l’agraïment persisteix, i ara que he pogut seure a explicar això m’adono de fins a quin punt m’ha pesat no tenir més temps per formular una emoció que va més enllà de la tristesa, i també més enllà del trobar a faltar. És una emoció que no sé si té nom però que parla de la calidesa, de la gratitud, d’una seguretat insospitada. Em sento com una nena de qui algú té cura; gràcies, àvia, per abrigar-me encara.

Calaixets

És onze d'agost i porto tres dies obrint els ulls sense despertador, puntualment, a les deu del matí. Com un petit rellotge aburgesat que de vacances torna als seus horaris naturals per més orgullosa que estigui d'haver aconseguit pensar, en aquesta primera meitat d'any, que llevar-se a les nou és llevar-se tard. Fa tres dies que em desperto a les deu envoltada de llum des de fa hores i que no tinc una llista acurada de totes les coses que he de fer, i que no sé quin dia de la setmana és. El meu temps que sempre està organitzat en mesures minúscules i calculadíssimes, separat per compartiments com qui endreça la roba en molts calaixos, ara descansa tot barrejat, desinteressat d'ell mateix. Sempre ho dic, jo, que organitzo el temps en calaixets, i em llevo i hi ha set minuts per la dutxa i deu per l'esmorzar, i una hora i mitja per anar de Barcelona a Vilanova perquè la renfe no se sap mai, i quaranta minuts per veure els pares. Ja no és que sàpiga el dia de la setmana, és que sempre sé quina hora és, sempre em puc situar en el calaixet de l'activitat que toca en aquell moment. I ara, de cop i volta, l'agost feixuc i mandrós m'esbotza els calaixets, i tot el temps és junt i tot el temps és ara; una gran bassa de temps on no importa quin propòsit té cada gota. Un espai d'abundància. 

És increïble el que fa el cos davant la sensació d'abundància, sobretot si està acostumat a l'escassetat. Triga uns dies, el cos, a entendre que això és realment la tranquil·litat. Diu Cohèlet que sota el cel hi ha un temps per a cada cosa. Però em sembla que el temps per descansar a vegades és tan calculat... Hi ha alguna cosa horrible en descansar el temps just per poder continuar corrent, per poder continuar treballant. Un descans orientat a la producció no és descans, o no és prou descans. És en l'espai buit, on floreix la vida. És en l'espai buit on s'escriuen coses encara que no es tinguin gaires coses a dir. 

De Lied

 “Ah, un màster d’elit? No ho entenc, és perquè és molt bo?” I jo contesto que és molt bo però que no és un màster d’elit sinó de Lied, fonèticament [li:t], que vol dir cançó en alemany. I dic: mira, així dit de pressa perquè m’entenguis, en el cant clàssic hi ha tres grans gèneres principals: l’òpera, que ja saps què és; l’oratori, que és música religiosa no escenificada, com per exemple una missa, una cantata, un rèquiem; i el Lied és la cançó, els poemes musicats, habitualment per a veu i piano tot i que no sempre, Schubert, Schumann, etcètera, m’entens? És un màster de cançó!

Aquesta situació comunicativa l’he viscuda força vegades en només un any. Qui coneix el Lied? Què fa el Lied recognoscible? I la resposta és clara, de seguida: el text, el paper del text és el que marca aquest gènere en la seva singularitat. Recordo ara, i em fa molta gràcia, quan vaig cursar anàlisi musical a 1r de grau superior. Jo tenia la sensació que no en tenia ni idea, d’anàlisi musical (no era ben bé així, però a mi m’ho semblava) i de cop i volta el dia de l’examen va resultar que hi sortia un Lied. Vaig respirar alleujada, perquè allò sí que ho sabia fer, es tractava només d’entendre el text i de descobrir com la música ajudava a aquesta comprensió, de descobrir la relació íntima entre música i text. Bufar i fer ampolles.

Sort del Lied! Sort d’aquest agafall, d’aquest redòs de la paraula on la música ja no és música i prou! Perquè, sí, ja ho sabem, la música té el privilegi i la singularitat de fer anar la matèria del pensament més enllà de la paraula, de moure’s en el terreny subtil del no-referencial. D’escapar-se de la funció de representar la realitat que sovint pertany a l’art, i vibrar en un pla no verbal més obert, més ple de possibles. Menys humà, potser? Al meu parer, menys humà que la paraula, sí. O potser més sobrehumà… Però quan parlem de música cantada, la paraula i la música venen juntes i entrellaçades: l’humà i el sobrehumà s’amotllen i es complementen. En la música cantada en general, i molt especialment en el Lied, l’experiència de la música en ella mateixa es veu modificada per l’experiència de la paraula. El Lied és experiència musical i és experiència de paraula, i en combinar-se veiem que el tot és més que la simple suma de les parts. I si traspassem la formalitat i el germanisme del terme Lied (el terme que les persones que no són enteses de la música ni tan sols identifiquen fonèticament sinó que creuen que és un màster d’elit) ens trobem amb la cançó: un gènere natural, profundament humà, el que adorm infants al bressol i el que celebra en comunitat, des de la paraula feta música.

Així doncs, per què a vegades tractem el lied des d’aquesta distància tan rígida que ens el fa estrany? Bé, no és pas cap secret que la cultura a vegades s’excedeix en revestir-se d’ella mateixa i acaba encotillada, estancada, fins i tot estereotipada. Com pot ser que avui en dia, amb totes les arts removent-se i barrejant-se, encara perduri el clitxé que la música clàssica (o el que el mainstream entén com a tal) és seriosa i llunyana? Per què no ens arrapem amb ungles i dents a les eines que tenim per destruir aquest clitxé quan ens hi va la supervivència? Potser és dramàtic pensar-ho així, però el públic dels concerts de clàssica fa temps que forma part d’un determinat sector demogràfic, i si el públic jove no s’acostuma a apreciar la clàssica ens haurem d’anar enfrontant amb sales que es buiden.

Llavors com podem fer arribar els matisos del Lied, que no deixa de ser un gènere de preeminència de la paraula, en les sales de casa nostra on l'audiència no pot ser receptora plena d'aquesta paraula? Dic receptora plena perquè, encara que no entenguis un idioma, en reps els sons, la musicalitat… Però penso que limitar l'ambició de comprensió a això és pobre. No estic dient que tot s'hagi d'entendre, no! La poesia, moltes vegades, comença allà on la comprensió estricta s'acaba. Però per acabar-se ha d'haver començat.

Què fem, doncs? Donem un programa amb les traduccions? Bé, això seria el mínim dels mínims per acostar l'experiència del Lied a una orella que efectivament necessita traducció. Però jo, en aquesta entrada de blog que també és (si has arribat llegint fins aquí segur que ho sospites) el treball d'una assignatura del màster, voldria defensar una altra opció: la de fer present l'oralitat enmig del concert i recitar, recitar la traducció com a poema que és (i un poema, per definició, és allò que és dit molt més que allò que és llegit). Com pot ser que en un món on ja totes les arts es barregen i es fusionen encara sovint faci respecte "interrompre" la música amb paraules recitades? Si precisament la tradició del Lied sorgeix d'ambients informals, aquesta sacralització no és només que estigui obsoleta avui en dia (que potser les arts plàstiques es limiten a seguir pintant bodegons?) sinó que ni tan sols és genuïna d'aquest gènere. I si bé podem demanar ajuda a actrius i actors que vulguin recitar… que no és cert que els intèrprets de Lied hem hagut de treballar des de la paraula? Doncs no és cap disbarat atrevir-nos, nosaltres mateixos, com veritables protagonistes de la vetllada de Lied més autèntica, a recitar els textos traduïts. De memòria, sí! Si ens l'hem pogut aprendre en alemany, fer-ho en català no haurà de costar-nos gaire. Així, interpretar el cançoner italià de Wolf no serà com explicar acudits a un públic antipàtic que no te'n riu ni un… Així podrem tenir la generositat de compartir una mica amb el públic la nostra experiència de relació amb música i text (text que hem entès, assimilat, interpretat). 

De nosaltres, els intèrprets, depèn sortir d’una manera de fer música d’elit, i des d’una vivència de lied, aportar al món, de la manera més senzilla que puguem, una mica de… delit.

La crida

 A força de negligir les crides, arriben a extingir-se? A vegades sí, oi? Quan la gana fa forat, en l'última mitja hora de classe, i és ineludible i et dius a tu mateixa "va, beuré aigua a veure si passa" però l'aigua encara fa més forat, i els minuts passen lents i no hi ha manera... Tard o d'hora la classe s'acaba, i entre que agafes la bici i arribes a casa aquell forat de fam, que ningú ha omplert, torna a ser incomprensiblement obviable. I a vegades torna i a vegades ni tan sols això, en la realitat dels ben alimentats que arrenquem el crostó de pa abans d'arribar a casa sense ni pensar-hi (quin poema ho deia, això? Era la Mireia Calafell, la Sònia Moll o potser cap de les dues?), a vegades la gana se'n va perquè has de seguir rodolant per les feines, pels transports públics, seguir rodolant i quan finalment menges dir "hosti, sí que tenia gana, si ara que hi penso no he dinat".

Negligint crides ens passa la gana i ens passen les ganes, les d'escriure per exemple en tots aquests dimecres llargs com un dia que dura dies, i quan arribo al tren tinc son i em deixo hipnotitzar per la pantalla petita amb notícies i acudits i vides de gent més o menys desconeguda. I quan soc a casa ja d'esma no penso en deixar caure finalment el pes del buit que arrossego des del matí: negligeixo la crida de no deixar escapar aquests records tresor, cada vegada més senzills, cada vegada més escassos, de les estones a l'Amparo. És increïble com les capes de la pròpia història (les històries que han fet que jo existeixi) poden desplegar-se en un mateix lloc en plans temporals diferents. La Neus d'onze anys en aquella mateixa sala, una senyora gran dient-li "tu ya eres mayor, ya deberías tener hijos", i la d'ara anant a saludar l'Antònia abans de marxar... i em pregunto amb un dol preintuït quantes més Neus, i potser si alguna d'elles serà molt vella i passarà les tardes aquí i molestarà el personal de la sala preguntant en quina habitació hi ha la seva àvia, confonent tots els plans de la memòria. Em fa trista i alhora em fa gràcia, perquè sé que és una possibilitat real que jo acabi perdent el cap en aquest mateix edifici.

 Alguns dies -no tots- a la vora d'aquell llit i aquell silenci sento la crida més imperiosa de totes: no marxis, no vagis a treballar, el teu lloc és aquí agafant-li la mà, el teu lloc és aquí davant la vulnerabilitat tota, el teu lloc és aquí on la cançó travessa el temps i obre esvoracs tendríssims en la memòria, el teu lloc és aquí alegrant-te tant de sentir a batzegades el final d'un refrany que jo he començat amb tota l'esperança, "ara sí, ara potser em dirà alguna cosa", mesurant en paraules dites com de desperta estava ella avui. A vegades no diu res, però s'explica, com quan em mira el melic: "què et sembla, àvia, aquesta brusa tan virolada? Una mica curta, oi?" Acluca els ulls, m'està dient que i tant, que és una mica massa curta. I així anem parlant. M'agafa la mà molt fort i jo escolto el seu silenci, el rebo com una abraçada, com un eco de totes les paraules que sí que van ser dites. I, esclar, tard o d'hora marxo d'allà malgrat la crida. "Adéu, àvia, ens veiem el proper dia".

Salm

És, doncs, per l'amor que ens creixen

roses als dits i se'ns revelen els misteris

Martí i Pol

Salms em vessen de dintre, una acció de gràcies poderosa i inevitable perquè com, en quantes vides, podria retornar tot aquest bé que se m'ha fet, tot aquest sol que tant m'inflama, tanta cançó que en cada bri de mi s'entona sola, i mai sola del tot. Em falten paraules per dir-me sencera, per dir-te sincera, i en busco de noves i en busco d'antigues: és platxèria això d'avui; joc, camí, passar les hores, vers que es plou, bes que es desclou. I és gaubança això que em bull: pell, canal, vida eixamplada, no voler que mai s'acabi, voler que no acabi mai.

Hi ha una dita que diu "que el llegir no et faci perdre l'escriure"

No sé si va ser el llegir, el que em va fer perdre l'escriure. Jo diria que va ser més aviat el treballar. Treballar està prou bé però té aquestes coses, que si et despistes et pot fer perdre el llegir i l'escriure o el viure. A hores d'ara ja ho sap tothom això, oi? Però mirem de dissimular una mica. O, no ho negaré, busquem la manera d'acabar al grup petit de gent que treballa prou "bé" com per no haver de perdre el viure pel camí, i gratem amb les ungles la terra bruta dels nostres privilegis a veure si ens en sortim. Però té un preu. Tot té un preu. I com que tot té un preu anem fent equilibris a la corda fluixa de l'autoexplotació a veure com de bé ens surt el tracte amb el diable. 

La tardor és realment horrorosa. A la tardor els tractes amb el diable sempre surten malament, a la tardor el cos no t'aguanta i la relació amb la finitud canvia i proliferen agulles al pit i al cap i interaccions sense importància real de cop i volta et deixen retorçant-te a la vorera ampla de qualsevol carrer de Barcelona amb nom de costa mediterrània on no ets ningú i ningú es pararà per ajudar-te. Podria ser qualsevol carrer, i jo diria que també podria ser qualsevol persona, i qualsevol estímul estúpid que s'instal·la a qualsevol esquerda com un paràsit. I llavors, quan et trenquen les merdes quotidianes, és quan t'has de repetir que no és culpa teva ni de les teves esquerdes, sinó culpa de la tardor que va perdent la llum i del capitalisme que t'empeny a fer equilibris a les cordes fluixes. I ho he d'escriure perquè es veu que no em passa només a mi, i perquè l'any passat no ho vaig fer i ara mira, ara m'ha agafat mig per sorpresa.

Com més anys tens més bé surten les estadístiques, suposo. Tots i cadascun dels octubres tenen algun cosa dels antics octubres, els octubres del desconcert, del desencís. Els octubres que descomplexadament no sabíem gaire com fer la vida i acabavem de saber que podia arribar la mort més aviat del que crèiem. Els octubres que no havíem de demanar perdó per no saber res, i anàvem a Berlín per primera vegada i fumàvem i tossíem i el treballar no ens feia perdre l'escriure perquè l'escriure era tot el que teníem. I erem felices tot i que ens sentíem molt desgraciades a vegades, però sabíem que només era l'adolescència no deixant-se domesticar i que després tot seria diferent. I ho és, ara, de diferent. Però de tant en tant a l'octubre em trobo escoltant les mateixes cançons que sempre i puc abraçar a través del temps la nena de disset anys que es projectava en mi. Em sembla que, si ella em veiés ara, li agradaria molt. Fins i tot feta una merda i amb dies de mirar la paret i sense saber gaire com fer la vida i pensant més sovint del compte en la mort, i amb el treballar que m'ha fet perdre l'escriure (però no el viure, això no sé com però encara ho vaig trobant), sé que m'admiraria i això em tranquil·litza. 

(i aquesta és la llista de cançons on viuen les versions de mi de tots els octubres)

Aquest fred

Oh, és que el gener sempre fa pujada. I no és ni una cosa meva, el gener li fa pujada a tothom. És útil constatar això, entendre això, recordar això. Recordar els geners passats amb els seus freds específics em va molt bé. De fred en fa sempre, i la qüestió passa a ser només quin és el fred específic d'aquesta temporada. De quina manera aquest fred, i no cap altre, et queda gravat en unes parts del cos, i no en unes altres. Si tens fred als ulls o a les cames, al clatell, als pulmons. On em viu el fred, on. I si és un fred meu o dels altres. Penso en un poema de l'Alba Camarasa, a Llet de glacera, que es diu 

El fred que ve

Espolseu les mantes

avitualleu els rebostos,

recupereu vells receptaris

de sopes i tisanes.

Manteniu-vos a casa,

comproveu l'aïllament

de finestres i portes.

Si, en cas de necessitat, eixiu,

poseu-vos la roba d'abric

i embeineu-vos amb bufandes

i altres clofolles.

Prepareu-vos.

Perquè el fred que ens ve

ve de dins. 

Gener és, per mi, refer-me del fred que em ve de dins. Tornar a mi, recuperar els meus receptaris, els que funcionen sempre més o menys bé, embeinar-me amb els versos de sempre, avituallar-me amb les estones escrivint-me, calculant l'escalfor que necessita la meva embranzida vital per deixondir-se. Comprovar l'aïllament de finestres i portes de mi per assegurar-me que és "només" el fred de dins, i no el de fora. Em passa això que el fred de dins, un cop l'he entès, em sembla més senzill de moure que no el fred de fora que no depèn tant de mi. Mai no sé dir si això és sensat i realista perquè admet la importància dels factors externs en el meu estar bé, o si, al contrari, creure que jo sola puc arreglar-me del meu no-estar-bé quan només ve de dintre és pretensiós i estúpid. Potser no ho sabré mai del tot. Potser una mica de cada. Potser no em pertoca fer judicis de valor estèrils sobre els meus processos. 

De debò que no s'acaba mai, això d'esdevenir? És cansat. És cansat arreglar constantment les escletxes, detectar constantment les escletxes, és cansat viure amb la inquietud constant de si les coses estan bé o no ho estan, de si passa un petit corrent d'aire gairebé imperceptible d'una esquerda minúscula en la casa que soc, o de si de cop comença una sensació glacial i no sé d'on ve, i no veig l'esquerda i ja em diràs, doncs, d'on ve el fred, i comences a mirar cada racó amb suspicàcia i en algun moment t'adones que el que et fa tremolar no és el fred sinó la por. 

Però només és un moment, eh. El gener etern només dura el que dura, i a vegades ni tan sols això. La mimosa embafosa sap imposar la seva olor ofensiva de bons presagis. Hi ha una collita després d'aquesta sembrada feixuga. Ho sé del cert perquè jo, en el fons, soc filla de la confiança. A vegades me n'oblido, però suposo que per això serveix tenir un bloc on constatar que cada any dels que he passat, sense excepció, ha acabat arribant la primavera.

2021

Sempre m'han agradat, els rituals de pas. Però a mida que passen els anys, encara m'agraden més. Per això em sembla molt bé que justament en aquesta època de l'any el sol es pongui sobre el mar, trobo que fa tancament. El mar sempre hi és, però el sol només s'hi banya a l'hivern... 

Avui, per això dels rituals de pas, m'he posat a endreçar el 2021. Una mica com tothom, oi? La veritat és que m'agrada molt veure com la gent, fins i tot la gent que conec poc, comparteix fotos i i impressions de com ha anat el seu any. Ho he intentat fer, jo, un petit resum. Eren 68 fotos i vídeos, que m'han semblat molts. En un any normal n'hi hauria encara més? No es pot definir un any en imatges, em sembla. O potser sí? Si les imatges tracen un fil... Ahir la Mercè em va donar un feix de fotos, "es diuen la Neus i el mar", va dir-me. En totes hi sortia jo, i en gairebé totes l'aigua.  Hi havia les del 18 de juny, que em sembla que va ser el dia més feliç de l'any, i de molts altres dies que hem rigut i plorat i parlat i après molt i esbossat aquest nosaltres. Quin regal, tots els dies posats l'un al costat de l'altre. Quin regal el temps que construeix temps. 

M'he assegut a escriure sobre l'any que s'ha acabat sabent que en els últims mesos d'aquest 2021 no he escrit gaire. Perquè no tinc estones lliures. Perquè treballo molt. No passa res, em repeteixo, crec que és una opció que estic prenent durant uns mesos. Uns mesos? Un curs, esclar, perquè l'any en realitat comença al setembre. Està bé que hi hagi dos cicles superposats d'acció i reflexió, així els anys són allò que enllaça els cursos i els cursos són allò que enllaça els anys. M'he assegut, deia, a escriure, i he llegit una mica del diari del gener del 2021 i m'he vist molt diferent, molt canviada. Una altra cosa potser no, però aquest ha estat un any d'aprendre. D'aprendre a hòsties, sobretot. I tanmateix de cicatritzar, de guarir, de construir, de carícia, d'agraïment. De molt d'amor i de molt de créixer, de molt picar pedra i ser jo la pedra i esculpir, esculpir, esculpir per fer de mi una casa sense murs.

Em miro l'any que ha passat, tot i això, amb tendresa. Quan recordi el 2021 diré que va ser l'any que es va morir l'Àlex, l'any que la Mercè i jo ens vam enamorar, l'any que vaig fer el recital del superior de cant envoltada de tanta gent que estimo. L'any que vaig començar a fer teràpia i vaig entendre coses que havia desentès per sobreviure. L'any que vaig tornar a viure a casa els meus pares. L'any que jo i molts d'altres ens vam vacunar però la pandèmia no va acabar-se. L'any que tot i així vam sortir de festa amb les amigues per Sant Joan i sonava el Rovelló remix.  L'any que no hi va haver carnaval però el dia del meu aniversari vaig ballar amb l'Oriol a la plaça de les Cols. L'any que vaig pujar al Titanic. L'any que l'estiu va passar com una fletxa i em va deixar ferida a la gola. Potser altres coses que encara no sé, perquè no hi ha prou distància. En tot cas, per mi, aquest ha estat un any frontera, de canvi de fase, de canvi d'era. L'últim cop que vaig tenir aquesta sensació de canvi va ser el 2012. Cada vegada amb menys certeses, cada vegada amb més serenor.

El viaje de Copperpot

Avui fa anys que va sortir el disc de La oreja de van Gogh El viaje de Copperpot. És un dels discs que dec haver escoltat més vegades a la meva vida, i amb més regularitat. N'era una fan de debò, de La oreja de Van Gogh... Em costaria dir quina és la meva cançó preferida, n'hi ha moltes que m'agraden molt i no seria capaç de decidir entre Cuídate i Pop, entre Soledad i La playa... Avui al dinar familiar ha sortit el tema de quan vam anar amb els cosins al Palau de la Música a veure un concert de la gira amb unes entrades de llotja que tenia l'avi de la seva feina. Recordo que hi havia llums de bicicletes per les parets d'aquell edifici màgic, i que quan es va acabar el concert l'avi ens va portar al backstage per saludar el grup. Tinc, d'aquell dia, una postal la foto de la portada del disc i les signatures dels cinc membres del grup. Recordo l'Amaia Montero en aquell espai del Palau que no sé ubicar gaire, perquè tenia set anys... No n'era conscient, que feia tant de temps, avui ho ha dit la meva tieta al dinar familiar; era el dia que ma cosina gran havia fet la comunió, i n'han passat uns quants. Vint anys! Em sembla que és la primera vegada que evoco una experiència personal i en fa vint anys. Això va així; sembla inconcebible que faci tant de temps de res, i tanmateix allà ho tens, i cada vegada serà més normal dir que fa vint anys de les coses, i després vint-i-cinc, i després trenta, i cada vegada més. Avui ha fet vint anys també de l'atemptat de les torres bessones, així que tothom ha pensat una mica en què feia i en com passa el temps. 

Però no venia a escriure això, jo. Jo, que havia parlat d'aquestes coses al migdia, he penjat el telèfon al vespre, he somrigut i el meu cap ha posat a tot volum La playa. Com si fos una pel·lícula, estil Mamma Mia però ambientada a Donosti. La banda sonora serveix per això, per fer un gran moment d'una cosa quotidiana, de penjar el telèfon pensant en un tacte i una calidesa i que soni música al meu cap: "te voy a escribir la canción más bonita del mundo". Sempre m'ha semblat una mica misteriós això de la cançó escrita que parla de la cançó que s'escriurà. "No serà una cançó qualsevol, no -diu l'amant poeta-: serà la més bonica. Una cançó que encara no existeix i serà només teva. No és aquesta, la cançó, m'entens? És una que encara ha d'arribar. Encara no hi ha prou paraules per explicar com em sento." Em captiven aquestes ganes de donar-ho tot, aquesta necessitat d'escriure els millors poemes, d'expressar-ho de la millor manera. Aquesta idea que no hi ha cançons prou boniques per parlar de com em sento. És un sentiment estrany perquè hi ha una certa impotència, en aquest no saber dir, però té d'extraordinari el fet de sentir una cosa tan forta i lluminosa que costa de dir. Hi ha un adjectiu per a això: inefable.  No es pot expressar. Perquè ja t'he cantant La playa davant del mar, i ja has rigut amb el meu entusiasme infantil de fan de set anyets, i ara escric un comentari de text vague i esperpèntic de cançons de pop del 2000 mentre amb prou calma reconec que jo no les sé fer, les cançons que et mereixes. Encara no, però potser n'aprendré. 

El mode manteniment

És de nit, i estic estirada escoltant música de Taizé que sempre em situa en un lloc concretíssim de la meva manera de ser al món. Fa dies que hi penso, en Taizé, i intento controlar el pànic de la incertesa d'aquest estiu en què tot és provisional i tots els plans canvien i penso aquest no, sisplau, aquest que no canviï perquè ho necessito, necessito arribar-hi i notar com el cos respira i poua l'aigua que em cal un any més. 

No és la primera vegada que percebo l'estiu com una cursa cap a la calma; recordo aquell agost a Florència quan no teníem on caure mortes i em pesava tant la motxilla que vaig estar a punt d'enviar un paquet de roba a casa per correu. Notava aquell pes que m'empenyia avall i m'alentia per tots els carrers plens de gent, i la necessitat de trobar lloc per dormir pels següents dies, i tota aquella intenció de fluir que va acabar sent un jou d'organització que no es podia esquivar entre albergs i trens i blablacars. Va ser quan vaig pensar que potser no m'agradava tant, viatjar, encara que sí que m'agradava estar amb la Tere i també m'agradava veure Boticellis dia sí dia també i menjar sempre coses delicioses. Però sentia que no tenia temps per escoltar-me, no tenia espai per regenerar la meva alegria pròpia. Avui també hi he pensat, en aquest tema, perquè un amic m'ha dit que el més important és viure contents i tot després flueix. No ho sé, si flueix, el que sí que sé és que fer una opció vital a favor de l'alegria és una de les decisions conscients que he pres en algun moment per millorar la meva vida. I n'estic orgullosa, en parlo aquí amb la metàfora del diafragma. N'estic orgullosa perquè és una decisió que beu de fonts profundes, teòriques i pràctiques, que he rebut a casa i he acollit. N'estic orgullosa perquè no és una cosa fàcil, triar l'alegria entre desgràcies. Ni en situacions de cansament sostingut. No és fàcil, no, trobar-la i retrobar-la.

"Estic en mode manteniment" he dit aquesta tarda. I ho he dit convençuda, contenta d'estar dominant una situació difícil que em podria estar duent al límit i tanmateix sé flotar i posar tota la força mental i física al servei de la supervivència. Com si fos una cosa normal. Com si no fos dolorós fer veure que no és dolorós. Com si fos sa, això de flotar lluny de la vida. Fa dies que estic en mode manteniment, i m'enyoro tant que és insuportable. M'enyoro, dic, i m'enyoro sobretot a mi, m'enyoro de la persona que soc i que no es fa present en aquests dies en què no soc capaç de pescar allò rellevant ni de fer que la bellesa se'm fiqui a dintre i només m'espero, m'espero que passi, en mode manteniment, tirant de les reserves, tirant de la meva inèrcia al bon humor però vivint dies prescindibles. Posant-hi el màxim de mi fins que no me'n queda res. Ocupada en mantenir un silenci còmode en aquesta casa que soc ara que no tinc cap altra casa. No vol dir que no hi hagi coses bones, esclar, si no hi fossin segur que no me'n sortiria. Si no hi hagués música i gent bonica, vull dir. I carrerons ombrívols i xocolata. Però aquestes coses que podrien ser regals que m'eleven són només aliment de subsistència per a la meva alegria, perquè no estic bé i no tinc temps ni energia per gestionar-ho. Només tinc energia per flotar i, si més no, no estar malament. No estar bé ni tampoc malament, estar només allargant el mode manteniment fins que pugui beure a mans plenes de tot el que em fa estar bé. La calma. Casa, sigui quin sigui aquest espai més o menys físic. El lloc on la meva alegria no és un esforç. 

Diria que el mode manteniment apareix sovint a la vida de molta gent, i és a vegades un mal necessari que ajuda a portar els imprevistos, les malalties; una apatia davant les coses doloroses (molt més doloroses que estar cansada i apagada i no tenir veu). Però a l'estiu sap més greu, perquè la vida convida a la vida, i hi ha préssecs de vinya i gelats i llum fins tard i què fas aquí parada amb aquest poc esperit sense agrair cada floreta de gessamí. Doncs no ho sé, la veritat. Jo soc la tia dels préssecs i les floretes de gessamí. I ho segueixo sent però estic entelada, emboirada i no sé com desemboirar-me. Suposo que hauria d'estar molt contenta perquè el meu cos i el meu ànim aguanten prou, suposo que aquest emboirar-se és simplement coses que passen. I mentrestant, penso en com de fort necessito no alterar-me, que tothom m'ajudi a seguir amb el meu mode manteniment perquè ara mateix és l'única opció que tinc, una opció tan galdosa com no estar bé però tampoc estar malament. Estar en silenci, només, deixant espai per quan el silenci floreixi. M'escolto aquestes cançons que em retornen a la terra dels gira-sols i les nectarines i penso "viviu contents!" i també que quina sort les coses que són només qüestió de temps com el temps que falta per a la calma i per seure al costat dels meus germans en un poble perdut de França i sentir com canten a veus i que tot sigui tan harmònic i puguem plorar tot el que ens queda per plorar i riure tot el que ens cal sense boires.

La Passió

Recordo bé els meus primers assajos amb l'Orfeó Català, aquest passat setembre. Estàvem llegint la Passió segons Sant Mateu i jo sortia cada dia flotant d'allà, plena de Bach, com il·luminada. És una obra especial, la Passió, i anar-la coneixent durant aquest curs ha estat una experiència forta de debò que no aspiro a saber plasmar avui aquí perquè s'hi barregen moltes coses. La primera vegada que vaig anar a sentir la Passió en directe, que va ser al Palau, vaig plorar molt recordant-me del meu avi i, més específicament, recordant-me del meu pare enyorant el meu avi. No sé per què em venia aquesta sensació tan concreta... Perquè la Passió és una obra sobre la mort? Potser sí, jo diria que sí que ho és, entre d'altres coses. Perquè tinc alguna memòria soterrada del meu pare escoltant Bach en moments propers a la mort de l'avi? Podria ser, no ho sé. Però tinc clar que aquesta obra em parla de la mort d'una manera molt intensa; ja me'n parlava abans que ens en parlés a tots punyentment al febrer, quan l'Orfeó sencer tenia la veu trencada perquè no podíem tornar a cantar la Passió després de la mort de l'Àlex. Va costar molt i segueix costant. L'últim número de la Passió sempre serà el que vam cantar entre llàgrimes el dia que el Palau es va omplir de cants per ell. "Wir setzen uns mit Tränen nieder". I, com em passa amb tantes altres músiques, aquesta em parlarà d'ell per sempre més. Ho vull, vull l'Àlex amb mi mentre canto. Si fa no fa, diu: seiem entre llàgrimes vora el teu sepulcre per dir-te "reposa dolçament, dolçament reposa".

La Passió és la història d'algú que mor i que no hauria de morir. És inevitable fer paral·lelismes i, de fet, se n'han fet molts, de paral·lelismes. Fa pocs dies vaig tornar a pensar en Considering Matthew Shepard, l'obra de Craig Hella Johnsohn que parla de l'assassinat d'un estudiant nord-americà, el 1998, apallissat fins a la mort pel fet de ser homosexual. C. H. Johnsohn va fer un oratori sobre el cas, un homenatge sensible i ple de denúnica, amb moltes referències a Bach, parlant també del judici posterior, de les masses enfurismades, atiades per extremistes religiosos que defensaven els botxins. És horrible, sí. Ja he avisat que hi hauria moltes coses barrejades... La història de Matthew Shepard parla molt de vida, també, esclar; en la reacció davant d'una mort injusta hi ha, sobretot, vida. Hi ha amor, i hi ha lluita. També en la Passió segons Sant Mateu de Bach. Crec que la universalitat d'aquesta obra, el que la fa tan profundament espiritual sigui quin sigui el credo de l'oient, és el plantejament d'aquesta evidència. 

Abans de seguir desgranant emocions he de deixar dit que això és un text fet tal com raja, a les tres de la matinada del dia abans del concert al qual finalment no podré cantar perquè en aquests temps ja se sap que res se sap, que ja ha passat el temps de les certeses. El que vull dir és que no escric com a músic encara que parli de música, escric com a persona que sent, i prou, amb ganes que qui vingui a escoltar la Passió demà, encara que no em vegi ni em senti perquè seguiré en aquesta habitació des d'on escric, sàpiga una mica què he anat pensant tot aquest temps i es pugui acostar a la Passió com ho faig jo. Dit això, el que més m'ha impressionat últimament de cantar aquesta peça monumental és que l'energia dels diferents números que canta el cor passa per colors molt diversos i en aquest contrast s'intensifica tot. Perquè si la Passió és una història hi ha, esclar, personatges. A més, encara que es digui "segons Sant Mateu" hi ha molts fragments que no són pas de l'Evangeli, sinó que funcionen a tall d'interludi en què els corals del cor o bé l'ària d'algun solista fan una mena de reflexió íntima sobre el que passa a la història. Així doncs, com a cantant del cor, en els corals et trobes cantant paraules compassives i plenes de fe, a vegades d'esperança, a vegades d'incomprensió però sempre, evidentment, fent costat al patiment de Jesús i entenent que aquest innocent que pateix i mor ho fa per endur-se el mal del món, allò que ens amenaça. I d'altra banda, quan qui canta no és l'actor sinó el personatge, el cor fa el paper de multitud encegada i cruel, multitud vexadora, sanguinària. És fort cantar això, estar en el terreny de la misericòrdia i de cop passar a clamar "crucifiqueu-lo!". Crucificar una persona és torturar-la fins la mort! Tenim tan interioritzada la imatge de la creu que no ens impressiona gens. Vaja, tenim interioritzada molta altra violència que no ens impressiona gens. També aquesta. 

Mentre canto, doncs, m'imagino la multitud plena d'odi que davant aquell judici polític demanava pena de mort. El delicte de Jesús era el d'haver ofès la religió, precisament, i això, diria, diu molt de la història, i també de la religió. No sé si Bach era conscient d'aquesta paradoxa terrible que encara patim avui en dia. Potser sí, o potser no. M'impressiona fins a quin punt, sigui com sigui, Bach fa pal·lès que una de les grans religions monoteïstes se sustenta sobre la història d'un judici polític i de l'assassinat d'una persona innocent, fos o no fos fill d'un déu, i vingués o no amb un sentit transcendentíssim a salvar o no la pobra humanitat pecadora. Pecadora perquè odia, perquè jutja, perquè assassina. És en aquests termes que Jesús mor per la humanitat; mor per ensenyar la compassió. Per ensenyar l'amor i la vida que hi ha darrere de les morts injustes. Que són moltes. Cada hora, cada minut, arreu del món, innocents moren i ningú els aixeca temples. Cada minut i cada hora la humanitat és capaç del millor i del pitjor! Dues orquestres i dos cors fan dialogar tota la dualitat de l'ésser humà. Aus liebe will mein Heiland sterben: per amor morirà el meu salvador. 

No sé com acabar aquest text i és tardíssim. No sé com acabar-lo perquè he intentat condensar moltes coses diferents i només les he dit per sobre i, sobretot, perquè arribats a aquest punt no tinc respostes per anar més enllà. En la meva manera de viure la Passió hi ha molt de Jesús, molt de l'home, i molt poc del déu. Com sempre, arribo a la conclusió que el déu no és el que m'interessa. La vida a escala divina no és la meva vida, és tan simple com això. I el que desgrana la passió no és la veritat de l'existència de Déu (fe és persistir en el dubte, i sense dubte no n'hi pot haver, de fe) sinó el sentit de Jesús com a figura central d'aquesta fe: una persona que predica l'amor i que és torturada i assassinada per aquesta raó. La Passió no té grans himnes solemnes i triomfals, només humilitat, confiança, misericòrdia. Bach no fa parlar Déu, no diu que Déu vulgui això o allò altre. Bach fa parlar les persones, tant les de la història de Jesús com les que escolten (i, en aquest cas, també canten) i participen de l'horror de la història, hi reaccionen. I a aquell home, el que diuen que era el fill de déu, li diuen, simplement: reposa dolçament. Com tots els altres. Com tots nosaltres. 

Cant

Potser sembla una contradicció, però jo sempre he pensat que ha de ser senzill. Perquè està clar que és extraordinari i que demana esforç, sí, però també ha de ser senzill. Si no és senzill segurament és que no ho estàs fent bé o que no has trobat la manera de fer-ho que t'és pròpia, la manera que farà que et sigui senzill. Encara que, evidentment, no sempre serà igual de senzill. Hi haurà passatges difícils que caldrà treballar, una cosa no treu l'altra. Però sobretot, sobretot: no ha de fer mal. Si fa mal, para i repensa què pots fer perquè no en faci... Fixa't en totes les vegades que ho has fet sense gairebé ni adonar-te'n i veuràs que no té sentit que ara que hi pares atenció, ara que et mires de prop tot el procés i li dones tanta importància, et porti maldecaps. No val la pena i, creu-me, ha de valdre la pena. Perquè pot arribar a ser tan gustós! Tan gustós com és sentir la immensa sort que tens de ser aquí fent això, en un estrany present perpetu que posa tot el teu ésser, en aquest precís moment, al servei d'allò que mou el món. I et pren, llavors, i t'enlaira, perquè el cos no només està preparat per fer-ho, sinó que ho espera, ho desitja, s'hi aboca... És instintiu, sí: a través del cos s'expressa tot allò que no és cos, i vol elevar-se, i vol perdre els límits del propi aire i del propi alè. Hi ha quelcom de creatiu en aquest desdibuixar-se, una comunicació profunda, un intercanvi, fins i tot, espiritual. Un sentit entre tots els sentits. Una espurna de transcendència.

El meu cant parla sovint de música, però avui no; avui parla d'estimar.