Punt i seguit

Doncs això, punt i seguit. Punt perquè s'acaba, i seguit perquè no s'acaba, punt perquè alguna cosa nova tot just comença, i seguit perquè de fet no és una cosa tan nova, punt perquè per fi el final de la folia em deixa amunt amunt amunt, i seguit perquè des del principi de qualsevol folia estic amunt. Però avui més. Més perquè mai havia estat tan "part" i tan "artífex", i perquè no estava segura de poder-ho fer, i mira. Les coses passen i és una sort tan gran, tan gran. Així que planto un magnífic punt i seguit aquí i avui, contenta, satisfeta, d'haver pogut respirar com feia temps que volia respirar.

Gràcies a tots, cadascú a la seva manera.

 

Des del galliner

Des del galliner, repasso amb els ulls l'interior de la closca de l'ou. Tota de fusta. S'apaguen els llums. Ara, a més de càlid, l'auditori és fosc. Embolcalla, amb aquest silenci. Als auditoris hi ha un silenci molt intens: brilla d'intens perquè es trenca i, en trencar-se, se'n comprèn la intensitat. Aplaudiments. Són una pluja, un corrent sonor d'espera, d'expectació. Com aquest silenci, sí, que omple aquest espai, que n'és l'amo i senyor més que de cap altre lloc. El focus damunt l'escenari il·lumina els músics, i la foscor, al públic, ens fa còmplices a tots plegats. Sé que hi ha moltes més cares com la meva; els ulls oberts, les orelles obertes. Percebent el silenci a borbollons.

Antonini respira
i es fa la Llum.


Com un nen amb un caramel, assaboreixo poc a poc el cúmul d'energia. És només energia, tot plegat, des de la meva energia d'ungles sobre la fusta, de dents prement el llavi (energia petita-petita) al moviment precís i emfàtic de l'arc barroc fregant les cordes. Sé que és una metàfora molt suada, però és, sí, com la sageta que trenca l'aire, l'esplendor de la física al servei de la bellesa. I com a punt culminant de tota aquesta electricitat emocional, Antonini, com si en fos l'artífex, com si en fos el canal. Amb les dinàmiques ferotges i amb el tempo-fantasia aquest que porta perquè el pot portar. Marededéusenyor. Veure'l és un espectacle, com es mou, com toca, com transmet. Ho he de dir: és la intensitat de l'èssència pura del Barroc transgredint el temps. Magnífica, excelsa. I així passo dels ulls, de les orelles obertes, a la boca i el cor badats. Perquè, evidentment, la folia em tomba i no sé respirar, i la reconec com potser es reconeix anys després un antic amor i se'l veu canviat, madurat i millor en tots els aspectes. Només que no és un amor. I que no han passat anys. Ja es veu que deliro, exagero, floto, m'exalto màximament. Però no és això el que compta? No és preciós ser tan nen, emocionar-se de veritat, plorar amb els llums de la sala apagats i els ulls ben oberts? No és preciós sentir, sentir-hi i sentir de veritat? Sí que ho és. I tant que ho és.