L'exigència i la ductilitat

Recordo, fa uns dies, haver intentat explicar la qüestió de l'exigència i la ductilitat a propòsit dels límits, dels límits que per força han d'existir, perquè la definició de límit n'implica l'existència. Suposo. Encara que de fet m'ho invento, és clar. Però vaja, en tot cas els límits existeixen per la nostra condició humana. Això seguríssim. El límit és la gana, la son, l'esgotament físic i mental. El límit és el degotar lent de la salut escolant-se a cada minut que forcem el cos. Però el cos, amics, és dúctil. La ment és dúctil. Es deixen estirar quan hom té l'encert d'aplicar-hi l'exigència justa; prou per alliberar els límits de la seva rigidesa, però no massa per no trencar cap fibra, per anar esprement poc  a   poc,  molt    lenta m e n t, la ductilitat que, igual que els límits, està també implícita en la condició humana. El que passa és que des de sempre hem sentit predicar la cultura del límit, sempre ens hem hagut de sentir dir quin nostre límit, individual i col·lectiu, les coses a les quals no podem arribar. I ens deien, a vegades, "somieu!", i ens feien veure també la necessitat de l'exigència per superar les limitacions, com poguéssim "trencar-les" com qui trenca una tassa de porcellana. Però no es tractava d'això! Els límits no es trenquen, els límits es fan dúctils, es fan flexibles, es desplacen.

On són els límits? Els límits no són. No hi són. Deuen existir, però poden deixar de ser en qualsevol moment.  Perquè l'exigència i la ductilitat els desdibuixen, els mouen sempre més enllà del que era "més enllà" fins llavors. Quan hi ha una llum d'espurnes verdes circulant des del cervell als ulls, a les puntes dels dits, al naixement del melic, als genolls ferms. Corrents d'espurnes curant per fi, calmant una mica, les cintes de dolor que travessen els músculs. El turmell esquerre, bategant. Les parpelles massa rígides. Tot està oblidat per virtut de la ductilitat del cos, la ductilitat de la ment, la ductilitat perfecta i inacabable dels anys que encara no ens pesen a la pell ni als ossos.

Circum

Bucle, rull, camí tancat. Circuit circular circumfús, circumdant. Un agost nou altra vegada, tan llis a punt per ser esquitxat i embrutat, de tot de coses que hi quedaran gravades i seran en mi, per sempre, aquest Agost. Fa tant temps de tot i, no obstant això, qualsevol cosa segueix sent estrepitosament present. Les mateixes cares, o cares diferents. Els rols sempre similars. La incapacitat sempre la mateixa. El sentiment punyent d'estar actuant malament i no saber parar, en ple descens, la caiguda lliure que deu portar al desastre. Malgrat la circumstància, massa circumspecte. Però intentaré ser una mica més justa amb mi mateixa, perquè és molt senzill mirar enrere, cap a l'últim agost i veure on era, i entendre que sóc al mateix lloc, sí, però hi sóc millor. Amb els peus més ben posats, amb l'esquena més recta i els ulls més alts. I bé, es tracta d'això, de cercles i circums, de cicles i costums. Al circ aquest del temps, el circ privat de cadascú on exhibim, amb més o menys gràcia, amb més o menys públic, les nostres misèries. I, malgrat tot, aprendre a dir, a creure fermament, que avui som millors que ahir, que demà serem millors que avui.

Primavera

I ho sabia, merda, sabia que era Einaudi i sabia que em feria i com em feria, ho sabia i tot i així. Tot i així i punt, sense res més, perquè ara vull acabar frases a mitges. Perquè ho sabia, merda, i tinc el cos inflamat ara, com ple de flames enganxades a la pell per sota, arran de carn, i només volia una pau clara i no la tinc i trigaré més del que volia a poder marxar a buscar-la.
Trigaré més del que volia a poder marxar a buscar-la però la necessito perquè quan cau tot de les mans és una pluja de sobte, és la tempesta de sobte, d'estiu, tan inesperada i fresca i calenta.
Fresca i calenta i Einaudi va i diu que és Primavera, doncs molt bé, ell ho deu saber millor que no pas jo, però ara mateix la primavera, no en té un pèl, de primavera, que és un estiu furiós, una tardor fosca, les flames, la grandesa de les paraules, que és tan extraordinària.
I ara em ve al cap la puta grandesa de les paraules, que és tan tan extraordinària que ens pren extraordinarietat a les persones. Sona un piano una i mil vegades mentre em vaig morint de primavera pura i cruel clavant-me agulles sota les ungles i sota la sang i sota les flames de sota la pell: obriu-vos, mans! obre't ventre! D'on surt la primavera si no surt de les mans, d'on surt la tempesta si no brolla del ventre? No em deixeu parlar quan m'agafa aquesta mena d'impuls de metall i violència, no em deixeu parlar.

Bleda

Volia dir que hi ha persones, persones com jo; i hi ha dies, dies com avui, que de cop i volta prens consciència de ser d'aquella pasta que es desfà, d'aquella pasta que de seguida sembla que hagi de començar a plorar i el sentiment sigui gran i incontenible com l'ample cel. De ser, en definitiva, bleda. Una bleda assolellada, que deien a casa, que diuen a casa. Però després ho he buscat al diec i resulta que no, que no vol dir el que jo em pensava, que bleda és una Persona no gens espavilada, mancada de vivor, de tremp. Pràcticament igual que figaflor, l'alternativa, que tampoc vol dir el que jo volia dir. Llavors he pensat quina altra paraula podia anar-me bé aquí, i no l'he trobada, perquè tampoc és exactament "ploramiques" ni "cursi". Potser sentimental (Que es lliura amb exageració o afectació als sentiments, a la tendresa.) tot i que és tan evident que em fa ràbia. Si algú té més idees seran benvingudes, evidentment, només faltaria. Potser sí, potser m'hauré de resignar amb aquest adjectiu que no em va prou bé, per dir com m'agrada si una noia fent-se gran diu "ploro de tant que us estimo", i em sembla bleda (bleda en el meu sentit, no en el sentit del diec) i em sembla preciosa i tan tendra, bleda assolellada, abraçada, amor, boniques, paraules amuntegant-se, sentits que es barregen. 

Plorem, doncs. Plorem amb els castells, plorem amb els ulls de nen meravellats davant les guspires, plorem de tant que ens estimem. Clar que sí. I amb tot l'orgull nostre, d'orgull per qualsevol cosa, d'orgull de ser. I abraçada, amor, boniques.

Lletres dites

Acostumar-se a dir les coses en comptes de callar-les és un procés lent, delicat, complicat. I necessari. No es pot viure en silenci, no es pot deixar que les paraules no dites es podreixin dins les persones callades. Cal cridar. Cal cridar com bonament es pugui, ja sigui amb confessions xiuxiuejades o amb escrits críptics a l'abast de tothom. Ara bé; un cop t'acostumes a dir (no vull dir parlar, sinó dir: parlar és expressar un pensament articulant-lo, però dir és fer-lo conèixer), no-dir resulta a vegades difícil. Perquè el procés t'ha portat a repetir-te una vegada i una altra que s'ha de dir, que dir és bo, i que no dir és dolent. I llavors quan et trobes amb la necessitat de dir una cosa que no vols que sigui dita les idees s'encenen i les paraules et cremen a dintre. Així que ho he de dir, encara que resulti potser victimista, encara que sigui a vegades grandiloqüent. Ho diré: hi ha persones, que quan les mires les lletres se t'amunteguen darrere els ulls, els sons et col·lapsen la gola, només pots pensar en una frase però t'esforces per passar-la per alt. Una frase com per exemple "JA NO SÉ QUI ETS" per a qui t'ha trencat el cor, amb lletres negres negríssimes i tipografia recta. Res de les línies garamond que m'agraden a mi. No, la garamond, que no faig servir aquí perquè em sembla massa personal, serveix més per aquelles persones que t'inspiren un "desitjo tant saber qui ets". I són igual d'inconfessables. Però són -s'ha de recordar sempre-, encara que no es diguin, són.

Tot plegat

Ara, ara és el moment, d'agafar tota lletra i fixar-la tal com és, així, eixuta i crua, tan blau i plata tot plegat, i la pell tan freda tan freda, la roba seca per fi i el vodka traient la puta tristesa de la gent, les misèries fins i tot de qui no te misèries i vinga vodka i vinga problemes. Visca els problemes, ole ole, com ens agraden, que el fet és que qui no té problemes se n'inventa i és tan difícil tot plegat ara mateix que buf, la gent escriu amb tantes igregues i les orelles xiulen més fort que ningú.

L'endemà tot plegat es veu diferent. Desxifrar el que s'escriu quan no es pensa. Despertar en el sentit real del terme. Posar-se sota un sol de dia clar. Recuperar una mica de dignitat. I tot plegat. Posar música que digui "voy a romper las ventanas para que lluevan cristales" i pactar una treva amb la tristesa de tothom que es va enganxar a la pell i a la roba com la pluja. Les tempestes d'estiu són boniques, és així, malgrat tot plegat, malgrat que ens espatllin i ens contratempin i ens desastrin.

I si cridem sota la pluja, és que mereixem cridar.

Deu ser que he tornat allà on es crida i es trenca finestres com si anéssim a un concert de John Boy i només hi hagués ulls il·luminats, una energia boreal als cossos i entre els cossos, de joventut rabiosa, de desig rabiós, dels extrems de la rialla i el plor confonent-se, i tot plegat tira cap a la rialla, però alguna cosa petita que portem dins tots plegats ens arrossega a vegades cap a aquest estat agredolç a cavall entre ahir i avui o avui i demà, alguna cosa agredolça com tots els dies que ens hem perdut per fer les nits eternes.

Luck is an attitude

Ara sí, ara sí, parlem-ne. Suposo que quan em vaig voler dir-ho així de clar i em vaig trobar parlant d'anuncis no devia ser el moment. "Luck is an attitude" és l'eslògan de Martini que una ment brillant devia parir en consonància amb l'anunci aquell. Que mira que està ben parit, l'anunci. La gent de la marca ho sabia i per això després van fer tot de versions noves i versions llargues i de tot. La qüestió és que és una veritat com un temple. Ara que ja no s'estila el tema de demanar protecció divina, la gent demana les coses a la sort. Sort als exàmens, sort a la feina, sort pels embolics de faldilles, sort a la loteria, sort per la vida en general. Qui busca trèbols de quatre fulles, intenta guanyar-se un trosset de fortuna, de fortuna de la bona, (no de "tener fortuna" sinó de "ser afortunado" com em sembla recordar que deia la Shakira en un altre anunci, un de rellotges) res de diners sinó una fortuna d'aquelles d'haver nascut amb la flor al cul. I és cert, objectivament parlant, que hi ha gent amb més sort que altra. I que hi ha persones que neixen amb una estrella especial i sembla que hagin de triomfar en tot, fins i tot quan les coses no depenen d'ells mateixos. O, a l'altre extrem, els que neixen estrellats, el "jo crec que tot el que faci -pausa dramàtica- li sortirà malament!" ("Llucifer! Sembles un diable que t'hagis passat al cel!") i sembla que hagin de ser uns pobresdesgraciats tota la vida, pobresdesgraciats així tot junt i dit amb molta cara de peneta. Però tots, en general, tant els uns com els altres com els que ni tanto ni tan poco van fent la seva vida i pensen de tant en tant en la sort, alguns quan la troben a faltar i altres quan no es saben avenir que sigui sempre al seu cantó, i tal.

Però tornem al Martini. Tornem-hi, tornem-hi, tornem al Martini. Perquè m'he passat molt temps pensant que tanta sort com tinc, algun dia havia de sortir per l'altra banda; el meu cap verinós és una mica reticent a acceptar els regals de la sort perquè sí perquè són així. Haver nascut exactament on i quan ho he fet, haver crescut amb les virtuts i els defectes que m'han tocat, exactament aquests. Quina sort, eh, quina sort. Hi ha sorts millors, suposo. Però la meva sort és gran i maca, per dir-ho així en dialecte iaia, i no sé si m'atreviria a voler-ne una altra si es pugués. M'agrada aquesta "sort" que és la meva circumstància. Els meus germans, que són un regal, potser el més visible dels que tinc encara que n'hi hagi tants, tants altres. Sempre he estat agraint a la sort que hagi posat al meu camí les persones que hi ha posat, i agraint-li també totes les vegades que el meu cap, ell solet, m'ha tret dels problemes que jo m'havia buscat amb les reaccions més brillants sota pressió. Traient la informació del fons de la meva memòria quan jo, us ho asseguro, no tinc ni idea de com ha arribat allà. I pensava que una sort així, ves, no me la mereixo, i que ai mareta quan la sort s'acabi, això pot ser molt fort, senyors, que no és just que tingui jo tanta sort, no és just. Però no tenia raó, jo, amb aquests raonaments que passaven per alt la variable més evident. És tan clar com dir que "luck is an attitude". I és molt fort, però ho és, és una actitud! La sort de veritat és aquest agraïment que quan algú no el té no se n'adona que li manca, i quan el té el troba tan obvi que no s'hi atura. Agrair les coses bones és la base de la sort: adonar-se de la sort que es té. No hi ha més! Tothom té sorts a la seva vida, és un fet. I pels que no en tenim mai prou (i la sort no és precisament una cosa per cansar-se'n de pressa) o pels que no aconsegueixen veure les seves sorts, la resta es busca. (Aquest, i no el tema de l'agraïment, és l'esperit de l'anunci de Martini): busca la sort. Sigues la sort. No em vull posar en plan Paulo Coelho ni res, però encara que sembli mentida, és fàcil i tot. Només és posar-hi musiqueta de trompetes i, és clar, actitud.