Jude

Necessitem una mica més d'emoció, alguna cosa que ens expliqui que el que fem té sentit. Una cançó sota la pell, saber que hem nascut per a ser, aconseguir fer baixar el món de les nostres espatlles. Que no és gens fàcil, gens fàcil.

Ones

Aquest hivern que ve com una gran onada i se m'empassa, em va ensorrant en un no-res infecte, com la tenebra que en el seu no-res amaga mil formes de desesperació. Tot el que em va venint a sobre s'ajunta en una barreja pastosa que cada vegada em fa més immòbil, més impotent, i més ignorant. Que no sé què és tota aquesta merda, que no l'entenc ni la tolero, i que em marceixo a més velocitat de la que mai havia experimentat. He tingut cicles similars però o bé el temps me'ls atenua, o bé cada cop ha de ser pitjor. Com els cercles d'un impuls sobre l'aigua, cada cop més grossos i menys concrets. Em sento com si un mar impetuós m'estigués empenyent cap als esculls. Punxeguts, mortífers, i no poder-hi fer res. El vent rugeix allà fora, eixordador, mentre aquest corrent inexorable m'acostés al desastre amb aquella lentitud exasperant de la infinitat de processos continguts en un segon. Segons, sempre tan lents. Hi ha segons que sembla que no s'hagin d'acabar mai. Hi ha segons que et donen el món i te'l tornen a prendre, i segons allargassats de quietud quasi absoluta. La diferència entre un segon i un altre és sempre abismal. Sempre, es miri per on es miri. Nous naixements i alens que s'apaguen, han passat ara mateix i no pas abans. Al proper segon, tornaran a passar. I així anar fent, mentre les onades, segon a segon, van canviant-nos per dins. Sembla mentida, però tot el que vivim ens marca. Jo, d'això, mai n'he tingut una consciència gaire precisa. Si cada segon és irreversible, no em vull imaginar la contundència tan definitiva d'una llarga successió d'instants que retraten el meu naufragi i com m'enfonso entre aquest temps espinós. És terrorífic, de veritat.

Un adéu

Estimar, estimar sempre més, més, sempre, estimar encara que no tinguem res, estimar en abstracte amb cada gest, amb cada plor i cada silenci. Estimar, que la tristesa té límits però l'amor és infinit.

Admirats

Admirats, adorats, artistes de culte. Grans, molt grans, que ens han regalat obres clau per a la literatura universal, que ajuden dia a dia a la formació de joves que poc a poc van esdevenint millors, més cults, més crítics. Gràcies a qui? A aquests mestres atemporals. Mirats de lluny, són només éssers extraordinàris que han posseït el món. Mirats de ben a prop, són éssers extraordinàris, però foscos i problemàtics. Pocs han sabut aprendre el curiós art de ser feliç, i han mort joves, sols, o desesperats, o tot plegat. Han naufragat entre passions indòmites amb altres esperits torturats i exquisits. Només de pensar-ho, a nosaltres, ens corromp el desig. Potser perquè per desitjar no és obligatori pagar cap preu. Però ah, admirats, adorats artistes de culte del meu cor i del cor de tants i tants d'altres! Nosaltres, una mica egoistes, però convençuts de ser raonables i racionals, estem contents perquè vosaltres sí que en vau pagar el preu. I ens plantegem opcions que segurament no vau tenir, -i que nosaltres tampoc tindrem!- com l'elecció entre l'eternitat i la felicitat, i bajanades d'aquest estil.

Scarlatti

Els Stabat Mater d'Scarlatti (Domenico, no Alessandro) fan sensació de xocolata calenta i pomes al forn, vespres vora el foc (encara que això ja no s'estili), mantes càlides, caldo de verdures i galets de Nadal. Per favor, que la música m'emboliqui de la tardor més serena. Per favor, que m'esborri els pensaments. Per favor, que per una vegada no hi hagi preguntes. Que s'escalfi tant fred, que no es just pensar en totes les possiblitats estruncades. Que només seria just, com a màxim molt extrem, el silenci.

http://open.spotify.com/track/7wuwe855LH67NJXbdWHaQd

Addictes al metrònom i a altres drogues modernes

Musicodependents estressats, enganxats, drogates del metrònom, que tenim al·lucinacions sonores a 208. Musicòfils i músics massa seriosos i concentrats en les nostres coses, en les nostres peces, en la nostra tècnica. Vinga, va! Quina manera més ràpida d'oblidar el que de debò ens apassiona de la música. En fi. Tot anirà millor quan sapiguem riure'ns de nosaltres mateixos més sovint.

Jo voldria

Jo voldria ser més capaç i menys exigent, voldria no tenir mai més vergonya de cap llàgrima. Voldria saber parlar del que em fa mal amb qui ho ha d'escoltar, voldria treure el que s'ha acumulat aquí dintre durant tants anys. Voldria que aquesta vida que encara és tan breu no rebutgi el seu propi caos, perquè és seu. Voldria plorar hores i hores tot el que m'ha quedat per plorar, però sense victimismes ni ressentiments ni crueltats com la bellesa de la tristesa (que ho és molt, de cruel). Voldria condensar-me en un mar petit i fluent, i abandonar per una estona la tensió de la corda. Voldria ser capaç de demanar ajuda quan la necessito i no quan ja ha passat tot i ja tinc una mica més de gel a dintre, i dir "mira que bé que ho he fet, i com ho vaig superant", que no és mentida, però continua sent força terrible. Sí, voldria plorar i plorar tot el que m'ha anat quedant per plorar amb tants anys. Anys feliços, és clar, però en els que no he acabat de fondre tant fred aquí a dintre. Deu ser que això no es pot fer. Que mai ho podré fer, o que ningú ho podrà fer. I seguiré volent plorar el silenci de les meves emocions, i la bellesa de les meves follies, i la fugacitat d'aquest raig de sol daurat que em recorda que l'estiu de la meva vida tot just ha començat, i que encara queda molta partida per jugar.