Eufòria

Eufòria és una paraula fantàstica. Per començar, és una esdrúixola, amb l'accent corresponent, i aquesta "f" que explota cap a la "ò". Sempre des d'una perspectiva subjectiva, eufòria és una paraula eufòrica. I això, encara que sigui una evidència, m'agrada dir-ho, perquè és prou exacte (segurament més que el que diu el Diec, que defineix l'eufòria com "Sensació de benestar de qui està perfectament bo", qui està perfectament bo, no em digueu que no, és molt graciós).

Avui mirava per la finestra aquest cel blaublavíssim que fa dies que senyoreja els matins, com aquesta llum que no té filtre, que és només sol i primavera i es cola a les classes i a les cases, i fa la croqueta per la gespa. Mirava la saturació de l'abril tan blau i pensava que a vegades les associacions de colors a sensacions que s'han fet tota la vida tenen variants molt interessants. Així com Palau i Fabre diu que la nostra esperança és vermella ("hipòcrites quan diem que és verda!"), avui se m'ha fet evident la naturalesa multicolor de l'eufòria, i he tingut al cap una eufòria blava, ben trencadora, lluny dels fúcsies i els granats i els vermellosos de qualsevol mena. I anava pensant i em deia que mira, que una eufòria lluminosa com la meva, una eufòria que descansa en aquest bé de Déu de flors de tarongers amb una olor que col·loca i en aire sobre la pell -per fi!- nua, una sensació tan feta d'esclat i gratitud simple, fins i tot podria ser... jo què sé, grisa, o blanca. I un cop a casa posant música a les sensacions he anat a topar amb la cara de la veritable eufòria blanca, que i tant si té força, i tant si pot ser. Incapaç de triar una sola cançó del disc, el deixo sencer aquí sota. Un plaer pels sentits que destil·la genialitat, la consonància perfecta per un inici com el d'ara. Que quan algú diu que Happiness is a warm gun pot voler dir absolutament qualsevol cosa. Adoro els inicis, cada principi de cada cosa nova. Comença la calor! No m'atreveixo a pensar quantes coses em va portar aquest mateix sol l'última vegada que el temps començava a ser només calidesa. Em fa somriure, em fa saltar per dintre amb aquella mena de sobresalt que és, en el fons, la marca d'una alegria sobtada. Deixo d'escriure, que amb aquesta obra d'art aquí sota, qualsevol cosa fa de mal dir. Tots a gaudir de l'eufòria blanca.

Setmana Santa

A vegades em pregunto si qui parla bé no és sobretot qui diu el que els qui escolten volen sentir. En cada context hi ha coses que els que escolten volen sentir, i coses que no, i sembla que les que fan de mal escoltar s'hagin de dir molt baixet, s'hagin de xiuxiuejar en la intimitat; o, al contrari, a vegades -els que criden sempre guanyen i cridant la gent s'entén- les coses que no agraden són declamades a tota potència, com per entaforar-les per força a les orelles i als cervells de la gent. Per exemple: en algunes cadenes de televisió, els que escolten volen sentir que el poble català té dret a decidir el seu futur (i no només això, sinó que té dret a decidir un futur concret). En altres cadenes, en canvi, és predica que l'única veritat absoluta és "Una, grande y libre". Jo, i qualsevol altra persona, pot jutjar en aquest moment què és el que vol sentir quan es parla d'aquest tema. Només a tall d'exemple. Només per fer-me entendre quan vull dir que hi ha coses que ningú vol sentir i, fins i tot, que ningú espera sentir. Que sonen extravagants o ridícules, sobretot en un primer moment, abans que reaccionem amb la nostra modernitat de tolerància-mode-on. És així, ja m'agradaria que no ho fos, però és així. Per això molts entorns no accepten de bones a primeres, per citar també altres exemples aleatoris, que algú escolti Justin Bieber, o que algú es declari cristià catòlic. I tot i això, qui no pot evitar, per culpa del patró d'aquest "context" imaginari, de trobar ridícula una o altra cosa, no s'ha preocupat de conèixer la música d'aquest noi o l'experiència de la fe més enllà de la crosta.

He posat exemples molt diferents perquè els prejudicis de què parlo no són gens fàcils de superar. Són prejudicis col·lectius, prejudicis que l'entorn no s'encarrega de desmuntar perquè, en el fons, estan enfocant un nosaltres (un "nosaltres" bo, que respecta els drets inalienables dels pobles, que té bon gust musical, que no es deixa dominar per les creences absurdes) davant d'un "els altres" (que no és que sigui dolent, però és estúpid, retrògrada, infantil, crèdul). "Els altres", curiosament, sempre són una minoria entre "nosaltres" i cadascun d'ells és desacreditat d'alguna manera per allò que no té en comú amb "nosaltres". Llegia l'altre dia a la Breu història del món de Gombrich aquest fragment: "Conec un vell savi i monjo budista que una vegada va dir en una xerrada als seus compatriotes que li agradaria saber per què tothom està d'acord que és ridícul i penós que algú digui d'ell mateix "jo sóc l'home més intel·ligent, més fort, més valent i més ben dotat del món", però, en canvi, quan en lloc de "jo" diu "nosaltres", és a dir, "nosaltres som els homes més intel·ligents, més forts, més valents i més ben dotats del món" tothom al seu país l'aplaudeix amb entusiasme i l'anomena patriota." Ja ho sé que posar aquí aquesta citació és portar les coses a l'extrem i que no n'hi ha per tant. Sé que a vegades els prejudicis tenen una part de veritat, i també que moltes persones tenen aquestes opinions de manera individual, raonada personalment. Però la pressió del conjunt hi té a veure, i tant que sí. Fins al punt que també a mi em pot resultar certament graciós quan una polonesa m'explica que quan entra a l'església sent "peace inside". Per això a mi em sorprèn trobar-me a mi mateixa amb aquesta pau d'olor d'encens. No em fa vergonya, en absolut, i tot i que sóc conscient que no és el que s'espera sentir també sé que aquestes coses, com molt bé deia la polonesa, tenen a veure amb "inside", amb l'espai interior de cadascú, però m'era necessari escriure-ho perquè és important veure la força que tenen les impressions superficials quan les comparteix tota una majoria. A vegades jo mateixa, com a part del col·lectiu "nosaltres", em justifico dient que és la bellesa de la música i, sobretot, la bellesa de la paraula, la Paraula, el que em dóna aquesta pau. Potser és una mica veritat, però també és veritat que hi ha alguna cosa més. Quan no sé explicar aquesta "alguna cosa més", que és sovint, ho arreglo amb milers de majúscules. Igual que la Paraula; aquesta Aigua, la font de Vida, el gran Dia, la Llum, la Pau. L'Amor.

Forlorn Hope Fancy

Tots tenim aquells típics artistes de capçalera, la música que gairebé en qualsevol estat d'ànim ens serveix, ens "queda bé". A mi em passa això amb "Songs from the Labyrinth", música de John Dowland, d'abans i tot del barroc, reinventada pel llaüt de Kramazov i la veu d'Sting, que em costa de descriure. A l'enllaç que deixo aquí sota no hi ha cant, però recomano molt escoltar altres cançons del mateix disc, per veure a què em refereixo. Però abans de res, el millor és prémer play i anar escoltant,

 

perquè el que tots fem quan escoltem música amb els auriculars pel carrer és anar pensant, navegant entre pensaments més o menys corporis, la majoria de vegades més aviat inacabats, desdibuixats. Així anava jo, caminant pel carrer submergida en Dowland, i pensava, pensava mentre anava sonant "Forlorn Hope Fancy". És una cançó que sempre, quan acaba, torno a posar. O almenys en torno a escoltar el final. El final és preciós. Que sí, que segurament en general no és tant especial ni tan bonica, però la interpretació de Karamazov em captiva. M'agrada, m'encanta perquè té una mica de tot. Té la calma, la tensió i l'acceleració, com la vida mateixa, i la subtilesa i la bellesa. S'arriba a endurir gairebé fins a la lletjor, també, i té la tristesa i la passió. És una cançó estranya perquè sembla que mai s'acabi de trobar còmoda en cap harmonia, i cap a aquest final que tant m'agrada, em va despistant les orelles. Llavors hi ha cinc acords concrets que em deixen embadalida, i ja no em desperto fins que la tensió condueix cap al final. I aaah, aquí ve el millor. He dit "com la vida mateixa". Precisament a això em referia, al moment perfecte en què les peces encaixen i tots els fils vistos des de dalt semblen un tapís amb sentit. Ens hem instal·lat còmodament al major, tot va a l'alça, tot ens porta al clímax en una preciosa espiral d'eufòria vertiginosa. I llavors, sorpresa, l'últim acord ens desconcerta i ens pren aquesta sensació fantàstica de tot-és-tal-com-ha-de-ser. Com la vida mateixa, una de freda i una de calenta. L'harmonia tan aviat ens deixa la delícia d'una cadència picarda, com aquest últim gir inesperat: la primera vegada que l'escoltes penses que és una trampa o un capritx de l'intèrpret, però després t'adones que és precisament això el que t'ha cridat l'atenció. O sigui que avui em permetré fer uns quants passos enrere i tornar a dir que el cel més bonic és el que filtra la llum entre els núvols que preparen tempesta. Que tant bonica és la cadència picarda com aquest gir sobtat cap a la malenconia, perquè aquest dinamisme dóna més música a la música i més vida a la vida.

Des del galliner

Des del galliner, repasso amb els ulls l'interior de la closca de l'ou. Tota de fusta. S'apaguen els llums. Ara, a més de càlid, l'auditori és fosc. Embolcalla, amb aquest silenci. Als auditoris hi ha un silenci molt intens: brilla d'intens perquè es trenca i, en trencar-se, se'n comprèn la intensitat. Aplaudiments. Són una pluja, un corrent sonor d'espera, d'expectació. Com aquest silenci, sí, que omple aquest espai, que n'és l'amo i senyor més que de cap altre lloc. El focus damunt l'escenari il·lumina els músics, i la foscor, al públic, ens fa còmplices a tots plegats. Sé que hi ha moltes més cares com la meva; els ulls oberts, les orelles obertes. Percebent el silenci a borbollons.

Antonini respira
i es fa la Llum.


Com un nen amb un caramel, assaboreixo poc a poc el cúmul d'energia. És només energia, tot plegat, des de la meva energia d'ungles sobre la fusta, de dents prement el llavi (energia petita-petita) al moviment precís i emfàtic de l'arc barroc fregant les cordes. Sé que és una metàfora molt suada, però és, sí, com la sageta que trenca l'aire, l'esplendor de la física al servei de la bellesa. I com a punt culminant de tota aquesta electricitat emocional, Antonini, com si en fos l'artífex, com si en fos el canal. Amb les dinàmiques ferotges i amb el tempo-fantasia aquest que porta perquè el pot portar. Marededéusenyor. Veure'l és un espectacle, com es mou, com toca, com transmet. Ho he de dir: és la intensitat de l'èssència pura del Barroc transgredint el temps. Magnífica, excelsa. I així passo dels ulls, de les orelles obertes, a la boca i el cor badats. Perquè, evidentment, la folia em tomba i no sé respirar, i la reconec com potser es reconeix anys després un antic amor i se'l veu canviat, madurat i millor en tots els aspectes. Només que no és un amor. I que no han passat anys. Ja es veu que deliro, exagero, floto, m'exalto màximament. Però no és això el que compta? No és preciós ser tan nen, emocionar-se de veritat, plorar amb els llums de la sala apagats i els ulls ben oberts? No és preciós sentir, sentir-hi i sentir de veritat? Sí que ho és. I tant que ho és.

Llum de solstici

"Cloc, cloc, cloc, cloc". La percussió dels meus passos sonant en un carrer buit. De fet, tots els carrers estan buidíssims. No hi ha gent, no hi ha so. L'olor de pólvora s'ha anat quedant a les vores dels edificis i l'aire és gairebé net, ara. La música ja no se sent: hi és, en algun lloc, però jo ja no hi sóc. No, jo ara sóc un punt que es mou de cara a l'est. El silenci és un cúmul de sons petits: els meus talons rítmics sobre el terra, els primers ocells que refilen desordenadament. Aquesta, la melodia del silenci de matinada, anuncia el final d'aquesta nit curta, i el principi d'un dia nou. Veure'l perfilar-se amb la seva lluïssor com crepuscular just davant meu és increïble: una bellesa absoluta, i tan senzilla, la bellesa de la llum que sempre és tan clara. És com un solstici dedicat a tots nosaltres: els de la poesia, els que mirem l'est i ens sentim tan afortunats per la màgia del moment. Els que sentim tant d'amor dins nostre, i tant d'amor al món, aquesta energia que ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. Com si l'aire fos amor i nosaltres fóssim bombolles de sabó: un embolcall fràgil per a la força del món. I quan la bombolla peta, el nostre aire es fon amb el de l'univers. És preciós. És un etern recomençar on només som una circumstància. És la nostra urgència de llum quan el dia desperta, i la plenitud de la nostra existència (petitapetitapetita) just allà, just llavors.