Les ganes de marxar

És un patró que es repeteix. De tant en tant, cada x temps, em vénen aquestes ganes boges de marxar, de fugir, d'anar a veure un altre trosset de món. El trosset que sigui menys el meu. I ja entenc que no és un problema del trosset que m'ha tocat, que és fantàstic, sinó una qüestió meva. Les ganes de marxar són d'alguna manera la voluntat de fugir de mi. És inquietant adonar-se'n. I més quan aparentment tot és a lloc, tot està bé. Algú podria pensar que el problema és la música, però no, la música és la solució. Pot no passar-me ara mateix, pot fer temps que no em passa i pot faltar temps fins que em torni a passar (no és avui que he començat a escriure això, sinó fa ben bé un mes i mig), però passarà, perquè les ganes de marxar sempre tornen. És gairebé una paradoxa, una de ben planera, la manera com a vegades creiem que podrem trobar-nos millor i conèixer-nos millor si marxem lluny, si ens obliguem a la solitud. O si ens saciem els ulls de nous colors, de nous colors captats al vol en paisatges desconeguts. El blau d'altres mars que hem de trobar més blaus que la platja de casa, el verd de pins que creurem veure més verds, la negror d'unes nits que ens semblaran d'una obscuritat molt més pura que les d'aquí.

Volem caminar fins on ens portin els passos, volem oblidar, oblidar de veritat allò que deixem a casa, o bé tenir un bon motiu per trobar-ho a faltar. Volem sentir-nos lliures i encara més, volem sentir-nos alliberats. Volem fugir com si fos possible volar, volar com tots desitjàvem de petits, i alguns seguim somiant de tant en tant quan la son ens retorna una mica a la infantesa i una mica més a la veritat de dintre nostre. Tenim al cap la imatge de "l'ample cel blau", inconscientment veiem el món tan gros com un immens espai que només està esperant que el conquerim, que el coneguem, que el fem nostre. I tot això estic segura que és un desig d'aventura mal reprimit i mal deixat anar, mal portat de totes totes, i una curiositat natural i preciosa que és bo de conservar. Però em sembla innegable que també és la resposta que donem a un ofec molt interior de descontentament i d'afartament general que no sabem per on agafar. Ganes de marxar de tot allò de nosaltres que no sigui purament el "jo", de canviar absolutament el context en què som per canviar una mica allò que som. Marxar per no haver sabut trobar l'equilibri entre tot allò que ens dóna vida i tot allò que ens la pren, entre aprofitar un temps preciós i nostre, creient que fem el millor pel present o pel futur, i desaprofitar la vida acumulant coneixements i experiències que no són vàcues, no ho són gens ni mica, però totes juntes perden part del seu sentit, perden l'espurna d'ésser vivències especials perquè quan l'especial és general perdem la capacitat d'apreciar-ho. I llavors, m'atreveixo a endevinar, llavors volem marxar perquè ens sembla que la novetat ja no la podem trobar aquí, amb i en nosaltres, que l'hem d'anar a pescar per ciutats desconegudes que ens acolliran quan serem només passatgers i ens sentirem estrangers desarrelats secretament (o no tan secretament) orgullosos d'haver sabut marxar. Sense que hi tingui gaire a veure, afegiré que sempre m'ha emocionat aquella frase que diu "see, I make all things new". No sé fins a quin punt està relacionat amb el que estic dient. No sé si les ganes de marxar vénen de no saber descobrir el matís de nou en les coses que són a prop, o si no és culpa nostra voler escapar de "l'aquí" i les seves veritats inamovibles que sovint ens ofeguen amb l'aire enrarit d'una rutina i unes convencions massa pesants, massa aspres, massa carregades d'etiquetes que piquen, i papers ja repartits, i rols d'on no podem sortir encara que se'ns facin estrets. No sé si he de marxar quan tinc ganes de marxar. Aaah amics, aquest és el dilema. ¿És més noble sofrir calladamentles fletxes i els embats d’una Fortuna indigna, o alçar-se en armes contra un mar d’adversitats i eliminar-les combatent? Bé, no ho he pogut resistir. Què hi farem, deformació professional.

Because

Sabeu quan una cançó us atrapa i no podeu deixar d'escoltar-la? Passa sovint. Amb les cançons, amb les persones, aquest encantament sobtat passa, em pren l'alè i sento que, d'aquesta cançó, mai me'n cansaria. Encara que sigui mentida. Tot i saber del cert que, efectivament, és mentida. En aquests moments sento tan clarament les entranyes, en el sentit més físic del terme, vibrar com si fossin cordes. Tremolo amb l'harmonia, tremolo com si tota ressonés en mi i, insisteixo, no com una metàfora sinó com un procés més de la meva fisiologia, com respirar. La cançó, la persona, omple inesperadament aquell buit crònic que hi ha (deu ser-hi, perquè el sento) al meu ventre, prop del diafragma, aquí just al final de l'estèrnum. Hi ha un tros buit, i quan dic buit no vull dir ple d'aire, sinó ple de buit. És un espai només intuït fins que alguna cosa fascinant l'omple sense saber ben bé com. I llavors, entenent que un espai s'ha omplert, puc entendre que l'espai existia abans, i que era buit. Allò que pot completar-se ha de ser abans, per força, incomplet. Es dóna una harmonia estranya i esdevinc una gran caixa de ressonància compacta i sense espais buits per on el so es propaga, cadascuna de les cèl·lules del meu cos és travessada per les ones del so que no van més enllà de mi. A vegades puc omplir l'espai expressament, hi ha cançons (i persones) que ja sé què han de provocar en mi. Les de sempre, des de Queen de capçalera a Bach de repertori. Però quan és sorpresa, quan de cop i volta el buit desapareix una estona, sento una mena de felicitat agredolça que m'exalta i em torba. Això m'ha passat tres vegades en menys de tres dies. Les dues cançons, eren dels Beatles. Potser per això m'hi he fixat, potser si no hi hagués hagut aquesta casualitat no hauria vist com n'és d'extraordinari el sobtat esclat de llum blanca al meu cervell quan allò que estava buscant sense saber-ho apareix i m'enlluerna per un moment fins que la cançó s'acaba. Només escoltant aquesta, es pot entendre què vull dir exactament quan escric això de la felicitat agredolça. Vull dir que "Because the world is round it turns me on, because the wind is high it blows my mind, because the sky is blue it makes me cry".  

Harmonia

Sí! Tinc aquella situació, al cap, i ara puc. Bé doncs,

ara fa dos anyets, si fa no fa, vaig començar a fer harmonia amb una altra professora. El curs anterior... les classes eren lleugeres, fèiem bromes, menjàvem crispetes i jo treia excel·lentíssims. I llavors, a segon, ens van presentar la veritable harmonia, la de les octaves paral·leles, la dels xifrats, les faltes, dominant va a tònica i en sisè es dupliquen terceres, i pitos, i flautes, i aix! tots mig morts de por perquè ostres, això és el món real.

I un bon dia, el primer de molts, a algun alumne se li va acudir preguntar... "Maria, per què hem de fer tot això si després Bach feia el que li sortia dels nassos? Bé, Bach i tothom, quan jo escrigui música tampoc hi pensaré, en això!" I la Maria, Santa Paciència, no es va cansar de repetir-nos que primer cal controlar les bases, i després jo veurem com escrius. És clar, es tracta de crear unes bases internes i, després, sense perdre-les, aprendre a saltar-se les normes que un mateix s'ha imposat.

Just it. Que cadascú n'extregui el que li sembli convenient.