La segona persona

La segona persona en un text és sempre un misteri. Per exemple, quan jo mateixa dic "vosaltres" normalment vull dir "vosaltresdegent maca que dediqueu una estona a llegir això". Però algunes vegades el "vosaltres" és un grup més petit, "vosaltres que vau portar-me a passejar per Europa", o "vosaltres que compartiu pis amb mi". Però el millor d'aquest misteri que dic ve quan la segona persona es defineix en singular i llavors es (de)forma la paraula màgica, el TU.

Admetem la fascinació que ens provoca el "tu": imaginem la pupil·la azul de la dona que per a Bécquer era poesia (imaginem la seva mirada inquisitiva i una mica freda, imaginem el silenci entre tots dos...). L'admetem quan, potser sense voler, ens interessem pels tus diferents que reflecteixen els Sonets de Shakespeare (i devorem el pròleg perquè ens esperona l'anècdota del tu-ell-he i el tu-ella-she) o pels de la Maria Mercè Marçal. Després de totes les reflexions profundes i filològicament imprescindibles queda aquell cuquet, aquella espurna simpàtica de curiositat del tu. Perquè el text ens traspassa una part de l'inclinació del poeta per la seva segona persona i, així com som sensibles a la bellesa de les faccions d'una escultura, ho som a la bellesa de Plena de Seny i companyia. És igual que el tu sigui real o no (perquè tal com deia aquella història d'un savi budista "que no hagi passat no vol dir que no sigui veritat"): és fascinant de tota manera.

Plena de seny, Llir entre cards; tothom té els seus tus particulars sobre els quals hi pot haver més o menys llum, però en tot cas (en textos amb una primera i una segona persona) sempre que el jo està clar -això és, sempre que el text no és anònim- el següent misteri és el tu. I des del propi jo escriptor és un exercici interessant ordenar la pròpia història a partir dels tus que han anat passant per la ploma. (Qui diu la ploma diu les pessigolles dels dits sobre el teclat, ja m'enteneu, la poesia de la poesia ja no és el que era, hehe). Els anys arriben amb nova informació per encabir dintre els pronoms, i si el jo és un de sol que evoluciona, els tus es barregen a la memòria en una amalgama multicolor. Et segueixo, doncs, escrivint poesia: el naixement de nous colors obre etapes noves per als versos nous. De jo cap a tu, sigui com sigui (sigui com és).

Ausiàs, carinyo

Ausiàs, carinyo, això no es fa. Potser al teu segle XV es podia anar així per la vida, però en qualsevol cas, no em pots culpar d'aquestes ganes d'estrangular-te que m'agafen de sobte i no em deixen parlar de tu imparcialment. Ausiàs, carinyo, m'agradaria que la teva amiga hagués escrit un parell de poemes, per veure l'altra versió.
T'imagino, esprement-te el cap per buscar la peça que no encaixava en el teu entramat teòric per explicar un amor perfecte, t'imagino al teu segle amb els aires que segur que tenies, perquè per ser així s'han de tenir uns certs aires, no sé si m'entens, avui, ahir i sempre, uns certs aires, sí.
Ausiàs, carinyo, el fracàs d'una sublimació com la teva estava escrit des del principi, però juraria que tu, amb més o menys lucidesa, això ja ho sabies. Segur que ho sabies, si eres tan brillant -i ho eres, i tant que sí. Suposo que va ser un descobriment important adonar-te que només exhibint el teu ego descomunal a la gent li agradava el que feies, i aquestes coses sembla que no però tiren, tiren molt. El sacrifici d'una vivència de l'amor realista i madura devia ser ínfim davant la possibilitat de saber-se important, únic, creatiu, el gran escriptor. I dic escriptor, sí, perquè encara que sapiguem tots que el teu jo és un personatge,  algú que té la mena de desvergonyiment necessari per dir, amb tota la consciència, allò de "jo sóc aquell que em dic Ausiàs March" i quedar-se tan ample, travessa la frontera de la ficció. Que trapella, eh? Ausiàs, carinyo, tu el que eres és un trapella.
Què importa la dama, què importa l'excusa? En el fons -i de fet també en la forma- es tractava només de trobar un pretext per exposar a ulls de tothom allò que tu, tu i no ella, tenies d'extraordinari. Estimant sempre més l'amor que tu senties que no pas cap altra cosa. O que cap altra persona. Quina tristor. Confonent, a més el personatge amb la persona, quina tristor.
Ara bé, et devia sortir bé. Si no, no hi hauria ningú que parlés de tu amb aquestes confiances veient-te, realment, com un poeta digne de molts retrets i molts elogis. Com un lliri entre molts cards. Hehehe. Ausiàs, carinyo, ja entenc que un jo que perdura d'aquesta manera bé mereixia tanta rebequeria pueril en forma d'excelsa poesia. No sé si m'entens.

Em sembla, Ausiàs, que el problema més gros que tinc amb tu és que em caus bé.

Vermell

Parlava Palau i Fabre del vermell amb ferotgia. La nostra esperança, ja ho he dit altres vegades, és vermella i ben vermella, res de verds que es tornen mesquins. Doncs bé; resulta que aquesta setmana va sorgir ja vermellosa des del principi. I la petja del vermell, la noto damunt meu,
                            amb aquest doble tall del vermell,

       que no amaga res darrere de res,
                                                  que ho dóna tot,
                                                                  que no entén de segones opcions,

                   vermell fet de sol i fet de pell,
                                                                        vermell intensíssim,
                                                                                    absolut;
                                                                                    fins a la darrera conseqüència,
                vermell fermament
                 i res més
              que
        vermell.

No ho sé dir millor que així; desordenat, malgirbat, sense dir res que realment vulgui dir alguna cosa, però amb una urgència de vida també molt vermella, com si alguna cosa que m'és molt meva s'hagués d'escapar i calgués presentar batalla, calgués dir no o calgués dir, més solemnement,
"no." per defensar el meu vermell particular que ben baixet, com una constant que gairebé no es nota, diu la cursa de la sang en cercle i el dring de la veu i diu la pulsió de l'estiu a cada pam de tebior corporal. I només ho sap dir així, desordenat, malgirbat, tot fet un garbuix perquè total el vermell no hi té res a dir, que és un color i res més, encara que sigui bonic i divertit fer parlar els conceptes tan difosos i amples com els colors: qui parla, qui es desdibuixa darrere de les pinzellades abstractes dels colors, sóc jo. El que vull dir és que l'alegria i el cansament se'm barregen i la por i la valentia es confonen, igual com el vermell és tan viu que li perdonem l'agressivitat. Jo em puc imaginar viure en un lloc dominat només pels blaus (el mar és blau, el cel és blau, potser la pau és blava també); una vida preeminentment vermella és un concepte angoixant. I tot i així qui vol un món sense flors vermelles als cabells de les noies i sense cireres vermelles? Tornem al principi, doncs, amb Palau i Fabre. Crec que no havia llegit mai aquesta poesia com avui, ni l'havia entès com avui. "Figureu-vos el vermell amb una espasa a la mà", sí, però si potser la pau és blava, l'esperança és vermella, vermella, vermella.

Tot és a punt

Amb el subidóng aquest que porto al damunt, tot és a punt, la bici va molt ràpida baixant la rambla ben arrant de les paradetes aquestes que eren de vi i ara són del mediambient o joquèsé. Tinc un problema gros, bé, dos problemes grossos, un per una assignatura sobre Goldoni i un altre sobre totes les versions de Tristany del món sencer i per què ens agrada tant que s'enamorin tan bojament i pobre rei Marc però és tan bonic, és tan romàntic, és tan passió. Així doncs, hem quedat que tinc dos problemes i, en el meu estat mental d'alegria desmesurada i veu tres tons més amunt i nervis que són bombolletes i herbetes sense herbetes; en aquesta bogeria que bull aquí dintre, m'esclata davant del nas la gran alegria que és saber que els meus problemes més grossos són un treball sobre Goldoni i un altre sobre Tristany i Isolda i per què ens agrada tant que s'estimin amb aquesta bogeria, i el rei Marc, pobret, quina pena, però has vist Wagner?, una passió sense mida, de Liebestod, i tanta bellesa, per favor, tanta bellesa. Quina meravella saber que només m'he de preocupar de coses com aquests treballs, o la música, quina sort. Tot és a punt, fins i tot diria que ara jo també sóc a punt. Quin subidóng, eeeeh, sí, quin subidóng.

Setmana Santa

A vegades em pregunto si qui parla bé no és sobretot qui diu el que els qui escolten volen sentir. En cada context hi ha coses que els que escolten volen sentir, i coses que no, i sembla que les que fan de mal escoltar s'hagin de dir molt baixet, s'hagin de xiuxiuejar en la intimitat; o, al contrari, a vegades -els que criden sempre guanyen i cridant la gent s'entén- les coses que no agraden són declamades a tota potència, com per entaforar-les per força a les orelles i als cervells de la gent. Per exemple: en algunes cadenes de televisió, els que escolten volen sentir que el poble català té dret a decidir el seu futur (i no només això, sinó que té dret a decidir un futur concret). En altres cadenes, en canvi, és predica que l'única veritat absoluta és "Una, grande y libre". Jo, i qualsevol altra persona, pot jutjar en aquest moment què és el que vol sentir quan es parla d'aquest tema. Només a tall d'exemple. Només per fer-me entendre quan vull dir que hi ha coses que ningú vol sentir i, fins i tot, que ningú espera sentir. Que sonen extravagants o ridícules, sobretot en un primer moment, abans que reaccionem amb la nostra modernitat de tolerància-mode-on. És així, ja m'agradaria que no ho fos, però és així. Per això molts entorns no accepten de bones a primeres, per citar també altres exemples aleatoris, que algú escolti Justin Bieber, o que algú es declari cristià catòlic. I tot i això, qui no pot evitar, per culpa del patró d'aquest "context" imaginari, de trobar ridícula una o altra cosa, no s'ha preocupat de conèixer la música d'aquest noi o l'experiència de la fe més enllà de la crosta.

He posat exemples molt diferents perquè els prejudicis de què parlo no són gens fàcils de superar. Són prejudicis col·lectius, prejudicis que l'entorn no s'encarrega de desmuntar perquè, en el fons, estan enfocant un nosaltres (un "nosaltres" bo, que respecta els drets inalienables dels pobles, que té bon gust musical, que no es deixa dominar per les creences absurdes) davant d'un "els altres" (que no és que sigui dolent, però és estúpid, retrògrada, infantil, crèdul). "Els altres", curiosament, sempre són una minoria entre "nosaltres" i cadascun d'ells és desacreditat d'alguna manera per allò que no té en comú amb "nosaltres". Llegia l'altre dia a la Breu història del món de Gombrich aquest fragment: "Conec un vell savi i monjo budista que una vegada va dir en una xerrada als seus compatriotes que li agradaria saber per què tothom està d'acord que és ridícul i penós que algú digui d'ell mateix "jo sóc l'home més intel·ligent, més fort, més valent i més ben dotat del món", però, en canvi, quan en lloc de "jo" diu "nosaltres", és a dir, "nosaltres som els homes més intel·ligents, més forts, més valents i més ben dotats del món" tothom al seu país l'aplaudeix amb entusiasme i l'anomena patriota." Ja ho sé que posar aquí aquesta citació és portar les coses a l'extrem i que no n'hi ha per tant. Sé que a vegades els prejudicis tenen una part de veritat, i també que moltes persones tenen aquestes opinions de manera individual, raonada personalment. Però la pressió del conjunt hi té a veure, i tant que sí. Fins al punt que també a mi em pot resultar certament graciós quan una polonesa m'explica que quan entra a l'església sent "peace inside". Per això a mi em sorprèn trobar-me a mi mateixa amb aquesta pau d'olor d'encens. No em fa vergonya, en absolut, i tot i que sóc conscient que no és el que s'espera sentir també sé que aquestes coses, com molt bé deia la polonesa, tenen a veure amb "inside", amb l'espai interior de cadascú, però m'era necessari escriure-ho perquè és important veure la força que tenen les impressions superficials quan les comparteix tota una majoria. A vegades jo mateixa, com a part del col·lectiu "nosaltres", em justifico dient que és la bellesa de la música i, sobretot, la bellesa de la paraula, la Paraula, el que em dóna aquesta pau. Potser és una mica veritat, però també és veritat que hi ha alguna cosa més. Quan no sé explicar aquesta "alguna cosa més", que és sovint, ho arreglo amb milers de majúscules. Igual que la Paraula; aquesta Aigua, la font de Vida, el gran Dia, la Llum, la Pau. L'Amor.

Teoria

I si tot fos la distància? Les circumstàncies no paren de parlar-me, tot el dia, de l'amor i la distància i el desig. I jo, jo per això venia, jo venia perquè algú em fes pensar i em fes entendre. Necessito que m'ajudin a pensar i a entendre. No és que no ho vulgui fer sola, tinc la voluntat, sé seguir però no sóc motor. No puc començar, no tinc el valor de creure en el que penso. Perquè l'única veritat és que no hi ha veritat absoluta.

Volia que em fessin pensar i gairebé ho aconsegueixo. Rellegeixo Bédier uns dies després de passar una setmana escoltant únicament i exclusiva òperes de Wagner, i els pensaments van entrant sols. Aquests amors èpics, tan bonics com idiotes, bells contes d'amor i de mort. "Tristany i Isolda viuen i pateixen per nosaltres". Sona com profètic, però vaig entendre perfectament que volia dir, això. La teoria, la teoria de sempre ens persegueix, i ens fascina precisament perquè és teoria. Qui vol, de veritat, despertar del somni i trobar-se en una vida de grans obstacles i grans misèries? Ningú, ningú ho vol de debò. Si algú us diu que sí, no us el creieu. En el fons aquests que us diran mentida es dediquen a mantenir un equilibri (que no és els "fràgils equilibris", sinó d'equilibris amb marge, amb comoditat) entre allò de tràgic de la vida i la felicitat infantil del victimisme. Una mica com jo, que tendeixo a buscar objectius ben difícils, per tenir una excusa per fracassar, i de pas poder ascendir al cel si no fracasso. "Era molt difícil, però jo ho he fet". Sí, és clar. "La vida és injusta". Ja sé que ja ho he dit altres vegades, però enunciar aquesta teoria, la que diu que la vida és injusta, amb els motius de la tragèdia dalt l'escenari és de covards, és de gent cega a la seva sort. La majoria de vegades que algú diu que la vida és injusta, no ho diu de veritat o no té raó. Perquè tot és teoria. Perquè l'amor dels romàntics és, repeteixo, tan immensament bell com immensament idiota.