Lletres dites

Acostumar-se a dir les coses en comptes de callar-les és un procés lent, delicat, complicat. I necessari. No es pot viure en silenci, no es pot deixar que les paraules no dites es podreixin dins les persones callades. Cal cridar. Cal cridar com bonament es pugui, ja sigui amb confessions xiuxiuejades o amb escrits críptics a l'abast de tothom. Ara bé; un cop t'acostumes a dir (no vull dir parlar, sinó dir: parlar és expressar un pensament articulant-lo, però dir és fer-lo conèixer), no-dir resulta a vegades difícil. Perquè el procés t'ha portat a repetir-te una vegada i una altra que s'ha de dir, que dir és bo, i que no dir és dolent. I llavors quan et trobes amb la necessitat de dir una cosa que no vols que sigui dita les idees s'encenen i les paraules et cremen a dintre. Així que ho he de dir, encara que resulti potser victimista, encara que sigui a vegades grandiloqüent. Ho diré: hi ha persones, que quan les mires les lletres se t'amunteguen darrere els ulls, els sons et col·lapsen la gola, només pots pensar en una frase però t'esforces per passar-la per alt. Una frase com per exemple "JA NO SÉ QUI ETS" per a qui t'ha trencat el cor, amb lletres negres negríssimes i tipografia recta. Res de les línies garamond que m'agraden a mi. No, la garamond, que no faig servir aquí perquè em sembla massa personal, serveix més per aquelles persones que t'inspiren un "desitjo tant saber qui ets". I són igual d'inconfessables. Però són -s'ha de recordar sempre-, encara que no es diguin, són.

Setmana Santa

A vegades em pregunto si qui parla bé no és sobretot qui diu el que els qui escolten volen sentir. En cada context hi ha coses que els que escolten volen sentir, i coses que no, i sembla que les que fan de mal escoltar s'hagin de dir molt baixet, s'hagin de xiuxiuejar en la intimitat; o, al contrari, a vegades -els que criden sempre guanyen i cridant la gent s'entén- les coses que no agraden són declamades a tota potència, com per entaforar-les per força a les orelles i als cervells de la gent. Per exemple: en algunes cadenes de televisió, els que escolten volen sentir que el poble català té dret a decidir el seu futur (i no només això, sinó que té dret a decidir un futur concret). En altres cadenes, en canvi, és predica que l'única veritat absoluta és "Una, grande y libre". Jo, i qualsevol altra persona, pot jutjar en aquest moment què és el que vol sentir quan es parla d'aquest tema. Només a tall d'exemple. Només per fer-me entendre quan vull dir que hi ha coses que ningú vol sentir i, fins i tot, que ningú espera sentir. Que sonen extravagants o ridícules, sobretot en un primer moment, abans que reaccionem amb la nostra modernitat de tolerància-mode-on. És així, ja m'agradaria que no ho fos, però és així. Per això molts entorns no accepten de bones a primeres, per citar també altres exemples aleatoris, que algú escolti Justin Bieber, o que algú es declari cristià catòlic. I tot i això, qui no pot evitar, per culpa del patró d'aquest "context" imaginari, de trobar ridícula una o altra cosa, no s'ha preocupat de conèixer la música d'aquest noi o l'experiència de la fe més enllà de la crosta.

He posat exemples molt diferents perquè els prejudicis de què parlo no són gens fàcils de superar. Són prejudicis col·lectius, prejudicis que l'entorn no s'encarrega de desmuntar perquè, en el fons, estan enfocant un nosaltres (un "nosaltres" bo, que respecta els drets inalienables dels pobles, que té bon gust musical, que no es deixa dominar per les creences absurdes) davant d'un "els altres" (que no és que sigui dolent, però és estúpid, retrògrada, infantil, crèdul). "Els altres", curiosament, sempre són una minoria entre "nosaltres" i cadascun d'ells és desacreditat d'alguna manera per allò que no té en comú amb "nosaltres". Llegia l'altre dia a la Breu història del món de Gombrich aquest fragment: "Conec un vell savi i monjo budista que una vegada va dir en una xerrada als seus compatriotes que li agradaria saber per què tothom està d'acord que és ridícul i penós que algú digui d'ell mateix "jo sóc l'home més intel·ligent, més fort, més valent i més ben dotat del món", però, en canvi, quan en lloc de "jo" diu "nosaltres", és a dir, "nosaltres som els homes més intel·ligents, més forts, més valents i més ben dotats del món" tothom al seu país l'aplaudeix amb entusiasme i l'anomena patriota." Ja ho sé que posar aquí aquesta citació és portar les coses a l'extrem i que no n'hi ha per tant. Sé que a vegades els prejudicis tenen una part de veritat, i també que moltes persones tenen aquestes opinions de manera individual, raonada personalment. Però la pressió del conjunt hi té a veure, i tant que sí. Fins al punt que també a mi em pot resultar certament graciós quan una polonesa m'explica que quan entra a l'església sent "peace inside". Per això a mi em sorprèn trobar-me a mi mateixa amb aquesta pau d'olor d'encens. No em fa vergonya, en absolut, i tot i que sóc conscient que no és el que s'espera sentir també sé que aquestes coses, com molt bé deia la polonesa, tenen a veure amb "inside", amb l'espai interior de cadascú, però m'era necessari escriure-ho perquè és important veure la força que tenen les impressions superficials quan les comparteix tota una majoria. A vegades jo mateixa, com a part del col·lectiu "nosaltres", em justifico dient que és la bellesa de la música i, sobretot, la bellesa de la paraula, la Paraula, el que em dóna aquesta pau. Potser és una mica veritat, però també és veritat que hi ha alguna cosa més. Quan no sé explicar aquesta "alguna cosa més", que és sovint, ho arreglo amb milers de majúscules. Igual que la Paraula; aquesta Aigua, la font de Vida, el gran Dia, la Llum, la Pau. L'Amor.

Una gran proesa

Només volia remarcar que és una gran proesa que ja gairebé haguem passat la meitat del novembre i jo encara no hagi parlat del fred. D'aquell anunci famós de gas natural ("a casa teva et sents com en una nevera?") i dels peus i l'edredó i les portes tancades que amaguen glaceres. I els matins. És una gran proesa no haver dit encara que comença a fer fred. Que després d'aquells dies de segon estiu, ja fa fred i jo em poso cursi -més cursi del que és habitual, vull dir- perquè al matí ja veig a venir tots els matins que vénen i em pesen, em pesen davant, foscos i freds. Demà més, és clar. Cada dia més, els dies pesen. Cada dia em pesa en pell de gallina i dents serrades i temples inflades de tensió. Que sí, que ja sé que és només fred, però és fred que fa pujada.

I per això no penso parlar-ne, perquè tothom sap que les coses, si les silencies, deixen d'existir. Que les paraules que no es diuen, no són. I punt. Que les coses que no es diuen en veu alta amb el temps, s'esfumen. Sempre ha estat així i així continuarà. Amb tota una manera de viure, tota una societat construïda sobre el principi immutable d'aquest pseudosilenci. En fi. El sistema dels somriures bonics, què hi farem. Polaritzat, molt em temo, entre el parlar massa i el callar massa. O parlar de coses inútils, o no parlar-ne, com del fred per exemple. Sabent que aquest fred, el de la glacera que tinc a casa (raó per la qual la meva pell estarà perfecta d'aquí a dos-cents anys) no és el fred que de veritat importa. Però aprenent, per fi, a trampejar (una miqueta de res) entre tot aquest garbuix d'aquí dintre per veure que en el fons, aquest novembre no és tant fred. No és tant fred.

Silenci

He clicat el play. I aquest moment, si t'hi fixes, sempre, el "just abans" és una forma de música finíssima i secreta. La respiració, just abans de la primera nota. La mica d'aire travessant tot el cos d'algú que es disposa a "deixar-se sortir", deixar sortir a fora el si mateix. Aquest mecanisme sempre m'ha fascinat. Petita alenada endins, que ha de sortir en forma de sorpresa. Farem art tot respirant. La veu surt de dintre. L'aire que els dits faran nota, és el mateix que m'omple el cos d'oxigen. Sé que és un tòpic, ho sé, però és preciós i em ve de gust repetir-ho perquè, com em deien avui, encara que jo tingui una tendència a repetir-me un pèl empipadora, les veritats no deixen de ser-ho només perquè ens n'avorrim. Avui he clicat el play i he sentit el minúscul segon abans del so, altra vegada. El silenci d'abans és fràgil i revelador, d'una manera molt semblant però absolutament diferent del silenci, també elèctric, del final, abans dels aplaudiments, o abans que la cançó definitivament hagi acabat i tornem al silenci natural de les nostres vides que, per sort o per desgràcia, no tenen una banda sonora fora del cap de cadascú. O del meu, en tot cas, que sempre ha estat una freqüència radiofònica privada que, quan no insisteix amb cançonetes emprenyadores de l'estil de "La cucaracha", em dóna un ritme, com tantes altres coses que el meu cap gentilment ofereix a qui es digni a escoltar el que passa aquí dintre. S'ha de saber pouar. Però és silenci no és una cosa que s'estili en el meu cervell. Un cervell força hiperactiu, malgrat no "activar-se" amb el que cal, la majoria de vegades. Potser per això és tan tan increïble el moment en què de cop i volta la mera absència de so, "pam!" és tan palpable que mereix un nom, i la podem tractar de silenci, encara que sigui una paraula sagrada, preciosa i que la gent fa servir amb tan poca responsabilitat (inclosa jo mateixa).

Els músculs es tensen abans del salt, els dits agafen espai per començar a traçar el fil de les notes. Sí, els dits també respiren, abans de començar a tocar. I aquest instant, que culmina, inevitablement, en el trencament del silenci sagrat, és el que li dóna valor. Vol dir, bàsicament, "principi". Vol dir, bàsicament, "inesperat". A veure si a força de repetir-ho ho acabo aprenent. 

.

Ha de coincidir tot: una llum que gairebé no és llum, blanca sobre roba blanca, aire que passa i sembla que no faci calor. Aquesta música que només són veus i silenci i notes de xilòfon. És un moment de vidre prim. Sempre descric moments, em sembla, perquè crec en el poder que tenen: és el moment el que t'inspira, és l'exacta conjuntura de totes les circumstàncies. Tan fortuïta, però pactada i inevitable. Penso això, i dins meu plou.

La pluja m'ha anat caient a sobre, aigua de tots tipus, plugims suaus com carícies i tempestes d'estiu, torrents d'aigua brollant sobre mi i en mi, em costa trobar el silenci que necessito. Avui, avui fugirem durant un temps, esperant un lloc on el silenci sorgeixi d'aquestes mateixes fonts. I acceptant per una estona el soroll que no sé desxifrar (ni brogit ni fressa, sinó soroll) com una habitació mig encoixinada plena de gent que crida. Dins el meu cap. Com si tot, que va tan bé, m'amagués alguna cosa que no va bé, un gran error que m'ha passat per alt i no sé descobrir. O potser és només paranoia, de dir que si tot em va tan bé no pot durar, o no pot ser suficient, o jo què sé. Allò de sempre. Disfressat en un terrabastall de soterrani insonoritzat (que mai estan del tot insonoritzats), l'error que no veig pot ser aquest mateix cuquet a la consciència. O tothom que s'ha quedat al meu cap si no hi ha tant d'espai. El soroll de la pluja, ben endins, és com un silenci disfressat. Deu ser com aquesta presència impossible, de desig per un passat que no existeix i un futur que tampoc existeix. Com he fet sempre. Però com anava dient, adormirem la pluja per ara, que altres corrents més càlids em reclamen, i esperaré que em xiulin les orelles quan arribi a casa, i no sentiré més silenci ni més soroll.

Anar a dormir

Em costa, anar a dormir. I això que tinc son, però em costa, sempre m'ha costat. M'he quedat a l'estadi aquell dels nens petits que, sense raó aparent, no volen anar a l'habitació. Ah, al sofà s'hi dormia tan bé, quan érem petits! Encara s'hi dorm bé: en conec un que sovint monopolitza un dels sofàs i, amb els ulls tancats, es concentra millor en la pel·lícula que sigui. Quan ens en riem, contesta (si pot) amb els ulls entre-oberts i sense vocalitzar, que no dorm, que no dorm. I jo, bé, és una característica com una altra. Sempre he envejat els que poden caure rodons quan volen. Arribar al llit, aclucar els ulls, i que el següent ja sigui despertar-se. Però la veritat és que fa molts anys que em vaig fent "a força de nits", i funciono millor en les primeres hores del nou dia, o en les últimes del vell. Tot rondant la mitjanit. És així. Ritme vital, o com se'n vulgui dir. Aquestes hores m'han ensenyat a despullar-me en paraules. La son inabastable em va dibuixant boirines al voltant dels ulls, i tot es torna més lent, i jo més lúcida. A vegades la consciència passa a una altra dimensió. Com si, objectivament, la informació dels sentits m'arribés més poc a poc, i les percepcions en general fossin menys precises, però molt més certes. Més reals. Per això em fio del que he fet amb la consciència adormida. Recordo casos concrets, que em fan pensar. Bé, quan algú té aquesta odiosa tendència a l'autoanàlisi compulsiu, el subconscient és tot un camp per explorar. M'agradaria entendre-hi una mica. Per perfilar el surrealisme, ni que fos (és broma, és que escrivint no es pot fer entonació). No és quan dormo, que hi veig clar. És just abans quan, sí, "foll d'una dolça metzina", em sorprenc pensant coses que no sabia que pensava, o rebutjant coses que creia desitjar profundament. O sospirant per persones que no sabia que fluïen amb el meu aire. També em passa això d'intercalar trossos de poesies o cançons enmig del meu discurs vagament coherent. De nit, sempre tot acaba sent una rapsòdia de frases poc connexes. Explicant una història que no s'ha d'entendre. "La felicitat és entendre que no tot es pot entendre". D'aquí a un temps, ens preguntarem tots plegats com ha passat tot tan de pressa, oi? Com pot ser que un viatge a Berlín ja sigui l'any passat, com pot ser que hi tornem i faci tant temps encara que sigui ahir. Com pot ser? Doncs ha passat nit a nit i dia a dia (amb aquest ordre). El dia neix de la nit. Ho penso jo i ho diu en el fons el Gènesi mateix. (Que mira que n'arriba a ser, de bonic). Tot allò que diem sempre de la llum que venç l'obscuritat, i el dia que trenca la negror absoluta, bé, no m'ho crec. La nit es retira poc a poc en una treva més aviat amable. Ningú venç ningú. Com la "nit" i el "dia" que tenim tots dintre. Que no hi ha dia sense nit, i ens costa tant veure-ho! També voldria saber més coses de Nietzsche. En realitat, voldria saber més coses a seques. Però bé, quan això comença a semblar una mena d'escriptura automàtica (que, per cert, és una mica massa habitual en aquest bloc) potser, potser ja és hora d'anar a dormir.

Nocturn atonal

Un dia, no fa gaire temps, encara que sembla que sí, jo tafanejava en una botiga de joguines. En una ciutat llunyana però no gaire, vaig trobar un racó ple de capses de música. Precioses, i molt, molt cares. Vaig decidir que era una bona temptació per caure-hi. (Això és una cosa difícil de fer: distingir les temptacions on més val caure i les que no) Així que me la vaig comprar, una capseta amb el sol a dintre. Sí, perquè a vegades un grapat de tecles minúscules i els seus sons desordenats tenen el sol o la nit o el mar. Tot dintre una capseta petita, petita. Sé que sempre parlo de música, però bé, aquesta vegada tinc excusa, que s'ha de celebrar el dia de la música encara que, de fet, es podria dir que cadascun dels dies des del principi dels temps ha estat regit per la Música. Em canso de seguida de moltes coses, però hi ha músiques que sempre sonaran suaument en el baix que marca la meva respiració. Són la meva pròpia capseta. Com gronxar-se "Across the universe". Ooh sí. La vida és més vida, així. Em sap greu si sempre acabo al mateix lloc. En el fons és perquè és casa meva.

I alguns dies m'assec només a fer girar la maneta. "Here comes the sun, turuturu". Tot s'acaba, siguis qui siguis que escoltes l'emoció que algú va sentir fa tant temps. Totes les llàgrimes s'assequen un dia. Tots els hiverns topen amb l'abril.

Em sento fluir com unes aigües en canals paral·lels de pentagrames. Llisco en una consciència pentapartida. El paper, l'espai anodí sobre el qual s'ha anat dibuixant tota aquesta música que em va definint, és una tenebra inestable i perillosa. Per això qualsevol nota serà bona. Tot és bo per endolcir el que és amarg de debò. Tot és d'agrair si realment em fa creure en l'incís i deixa de banda el fons que em rosega per dintre. Es tracta de deixar que la música prengui el protagonisme i aconseguir fer-me callar. El silenci no és l'absència de música, sinó una forma de música ben vàlida. I un altre dia ja parlaré de Bach.