Contra què cal lluitar (II)

Fa mesos que tinc un esborrany sobre "els bons i els dolents" i no sóc capaç d'embastar-lo. I que ningú s'equivoqui, mai he estat gaire amiga de relativitzar-ho tot si no és pel simple plaer bromista de l'escepticisme absolut (tot allò de aaaaaaah potser jo no existeixo i només sóc un producte de la teva imaginació!) però no estic d'acord que "tot és relatiu". No, no tot és relatiu, encara que hi ha moltes coses que, de ben segur, no són absolutes. I aprofitant l'excusa tonta de les queixes pel tema aquest del MNAC m'he acabat animant a intentar fer una mica d'opinió, a dir coses que necessitava dir. Contra què cal lluitar? Aquí volia anar a parar jo. Hi ha persones i col·lectius que fan bandera de la llibertat per alçar-se contra tot i contra tothom, alçar-se contra conceptes abstractes omplint-se la boca de conceptes més abstractes. Volen despertar les nostres consciències, però només admeten un camí per despertar. Estic parlant d'una manera de pensar que està fermament convençuda que les altres maneres de pensar són errònies. Que els altres gustos són erronis. No parlen d'acord i de desacord, sinó de veritat i mentida. De bons i dolents. I moltes vegades ho fan des d'un discurs tan ferm i ben travat que en una conversa gairebé t'acabes creient que és veritat, que la teva pròpia opinió és un error. Penses "jo sóc el dolent, jo no m'adono de les coses, estic alienat, sóc una pobra brosseta enganxada a la sola de la sabata del sistema". I això m'emprenya, m'emprenya molt perquè no som brossetes.

Contra què cal lluitar? Potser no cal lluitar contra res, potser més aviat cal lluitar per això o per allò altre. La lluita contra és sempre una conseqüència de la lluita per. Una conseqüència necessària, a vegades. Em sembla que era Teresa de Calcuta, que deia una cosa d'aquest estil. Em podeu dir naïf, si voleu, però em calia deixar-ho anar, tot això, malgrat saber que en una conversa és provable que m'acabi sentint així com una brosseta, pobra de mi, que no he llegit el manifest comunista ni sé de què va aquest món. Perdó, demano públicament disculpes per la meva ignorància, per la meva innocència, per les meves ganes de relativitzar. I si m'equivoco, doncs no passa res, perquè tinc dret a equivocar-me. Apa, tants drets que tenim, ara resultarà que no tenim dret a equivocar-nos.

Relativitzar una mica no és cap pecat. El capitalisme, el patriarcat, no són dimonis amb banyes ni paraules comodín per fer ben macos els discursos. No dic que el que se'n diu sigui mentida! Dic que no cal abusar de les fórmules. Veure, des del Frente Judaico Popular, que els romans ens han construït aqüeductes i ens han portat vi i seguretat ciutadana no és un drama. No dic que no els haguem de fer fora! És més, segurament els hem de fer fora! És molt possible que aquesta no sigui la pau que volem, és més que demostrable que això no és justícia. Hi ha tantes coses per fer, i és tan necessari fer-les i són tan urgents. Però ara parlo de les formes. Parlo d'aquesta mena de superioritat moral que s'ha dedicat a enderrocar altars i esglésies criticant una fe que desconeixia per omplir-se la boca de la llibertat. Quina llibertat? Només una, la llibertat d'anar tots a la una, la llibertat de la propagandística. Però jo necessito saber que tindré un espai propi per pensar, un espai que no serà envaït per cap profeta de la justícia social que em porti la veritat absoluta ja redactada. Necessito saber que no és un tabú dir que hi ha gent rica que no fa mal a ningú i polítics del PP que fan bé la seva feina, ens agradi o no. I no passa res, i ser conscient d'això no em fa més bona ni més dolenta, ni amb més ni menys consciència social. De consciència, cadascú que faci el que vulgui amb la seva. Hi ha societats en què les coses van malament de debò, en què la violència és real i es mesura en xifres de morts al carrer. Aquí, per sort, això no és així; a vegades penso que hauríem de lluitar més i millor per allò que és necessari i no estar sempre lluitant contra tot, criticant-ho tot. No estar sempre traient les dents per esgarrapar el sistema amb una agressivitat que al cap i a la fi, no serveix per canviar el món, no serveix per millorar la vida.

Qui és Madeleine Elster

Recordo amb un ample somriure aquell professor que va dir un dia que amb el nostre temps de vida no es poden llegir tots els llibres del món, i que ell, posats a triar, llegia només els bons. "Potser així es pot llegir tot el que s'ha d'haver llegit". Doncs bé; he de reconèixer que malgrat entendre bé aquestes, diguem-ne, prioritats, em deixo portar moltes vegades pel gust d'una història que enganxi molt, alguna història que el temps no hagi legitimat, o directament algun llibre de qualitat dubtosa que, senzillament, em ve de gust. Com qui es menja una bossa de doritos un divendres a la tarda, només perquè en aquell moment n'ha tingut ganes. I no em sap cap greu, cap ni un (el mateix professor, quan deia "lectura, lectura i més... lectura" no es referia només a Joyce, seguríssim) perquè hi ha de tot a la vinya del Senyor, i aquestes coses, i perquè mentre posis prou fruita a la dieta tens tot el dret a la bossa de doritos. Però deixant de banda els llibres reconec que quan es tracta de pel·lícules massa sovint noto que em falta la fruita, que sí, que molta pel·lícula moderneta de gent rara però que falta fonament, que falten clàssics, que falten les del so brut. Que falten les d'abans de la tele en color, però el blanc i negre em fa mandra. Ja ho arreglarem, ja hi haurà temps, un bon dia ens decidirem a ser estupendos i veurem tots els Godards i els Truffauts i totes les pel·lícules on surti l'Audrey Hepburn i després anirem a prendre alguna cosa en un bar la mar de mono i ens comprarem unes ulleres amb vidres d'un pam i ens suïcidarem ofegats en una peixera de gintònic. Ostres tu, quin rampell més divertit que m'ha agafat ara de sobte. Però no volia parlar d'això, volia parlar de Vertigo. No em proposo fer cap crítica, ni de bon tros, però des que la vaig veure que tenia pendent un comentari, un comentari petit, sobre el joc d'identitats que em va agradar tant. Sabeu qui és Madeleine Elster? Oh, jo tampoc, jo tampoc. Diria que a la primera sempre costa de saber-ho. El personatge existeix. El personatge. De la resta, no sé parlar-ne gaire, però el personatge és la possibilitat de crear, a partir de la identitat verda d'un mateix, una realització vermella de la mateixa matèria. Vull, dir, la diferència entre ser una persona vermella com Madeleine Elster o ser una persona verda com la Judy Barton és un abisme. La capacitat de ser vermells o ser verds, dins nostre. És extraordinari aquest embull de veritats, aquest caos indestriable entre allò que ella (el personatge) és realment, allò que "s'ha construït" en ella amb el pas dels anys, i allò que vol ser: Madeleine Elster, una perfecció romàntica, volàtil, LA DONA, que fa que la realitat de la Judy sembli insulsa i petita, encara més verda i vulgar. És així com la Judy s'enamora de la persona que ella mateixa pot ser i que, tanmateix, no és. La versió vermella i refinada d'ella mateixa. Quin és el problema, aquí? Quin és el problema, on és l'engany? Hi ha engany o és una forma d'evolució personal la mar de normal i legítima? Es pot decidir canviar el verd pel vermell? Es pot matar un jo de carn i ossos per ser Madeleine Elster? Qui és Madeleine Elster?

Les ungles

Llevar-se un matí estrany, l'enèssim matí estrany, però potser aquest més estrany que els altres. És l'últim dia que passem al llit (per haver allargat massa la nit), i és hora de despertar. També és hora de despertar-se, sí, o de llevar-se, però no em refereixo a això, parlo d'un Despertar profund, simbòlic, amb gust de final. Estic contenta, però aquesta consciència em condemna a una mena de ressaca emocional com la d'altres vegades, la baixada obligatòria de després de l'explosió. Avui toca assumir que set dies han consumit la nostra ànsia i el que ens queda ens buida i ens omple, ens satisfà i ens fa mal i jo què sé, i quanta incertesa, que vull deixar-me fluir però tot plegat va a batzegades i ara que ja no és Carnaval ja no hi ha excuses per res. Carnaval pertorba la placidesa, i ho fa amb una alegria tan desbordant que ens és igual el que ens vingui després, quan tot hagi passat i toqui despertar. Quan el clavell a la motxilla perdi el seu sentit. Quan haguem de pensar com es continua a partir d'aquí, a partir d'allò que ens ha revelat el Carnaval mentre ens deixavem portar per l'onada dolcíssima.

M'he despintat les ungles i m'han quedat els dits tots tacats. Com si fos sang, com si fos vi, com si fossin maduixes. Com si silenciosament les mans m'acusessin d'haver volgut donar massa color a la vida.




(
creus que és injust però no ho dius a ningú,
i creus que és injust però no ho dius a ningú,
i creus que és injust però no ho dius a ningú,
i creus que és injust però no ho dius a ningú,
i creus que és injust però no ho dius a ningú
)

Ara que tinc vint anys

Cada dia neixen nens. Tots són bonics i petits i dignes de ser estimats, tots són una promesa, una inversió, un misteri que poc a poc anirà satisfent la curiositat amorosa dels pares, com serà de gran? Ho sabrem fer bé? En qui es convertirà amb el pas dels anys? aquests que ara se'l miren embadalits. Cada dia neixen nens. Als hospitals i als carrers, al món en general, i això sol ja és una raó per poder dir "avui és un dia bonic, avui és un dia afortunat, avui ha nascut una persona nova". Tots vam néixer en un dia molt bonic, i ho dic sabent que és una mica mundo-colorido anar predicant aquestes coses. Vist així, tots els dies són objectivament bonics. Però és veritat.

Ara que tinc vint anys no vull fer cap valoració de res. Em sembla que ja faig prou valoracions de tot en dies aleatoris com, no ho sé, el catorze de febrer per exemple i ja m'he permès la gracieta del títol per recordar la "valoració" que en feia el Serrat, dels seus primers vint anys, amb aquella empenta. No, jo només volia recordar un dia de fa una mica més de vint anys, dilluns de carnaval com és avui. Suposo que els vilanovins devien cantar pels carrers, també, amb els brams aquests de gent cansada i feliç. Suposo que les sabates se'ls enganxaven a terra i el confetti feia remolins a la plaça de la vila. Suposo que en molts parcs i balcons hi havia una mimosa florida, esperant algú que endinsés les mans en la seva suavitat flonja i olorosa. I a casa potser ja havien posat en un gerro les primeres flors del Cau, potser un ram de jacints blancs perfumant tota la casa, o potser tres narcisos minúsculs amb aquell aroma dolç tan penetrant. Potser a les onze del matí feia una mica de sol daurat que entrava per totes les finestres, potser l'hivern floria a mig febrer encara fred però ja lluminós, anunciant la primavera. Potser algú somreia, potser algú plorava, potser algú moria i algú altre feia l'amor.

Només volia fer memòria d'un dia, un dia bonic com tots els dies que neixen criatures, ara que torna a ser dilluns de carnaval, i també és un dia bonic i deuen haver nascut nens i nenes i somriures i flors.

S'ha de ballar

S'ha de ballar! No hi ha cap altra manera de treure fora l'alegria quan es desborda. Balleu ara mateix o acabareu així d'engatats d'energia, tant que no podreu parar de riure i cantar per dintre, tant que al final ballareu pel carrer, pel passadís de casa, per la universitat, ballareu mentre aneu en bicicleta i mentre esmorzeu morts de son. Tant que imaginareu escenes en què tothom que espera un tren a Sants comença a portar una mateixa pulsació amb el peu i deixen els àifons i els llibres i les musaranyes i comencen a ballar al so d'una música que cadascú sent al seu cap i prou, i ballen i ja no es preocupen del temps ni de la bateria dels ài-elquesigui. Deuen ser les endorfines, l'adrenalina, la dopamina, aquest munt de substàncies que sonen a droga o a cosa dolça, que ens inunden el cervell i som presos d'una onada de felicitat despreocupada, una onada tan grossa i incontenible que sacseja tots els membres i ballem, ballem.

M'encanta aquell "shall we dance" tan autèntic que tenen els anglesos. I mira que n'arriba a ser de british i amazing. Doncs sí, we dance, ballem, ballem com sigui, de La Casa Azul a les danses de Vilanova, passant per tooooota la resta. Balleu com ballaven els nostres pares de joves. O com ballaven els nostres avis de joves. O com ballaran els nostres fills de joves. Balleu fent el boig com si no us mirés ningú, balleu fent el sexi com si us mirés tothom, balleu en rotllana o en parelles ordenades (el pasdoble que és molt fàcil, o el fox que tot és agafar-li el truc; la qüestió és dur l'esquena dreta i mirar endavant), balleu sardanes o la Macarena, balleu estil salsa o estil flamenco, estil swing o estil perreo. Balleu la bossanova i el reggae, la rumba i el rock. Balleu sols davant del mirall, o balleu acompanyats, ja sigui d'amics, d'enamorats o de desconeguts, balleu amb gent que teniu al facebook però que mai sabeu si saludar, balleu amb el primer que passi, balleu amb qui us ho demani i amb qui no us ho demani, i convenceu per ballar tots aquells que diuen que no tenen gràcia per moure's. Perquè encara que fos veritat, això no és gens important. La vida ballada és més vida, per alguna cosa diuen allò de "que me quiten lo bailao". Així doncs, ens veiem ballant diumenge a la tarda i tots els altres dies, ballant més bé o més malament, que qui no balla no mama, i ballant la gent s'entén.

Aquest febrer tan nostre

(música, sisplau)

És febrer, per fi, nedem en un febrer que fa olor de febrer i amb això n'hi ha prou. S'ha acabat l'espera que frisa, que prepara, l'espera que va conduint totes les converses a un tema únic. Amics, això és el febrer i passa tan poc a poc i amb tanta pressa... Ve Carnaval, arriba el Carnaval i no vull pensar en res més. Sabeu aquella cara de llum i misteri que fan els nens des de mitjans desembre només de pensar que cal fer la carta als reis? Doncs igual però per sempre, igual només de saber que cada any el febrer vindrà així de vestit de colors, prometent mostrar-nos una Vilanova ben nostra, ben de naltros, la dels carrers enganxifosos i plens de gent i d'alegria.

Porto dues setmanes així, des que un sensor inconscient va engegar l'equip de música dins el meu cap. Ara passo els dies i les nits senceres sentint el Turuta i l'Amparito, la Celia Cruz, la Cindy Lauper i les Spice Girls. No hi ha res a fer, sembla la ràdio del Carnaval o una versió íntima del recopilatori de l'Ainhoa. Això és l'explicació d'una espera, l'espera del moment en què el febrer finalment ens donarà tot allò que prometia. Quina sort haver nascut aquí, quina sort viure aquí i viure això i viure-ho així. He de dir que a mi sí que m'agrada sacralitzar les coses. No vull dir que s'hagi de perdre de vista la realitat pura i dura, però que consti, tenim dret a construir pedestals si volem. Tenim dret a viure les coses i viure-les com grans coses. I això ho puc dir si parlo del Carnaval de Vilanova i la Geltrú amb la gent de Vilanova i la Geltrú. Als altres us ho intento justificar i veig que sobretot em capteu la passió en parlar-ne, més que no pas l'explicació de l'acte aquell o l'acte altre. Però ja m'està bé així, perquè aquesta passió, potser fora de mida però indubtablement genuïna, absolutament legítima i justificada, és l'essència del Carnaval.

Bé, paro d'escriure perquè m'adono que m'estic anticipant. Però per si algú encara no ho té clar, vilanovins, ja podem deixar de dir que "ve el Carnaval", perquè aquest febrer tan nostre ja s'acaba... i ja és carnaval.

Trenc d'alba

Trenc d'alba. Això, per si no ho sabies, és el significat del primer vers del càntic. Per casualitat m'arriba a les orelles la gravació on cantem tu i jo com si fóssim una sola veu (i no t'ho creuràs però m'hi he de fixar per distingir qui és qui). No és una cançó qualsevol, no, diria que és de les que han acabat sent cançons nostres. I a més aquesta lletra de vida i aquesta música d'energia, tot plegat sense estripar res, però té empenta. Morning has broken like the first morning. Parla de coses més grandioses que nosaltres, que es manifesten a la nostra vida com un do.

 "Càntic" és una paraula que m'agrada. Parla de cants poderosos, de paraules que mouen i música que les fa arribar a tots els cors. M'agraden els nostres càntics que ens mostren el poder amagat que tenim quan cantem alhora. Quan la sang se'ns compassa, sona una guitarra i jo sóc tota gratitud. T'estimo, t'estimo, t'estimo. Perdona'm l'exhibició pública d'adoració, però de fet ja tenim tothom prou acostumat. Praise for the singing, praise for the morning, praise for them springing fresh from the world. T'ho diria amb mil càntics. Cel d'abril, mar d'espigues, primera claror de tots els dies. Alba vermella i blanca i blava i verda i daurada. M'és igual tota la resta, conec la bellesa dels teus colors i saps que sovint aquesta bellesa és la meva causa. Des de la meva teoria del mirall, cuidar-te és el més natural del món. Fas que la meva veu soni millor, hehe, això ho mereix tot, ho donaria tot per aquesta sort. A algú que reflexiona tant al voltant del "jo", no se li pot fer regal més preuat que un "nosaltres" com aquest.