Setmana Santa

A vegades em pregunto si qui parla bé no és sobretot qui diu el que els qui escolten volen sentir. En cada context hi ha coses que els que escolten volen sentir, i coses que no, i sembla que les que fan de mal escoltar s'hagin de dir molt baixet, s'hagin de xiuxiuejar en la intimitat; o, al contrari, a vegades -els que criden sempre guanyen i cridant la gent s'entén- les coses que no agraden són declamades a tota potència, com per entaforar-les per força a les orelles i als cervells de la gent. Per exemple: en algunes cadenes de televisió, els que escolten volen sentir que el poble català té dret a decidir el seu futur (i no només això, sinó que té dret a decidir un futur concret). En altres cadenes, en canvi, és predica que l'única veritat absoluta és "Una, grande y libre". Jo, i qualsevol altra persona, pot jutjar en aquest moment què és el que vol sentir quan es parla d'aquest tema. Només a tall d'exemple. Només per fer-me entendre quan vull dir que hi ha coses que ningú vol sentir i, fins i tot, que ningú espera sentir. Que sonen extravagants o ridícules, sobretot en un primer moment, abans que reaccionem amb la nostra modernitat de tolerància-mode-on. És així, ja m'agradaria que no ho fos, però és així. Per això molts entorns no accepten de bones a primeres, per citar també altres exemples aleatoris, que algú escolti Justin Bieber, o que algú es declari cristià catòlic. I tot i això, qui no pot evitar, per culpa del patró d'aquest "context" imaginari, de trobar ridícula una o altra cosa, no s'ha preocupat de conèixer la música d'aquest noi o l'experiència de la fe més enllà de la crosta.

He posat exemples molt diferents perquè els prejudicis de què parlo no són gens fàcils de superar. Són prejudicis col·lectius, prejudicis que l'entorn no s'encarrega de desmuntar perquè, en el fons, estan enfocant un nosaltres (un "nosaltres" bo, que respecta els drets inalienables dels pobles, que té bon gust musical, que no es deixa dominar per les creences absurdes) davant d'un "els altres" (que no és que sigui dolent, però és estúpid, retrògrada, infantil, crèdul). "Els altres", curiosament, sempre són una minoria entre "nosaltres" i cadascun d'ells és desacreditat d'alguna manera per allò que no té en comú amb "nosaltres". Llegia l'altre dia a la Breu història del món de Gombrich aquest fragment: "Conec un vell savi i monjo budista que una vegada va dir en una xerrada als seus compatriotes que li agradaria saber per què tothom està d'acord que és ridícul i penós que algú digui d'ell mateix "jo sóc l'home més intel·ligent, més fort, més valent i més ben dotat del món", però, en canvi, quan en lloc de "jo" diu "nosaltres", és a dir, "nosaltres som els homes més intel·ligents, més forts, més valents i més ben dotats del món" tothom al seu país l'aplaudeix amb entusiasme i l'anomena patriota." Ja ho sé que posar aquí aquesta citació és portar les coses a l'extrem i que no n'hi ha per tant. Sé que a vegades els prejudicis tenen una part de veritat, i també que moltes persones tenen aquestes opinions de manera individual, raonada personalment. Però la pressió del conjunt hi té a veure, i tant que sí. Fins al punt que també a mi em pot resultar certament graciós quan una polonesa m'explica que quan entra a l'església sent "peace inside". Per això a mi em sorprèn trobar-me a mi mateixa amb aquesta pau d'olor d'encens. No em fa vergonya, en absolut, i tot i que sóc conscient que no és el que s'espera sentir també sé que aquestes coses, com molt bé deia la polonesa, tenen a veure amb "inside", amb l'espai interior de cadascú, però m'era necessari escriure-ho perquè és important veure la força que tenen les impressions superficials quan les comparteix tota una majoria. A vegades jo mateixa, com a part del col·lectiu "nosaltres", em justifico dient que és la bellesa de la música i, sobretot, la bellesa de la paraula, la Paraula, el que em dóna aquesta pau. Potser és una mica veritat, però també és veritat que hi ha alguna cosa més. Quan no sé explicar aquesta "alguna cosa més", que és sovint, ho arreglo amb milers de majúscules. Igual que la Paraula; aquesta Aigua, la font de Vida, el gran Dia, la Llum, la Pau. L'Amor.

Una frase

Portem més de mig Carnaval i les imatges ballen i es barregen (una barreja acolorida, enganxosa, dolça, sorollosa, tot plegat senzillament com el carrer) però algunes brillen sobre totes les altres, brillen des de la universitat altra vegada emportant-se el cos masegat i la consciència adormida cap al camí de les bombolles de cava als llavis i a la llengua i baixant pel coll i per tot arreu, les bombolles de gas petit escampant olor de cava per tot arreu, perquè és el que toca, perquè ara toca la festa i les bombolles de cava, perquè toca l'amargor mal dissimulada de l'alcohol baixant per la gola -per dintre, per fora-, gola avall cap al meu fetge, gola amunt cap al meu cap, m'omplen el crani, em surten pels ulls, el cervell m'explota ple de bombolles de gas petit de cava, i ple de l'amargor de beguda-de-gent-gran (com el cafè que no m'agrada perquè és massa amarg i tanta amargor tampoc acaba sent bona, al final) com litres i litres de cava en regalims minúsculs amarant tones i tones de confeti, perquè avui tot és abundant i gran i exhuberant, que és Carnaval i és el que té, Vilanova, que no sé dir vocals obertes i tancades, però tampoc és tan greu si tenim aquesta meravella, de gent esgargamellant-se total per vinagrejar els uns dels altres, i pel plaer simple i estúpid de perdre la veu fent festa grossa per tornar a classe sense poder parlar gens i demostrar que tenim una gran festa, molt millor que Sitges, on vas a parar, si no hi ha color, i més genuïna i més de tot, que no ho dic perquè sigui de Vilanova, que ho dic perquè és així, i seguiré nedant al meu oceà mental de cava de bombolletes de gas petit, que per Carnaval tot s'hi val, fins i tot abusar encara més de les comes i els parèntesis i tota la parafernàlia de sempre, tot s'hi val perquè som així, amics, brindem, brindem o bevem i prou, bevem i cridem, siguem feliços que és Carnaval, i això només passa un cop cada any.

Anar a dormir

Em costa, anar a dormir. I això que tinc son, però em costa, sempre m'ha costat. M'he quedat a l'estadi aquell dels nens petits que, sense raó aparent, no volen anar a l'habitació. Ah, al sofà s'hi dormia tan bé, quan érem petits! Encara s'hi dorm bé: en conec un que sovint monopolitza un dels sofàs i, amb els ulls tancats, es concentra millor en la pel·lícula que sigui. Quan ens en riem, contesta (si pot) amb els ulls entre-oberts i sense vocalitzar, que no dorm, que no dorm. I jo, bé, és una característica com una altra. Sempre he envejat els que poden caure rodons quan volen. Arribar al llit, aclucar els ulls, i que el següent ja sigui despertar-se. Però la veritat és que fa molts anys que em vaig fent "a força de nits", i funciono millor en les primeres hores del nou dia, o en les últimes del vell. Tot rondant la mitjanit. És així. Ritme vital, o com se'n vulgui dir. Aquestes hores m'han ensenyat a despullar-me en paraules. La son inabastable em va dibuixant boirines al voltant dels ulls, i tot es torna més lent, i jo més lúcida. A vegades la consciència passa a una altra dimensió. Com si, objectivament, la informació dels sentits m'arribés més poc a poc, i les percepcions en general fossin menys precises, però molt més certes. Més reals. Per això em fio del que he fet amb la consciència adormida. Recordo casos concrets, que em fan pensar. Bé, quan algú té aquesta odiosa tendència a l'autoanàlisi compulsiu, el subconscient és tot un camp per explorar. M'agradaria entendre-hi una mica. Per perfilar el surrealisme, ni que fos (és broma, és que escrivint no es pot fer entonació). No és quan dormo, que hi veig clar. És just abans quan, sí, "foll d'una dolça metzina", em sorprenc pensant coses que no sabia que pensava, o rebutjant coses que creia desitjar profundament. O sospirant per persones que no sabia que fluïen amb el meu aire. També em passa això d'intercalar trossos de poesies o cançons enmig del meu discurs vagament coherent. De nit, sempre tot acaba sent una rapsòdia de frases poc connexes. Explicant una història que no s'ha d'entendre. "La felicitat és entendre que no tot es pot entendre". D'aquí a un temps, ens preguntarem tots plegats com ha passat tot tan de pressa, oi? Com pot ser que un viatge a Berlín ja sigui l'any passat, com pot ser que hi tornem i faci tant temps encara que sigui ahir. Com pot ser? Doncs ha passat nit a nit i dia a dia (amb aquest ordre). El dia neix de la nit. Ho penso jo i ho diu en el fons el Gènesi mateix. (Que mira que n'arriba a ser, de bonic). Tot allò que diem sempre de la llum que venç l'obscuritat, i el dia que trenca la negror absoluta, bé, no m'ho crec. La nit es retira poc a poc en una treva més aviat amable. Ningú venç ningú. Com la "nit" i el "dia" que tenim tots dintre. Que no hi ha dia sense nit, i ens costa tant veure-ho! També voldria saber més coses de Nietzsche. En realitat, voldria saber més coses a seques. Però bé, quan això comença a semblar una mena d'escriptura automàtica (que, per cert, és una mica massa habitual en aquest bloc) potser, potser ja és hora d'anar a dormir.

Divago

He trigat uns dies a sentir-me (més o menys) serena altra vegada. I no és que no pogués escriure, només que el flux de pensaments era massa intens per posar-s'hi al mig. Una llum com digital travessant-me el cervell. Devia ser felicitat a borbollons. Impetuosa, salvatge. Sí, sobretot salvatge, felicitat d'alegria pura. Com explicar-la? Val més no explicar-la. Hi ha coses, en aquesta vida, que més val no explicar. Es pot, es pot provar d'aproximar una hipòtesi, però en el fons la paraula sobra. Perquè el feix de llum és massa bèstia, és massa, no el podem contenir gaire temps perquè és rotundament més immens que nosaltres. Divago. Divago com sempre. Però vaja, si a algú li molesta, que es manifesti. Les preguntes són com mosquits, brunzint arreu, fent que la picor sigui insuportable, i sent substituïdes per altres preguntes tan bon punt les puc eliminar . Potser la son, potser l'oblit. O potser res de res pot evitar l'inevitable. Així doncs, em pregunto: ha arribat el següent moment dels canvis? Perquè el canvi és sempre. I a vegades, només hi és més. Poc a poc localitzo en el meu petit inventari temporal els altres moments de tot-es-capgira-irreversiblement. I tota aquesta felicitat, de cop i volta, té gust de principi.

Llum de solstici

"Cloc, cloc, cloc, cloc". La percussió dels meus passos sonant en un carrer buit. De fet, tots els carrers estan buidíssims. No hi ha gent, no hi ha so. L'olor de pólvora s'ha anat quedant a les vores dels edificis i l'aire és gairebé net, ara. La música ja no se sent: hi és, en algun lloc, però jo ja no hi sóc. No, jo ara sóc un punt que es mou de cara a l'est. El silenci és un cúmul de sons petits: els meus talons rítmics sobre el terra, els primers ocells que refilen desordenadament. Aquesta, la melodia del silenci de matinada, anuncia el final d'aquesta nit curta, i el principi d'un dia nou. Veure'l perfilar-se amb la seva lluïssor com crepuscular just davant meu és increïble: una bellesa absoluta, i tan senzilla, la bellesa de la llum que sempre és tan clara. És com un solstici dedicat a tots nosaltres: els de la poesia, els que mirem l'est i ens sentim tan afortunats per la màgia del moment. Els que sentim tant d'amor dins nostre, i tant d'amor al món, aquesta energia que ni es crea ni es destrueix, sinó que es transforma. Com si l'aire fos amor i nosaltres fóssim bombolles de sabó: un embolcall fràgil per a la força del món. I quan la bombolla peta, el nostre aire es fon amb el de l'univers. És preciós. És un etern recomençar on només som una circumstància. És la nostra urgència de llum quan el dia desperta, i la plenitud de la nostra existència (petitapetitapetita) just allà, just llavors.

Nocturn atonal

Un dia, no fa gaire temps, encara que sembla que sí, jo tafanejava en una botiga de joguines. En una ciutat llunyana però no gaire, vaig trobar un racó ple de capses de música. Precioses, i molt, molt cares. Vaig decidir que era una bona temptació per caure-hi. (Això és una cosa difícil de fer: distingir les temptacions on més val caure i les que no) Així que me la vaig comprar, una capseta amb el sol a dintre. Sí, perquè a vegades un grapat de tecles minúscules i els seus sons desordenats tenen el sol o la nit o el mar. Tot dintre una capseta petita, petita. Sé que sempre parlo de música, però bé, aquesta vegada tinc excusa, que s'ha de celebrar el dia de la música encara que, de fet, es podria dir que cadascun dels dies des del principi dels temps ha estat regit per la Música. Em canso de seguida de moltes coses, però hi ha músiques que sempre sonaran suaument en el baix que marca la meva respiració. Són la meva pròpia capseta. Com gronxar-se "Across the universe". Ooh sí. La vida és més vida, així. Em sap greu si sempre acabo al mateix lloc. En el fons és perquè és casa meva.

I alguns dies m'assec només a fer girar la maneta. "Here comes the sun, turuturu". Tot s'acaba, siguis qui siguis que escoltes l'emoció que algú va sentir fa tant temps. Totes les llàgrimes s'assequen un dia. Tots els hiverns topen amb l'abril.

Em sento fluir com unes aigües en canals paral·lels de pentagrames. Llisco en una consciència pentapartida. El paper, l'espai anodí sobre el qual s'ha anat dibuixant tota aquesta música que em va definint, és una tenebra inestable i perillosa. Per això qualsevol nota serà bona. Tot és bo per endolcir el que és amarg de debò. Tot és d'agrair si realment em fa creure en l'incís i deixa de banda el fons que em rosega per dintre. Es tracta de deixar que la música prengui el protagonisme i aconseguir fer-me callar. El silenci no és l'absència de música, sinó una forma de música ben vàlida. I un altre dia ja parlaré de Bach.