Guanyar

Aquest matí els reis han portat un Trivial a casa. Mira que fa anys que ens encanta, però no en teníem, ves. Així que, a les nou del matí, l’escena a casa era ben bé com fa sis o set anys, però amb tot de nens grans. Els paquets de mitjons desembolicats pel menjador, els papers de regal més o menys recollits, i tots en pijama estrenant les joguines.

 Estem estrenant un any més, tot just estrenant-lo, i ja se m’acumulen els “quesitos” per guanyar. Sempre, sempre s’acumulen els “quesitos”. M’agrada guanyar. I passo directament de tenir moltíssima pressa per guanyar a preguntar-me d’on ve aquesta pressa. Com un pèndol: de l’avidesa de fer coses i cremar el meu temps en una foguera que faci llum i escalfor a un estat contemplatiu de mirar-me el temps mateix i bufar-hi a sobre, i que sigui fresc i blau. Quina és l’opció bona? No sé quina és la bona. Però sé que el pèndol és la dolenta. El pèndol frenètic és un temps que només fa fum. És una pèrdua de temps. És molt fàcil d’entendre, això que vull dir: que un pèndol gairebé no passa temps suspès en una o altra banda, que bàsicament és la imatge d’un recorregut. El pèndol té monotonia però no harmonia, i no té raó de ser sense aquell moviment sempre pactat. Però (sempre hi ha un però) resulta que portem sis dies de nou any i no he perdut el temps. Oh, és meravellós. Una setmana absolutament aprofitada vivint. En la justa mesura de cada cosa. Això, això és guanyar.

 Guanyar jugant al Trivial és, tal com el nom del joc indica, una qüestió sense importància. Guanyar mai ha suposat batre un rival. “There’s nothing you can do but you can learn how to play the game”. Que no és precisament easy, però farem el que podrem. Aquest any, vull guanyar el quesito d’aprendre a jugar. Perquè saber jugar bé (molt més que saber guanyar!) és la victòria més magnífica.

Nice to meet you

I bé, fins aquí hem arribat. Un any sencer escrivint regularment al bloc. N'estic tan orgullosa! Que ja ho sé, que tampoc és una gran fita, però demostra que la meva constància, tantes vegades posada en dubte, tampoc està tan malament. Ara quan parlo de mi (que és molt sovint) ja ho puc dir: escric un bloc. "Hola, em dic Neus i tinc divuit anys. M'agrada la música i la literatura, sóc flautista i canto. A la nit em desvetllo i al matí no hi ha qui em desperti. M'apassiona la xocolata i afegeixo un pessic de sal als iogurts naturals. Tinc la gran sort de tenir amics com germans i germans com amics, entre moltes altres grans sorts. Quan sigui gran vull ser directora d'orquestra, gimnasta olímpica, presidenta de la ONU i premi Nobel de literatura, i cantar com Freddie Mercury. I escric un bloc." No és una presentació magnífica? Ho és. Hi falten coses, és clar, però en el fons només cal llegir aquest bloc per saber-les. No en va he dit alguna vegada que això d'aquí és una mostra d'exhibicionisme. Quin poc misteri. En fi, és igual. Espero que hagueu passat un gran any o, si més no, que hagueu crescut, de la mateixa manera que a vegades no se sap ben bé cap on es va, però se sap que es va endavant. I que l'any que ve sigui molt millor. Una abraçada a tots, nice to meet you. Ens veiem a Roma, o ens veiem l'any que ve.

Una gran proesa

Només volia remarcar que és una gran proesa que ja gairebé haguem passat la meitat del novembre i jo encara no hagi parlat del fred. D'aquell anunci famós de gas natural ("a casa teva et sents com en una nevera?") i dels peus i l'edredó i les portes tancades que amaguen glaceres. I els matins. És una gran proesa no haver dit encara que comença a fer fred. Que després d'aquells dies de segon estiu, ja fa fred i jo em poso cursi -més cursi del que és habitual, vull dir- perquè al matí ja veig a venir tots els matins que vénen i em pesen, em pesen davant, foscos i freds. Demà més, és clar. Cada dia més, els dies pesen. Cada dia em pesa en pell de gallina i dents serrades i temples inflades de tensió. Que sí, que ja sé que és només fred, però és fred que fa pujada.

I per això no penso parlar-ne, perquè tothom sap que les coses, si les silencies, deixen d'existir. Que les paraules que no es diuen, no són. I punt. Que les coses que no es diuen en veu alta amb el temps, s'esfumen. Sempre ha estat així i així continuarà. Amb tota una manera de viure, tota una societat construïda sobre el principi immutable d'aquest pseudosilenci. En fi. El sistema dels somriures bonics, què hi farem. Polaritzat, molt em temo, entre el parlar massa i el callar massa. O parlar de coses inútils, o no parlar-ne, com del fred per exemple. Sabent que aquest fred, el de la glacera que tinc a casa (raó per la qual la meva pell estarà perfecta d'aquí a dos-cents anys) no és el fred que de veritat importa. Però aprenent, per fi, a trampejar (una miqueta de res) entre tot aquest garbuix d'aquí dintre per veure que en el fons, aquest novembre no és tant fred. No és tant fred.