Vint-i-sis d'agost

He vingut aquí buscant el record d'algun vint-i-sis d'agost i m'ha sorprès fins a quin punt aquesta data segueix sent un secret només intuïble entre jo i jo. Esperava una guia que m'ajudés a viure'm, ara que els malsons sembla que tornen, i no hi era. Cap any he deixat de pensar-hi, però, i tots els vint-i-sisos d'agost em deien "ets una campiona, estàs construint la fragilitat adequada" i tornava per un moment aquell verd i aquell silenci i el procés que en va seguir. La manera com vaig néixer, ara ha fet cinc anys.

Aquest any ha estat només una mica diferent, però, perquè sóc més a prop que mai del no-part, del ventre obert per no res, i em sento albat i em sé covarda i em veig indigna del florir que aquests anys m'han anat duent. Vull mantenir la promesa però l'enemic és fort. I no he pogut celebrar el vint-i-sis d'agost perquè he tocat la temptació amb l'ombra dels dits al migdia. Plena de mal, deslliurada de gràcia, he entès que finalment se'm revela l'esgarrapada de la dualitat que saben els segles.
No hi ha més úter que el meu per guarir aquesta desfeta. No hi ha una entranya sinó la meva per sanar la sang amb sang.

La primera persona

La unitat que sóc té uns gustos més o menys vulgars i unes creences si fa no fa corrents. La unitat que sóc calla si no té les paraules exactes i marxa del món quan una conversa se li allarga. La unitat que sóc em coneix des que vaig néixer i encara que ha anat canviant de forma sí que és veritat que he sabut sempre tenir-la vigilada. Moltes vegades me l'he trobada jugant a ser dualitat o trinitat i es mira les mans com si no fossin seves, com si no fossin meves, i es mira els altres com si fossin les mans que li falten però mai funciona.

Hola, sóc la primera persona. La primera de totes. Amén.

Llombrígol

Serà un desordre profund perquè no pot ser altra cosa. S'endurà l'escorça vella i els embulls de la paraula als cabells que ja no tinc, als cabells de les valentes, als cabells del canvi viu. Serà un desordre profund tenallant turmells dins l'aigua, empenyent lluny de la llum, ofegant el que no em salva, fent-se pas endins del nus del llombrígol on em neix la tebior estreta del ventre. S'endurà el regust de llet i aquest cor de carn que em pesa
i em clavarà
prou agulles
al cervell
per allunyar
aquest mal
que m'esqueixa
massa.

Dos solets

T'estava mirant i m'ha passat com a la tele que se'n va la imatge i surt, amb els marges blancs, el record. I eres tu quan tenies sis o set anys, acabat de sortir de la piscina dels avis embolicat amb una tovallola vermella i les pestanyes xopes t'emmarcaven els ulls i jo, que ja era gran, pensava que eren dos sols -dos solets, de fet, pensava- que feien molta llum. Ara sé que fan llum, no com qui reflecteix sinó  com qui irradia, i encara penso a vegades que tens una màgia rara a dintre que et surt per aquí. I la manera incondicional en què et percebo com un fenomen extraordinari en la meva vida jo diria que m'allibera, però no sé per què ni de què.

Són coses que intento no dir-te gaire per si et desconcerten, però sé que tu em fas millor. Això ho tinc molt clar. Són coses que sé des de sempre, igual com el que em passa cada cop que miro una olivera i hi veig els teus colors amb una claredat cinematogràfica. No estic segura d'haver-t'ho dit mai, que les oliveres em parlen de tu així, tan clar.

Arribarà demà

Demà, saps? Sigui quin sigui el dia que arribarà finalment demà. Però quan aquest dia arribi, tot serà tan diferent! Mires el cel quan ho dius, no sé si te n'adones. Miro amunt perquè allà és on veig aquest demà de flors vermelles i sol. I penso que demà seré allò que vulgui ser, perquè la llibertat em farà arrugues al final dels ulls i als costats de la boca, perquè demà podré ser feliç, podré ser jo d'una vegada per totes.

I sí
però no.

Perquè avui ja és demà d'un altre dia, i demà serà l'avui d'un altre temps. I, mentrestant, no sabria dir si sóc això o allò altre. Però que sóc, això per sort o per desgràcia és una evidència, al marge d'avui i del demà que potser demà arribarà.

Seré optimista

Al final és bastant igual el que pensis o el que decideixis perquè hi ha coses que t'afecten fins a l'última fibra i has d'acceptar que no depenen de tu. Perquè sí, perquè hi ha una possibilitat real que el que veiem sigui només una minoria de les coses que, de fet, són. I en aquest context l'optimisme és una opció activa i que demana esforç, molt d'esforç, l'esforç del silenci de l'arbre que creix i no la sorollada del que s'enfonsa. És l'esforç titànic de vèncer l'escepticisme dels anys que vénen i comencen, i desembolicar-los sense por, estrenar-los sense la puta por amb què s'estrenen les sabates noves que et faran llagues a tot arreu i ho saps però són boniques i són noves. L'optimisme és una cosa molt difícil, és un do, és una capacitat, és una fe cega, és un dogma, és una manera de sobreviure. Perquè no es pot viure d'optimisme i tot i així està molt mal vist això de dir que les cicatrius se t'estremeixen davant la novetat, això de dir la veritat que és que veient el panorama voldries hivernar indefinidament.Prometo esforçar-me més, de veritat. Estimats savis d'orient que ni eren tres ni eren mags ni potser qui sap si eren, aquest any prometo esforçar-me molt més per ser optimista i no això, això altre que sóc.

Un cabell blanc

M'acabo de trobar el meu primer cabell blanc. Estava a punt d'anar a dormir: m'he rentat les dents, m'he desfet la cua, m'he pentinat amb els dits. I llavors l'he vist i ja m'he oblidat de la son. Era un cabell blanc, no n'hi havia cap dubte. A vegades hi ha cabells castanys o més rossencs, però aquest no, aquest era un cabell blanc molt tímid, d'uns tres centímetres, a la templa dreta. I m'ha fet molta gràcia perquè alguna vegada hi havia pensat, en com neixen els cabells, en com és que no els veiem quan comencen a créixer... i també pensava que al meu pare, per exemple, els cabells se li van fer blancs molt de pressa, i em costava creure'm que realment fos un procés de substitució (molts cabells blancs que surten, molts de negres que se'n van!) i no pas els mateixos cabells que es tornessin blancs i bé, avui he vist un cabell que acabava de començar a créixer i se m'han aclarit tots aquests dubtes.

Tres centímetres. Quan deu fer que creix? Poquíssim. És veritat que aquestes coses les provoquen els disgustos? No ho sé. En tot cas és innegable que el meu cabell bebè ha nascut durant aquests tres últims mesos, durant aquesta tardor que m'ha posat a prova. És un altre dels regals que em deixa un temps tediós i esgotador que m'ha fet fer-me una idea geogràfica  d'on deu ser el meu límit absolut. Dic "un altre dels regals" perquè n'hi ha més, és clar. Jo avui sóc molt diferent que jo a principis d'octubre. He après més que mai a prioritzar, a endreçar les hores, a treure importància i a apreciar qualsevol cosa que em fes sentir-me bé. Qualsevol cosa. Passar per la facultat, l'arbre que hi ha a Mundet que té les fulles grogues, el gust del gingebre, les converses al tren que arriba a les 00.24, les estones entre classe i classe, els dissabtes a la nit, les taronges de temporada, l'olor del meu amor quan se'm queda a les mans i als cabells, el caliu de casa. Tot el que m'ancorava una mica al sentir, a una versió de mi millor que aquest manat de nervis, que aquest munt d'ansietat... He estat fent malabarismes amb més pilotes de les que em podia permetre i inexplicablement tot ha anat sortint més o menys bé. S'acaba la baixada més bèstia i no he pogut fer cunya, però tinc els esquís a lloc i tots els ossos sencers. I un petit cabell blanc que em recorda que al cos i al cap les coses no li surten gratis i em recorda la sort que tinc, la sort descabelladament immensa que tinc en tots els sentits del món mundial, la sort que s'ha fet tan evident perquè el límit era sempre una mica més enllà, perquè sempre hi havia algú oferint-me ajuda i tothom m'ha tractat tant bé i m'ha estimat tant. La sort que seguirà amb mi quan em recuperi d'aquest temps havent estat no exactament com jo sóc, la sort que tinc sempre i que ha obrat el miracle d'acabar aquests mesos amb només un sol cabell blanc.