Què vull dir quan dic que ets llum

De quin color és la llum, Teresa?

Del color dels murs vells o de la roba estesa,

del color de la nit, o del daurat

de la cervesa?

Teresa, la llum

no sap que és ni sap que hi som.

L'anem veient passar com un regal:

entre vitralls que ens són casa i palau

o al dijous quotidià i extraordinari,

als núvols on volem com un miracle

i compartint la casa si ens és casa,

per camins pedregosos d'antics déus

i a les roques més altes dels déus nous;

vora els melics polits de les estàtues,

en el mossec de la fruita madura,

en dies qualssevol,

en tot allò que és bo de degustar.

Veiem passar la llum

al cor del desert,

i al cor del qui acull.

Davant del mar,

davant dels mars,

o dins d'aquells mars que no ens coneixen

però ens prenen, ens bressolen, ens onegen.

És tot això i és poca cosa més

que passar-se la vida 

amb un gessamí entre les dents, Teresa,

amb una cançó entre les dents, Teresa, amb un horitzó

entre les mans. Passar la vida com si no passés

i alhora sabent que se'n va, aprenent

a deixar-la marxar

sense recança -com fem, Teresa, sempre que podem,

tant com en sabem-

amb la taula parada i la paraula preparada.

Perquè intuïm el color de la llum

quan travessa els cors nostres

i els de la bona gent, que és aquí i arreu,

i tenim allò important:

les flors, les mans, el gust, les dents, 

les veus que es trenen,

el tren del temps;

l'agraïment.

L'aniversari

L'aniversari, el dia en què agraeixes la meva presència a la teva vida. I a l'inrevés, el dia en què et dic gràcies, gràcies perquè hi has pensat, i perquè hi ets o hi vas ser i encara t'hi notes, perquè ets en el que sóc, perquè en aquests anys hi ha parts de tu, com una melodia trenada o com un udol.

Feia molts anys que no celebrava l'aniversari així de connectada als meus anys. Els vint-i-cinc eren una espurna de futur lluent i vermell, em florien a les mans amb la contundència d'un punt de no retorn tanmateix dolç. Penso en aquell dia i em ve gust de xocolata. Avui m'he llevat i feia un dia gris: he mirat el cel posant els ulls petits, enfadada amb la llum lletosa de Barcelona. Necessito ombres, jo, perquè vol dir que hi ha llum. Visc bàsicament de la bellesa gratuïta i fins que no he passat pel costat de la floristeria i he vist les mimoses no m'he calmat. (Cada cop que escric mimosa noto als llavis la carícia de la flor, des de l'últim dia que en vaig olorar. Com poden ser tan intensos els records del tacte?). Per sort el dia ha estat bonic per altres raons. Per això que deia de l'agraïment, sobretot. Existir-nos és un regal, amigues, amics. Família que em fa mal el pit de la sort de tenir-vos amb mi. Agraïment pur. A més, quan estic capficada (i ho he estat una mica aquests dies, és el que té estar "connectada als meus anys", que vol dir turbulenta després de tanta serenor) em meravella la saviesa dels que m'envolten i em diuen coses tan sanadores i boniques i penso m'abandonaria a la cadència de la teva veu i viuria bressolada per sempre i no pensaria més en la mort ni en els túnels que foraden la terra ni en la pluja.

Ara escric a l'autobús escoltant cançons que fa deu o dotze anys que m'acompanyen i veig els ametllers florits a les vores de la carretera, com un miracle rebel. Florir és rebel·lió, també. Tristesa és estar viu, sí, també, i la vida és el que compta. La resta, dissonància i vi negre.

Cos

L'altre dia, quan escrivia que estava trista, no sabia què estava a punt de passar. No sabia que començaria a tremolar i seria tota jo un curtcircuit de febre i mal d'ossos, ni que em passaria quatre dies pràcticament sense menjar. És anecdòtic, ja ho sé, amb tantes coses terribles que poden passar-nos, el que pugui fer-nos una grip fulminant en un moment donat. Vull dir que quan ens desitgem bona salut -per l'any que comença, per exemple, o a la carta als reis- no ens referim a ser deslliurats d'aquesta mena d'estretors. Ens referim als monstres; tothom sap quins són i ara mateix no tinc ganes de parlar-ne. La qüestió és que durant els dies que he estat malament he estat conscient, amb els ulls oberts, vull dir, i tot i així després, quan m'he anat trobant millor, ho he viscut com si hagués tingut tels successius sobre la consciència i, senzillament, jo no hagués estat present en mi aquests dies. Tenia el cos apagat i, per tant, tot apagat. Perquè, com m'he anat repetint des que ho vaig sentir dir a un professor de la carrera, "no tens un cos, ets un cos". La resta de paraules que fem servir per dir-nos, les que no són "cos", no saben res de nosaltres. Ara que ja no es pot dir ànima ni esperit de cap entranya benaurada, diem ment o pensament per allunyar tot allò que el cos té de terra; de terra que a la terra torna i de terra que no és vers ni cant ni brisa, allò que envelleix i emmalalteix i vomita i té pèls i estries. El meu cos, el cos de qui? El cos de mi, el cos-jo.

És el cos-jo el que mira i veu, el que sent i escolta, el que toca i s'estremeix. Ahir, quan culminava el desglaç dels sentits que ha estat anar-se trobant millor i anar apareixent en mi, em vaig posar a escoltar la sonata per a piano en si bemoll major D. 960 de Schubert i no podia parar de plorar. Havia estat dies vivint poc, vivint sense sentits, amb gust de metall a la boca, amb necessitat d'un silenci estàtic i buit que no és el meu silenci. El meu silenci és aquell que es fa, com una artesania, quan podria haver-hi soroll però no hi és. Quan la llum balla sobre la paret blanca filtrada per les fulles, entra gronxant-se en un silenci així. Quan seiem de costat i no diem res, silenci de vellut; quan s'extingeix l'última nota i tothom espera per aplaudir, silenci d'orfebreria. I tot això són privilegis, són privilegis bojos. No-viure durant tres dies i mig, la salut que pertorba una grip, si bemoll major. Són priviegis. Sóc un cos de sang i tendrums, de líquids que gemeguen i líquids que degoten cara avall fins a la clavícula i per sempre avall perquè sona Schubert.

Tota la sal

És tan molest quan l'oceà se't fica a dins sense avisar. Aquell vaivé de murmurar l'onada lleu que ve i que va; aigua que viu sempre buscant un l'horitzó escuma enllà. Doncs la tinc dins. Quan sóc el blau i em sobreïx tota la sal més que en un plor visc en un cant; veles i vents i el mal de mar.

Quan tens a dins un oceà -l'aigua d'aquí, l'aigua d'allà- l'instint et diu que has de trencar aquest vers que t'encadena a un ritme que no és el teu. Uf. Per fi. Se'm posava difícil, avui. Ja sé que la vida no és un poema, ja ho sé. Tot i això és innegable la presència dels símbols, també a la realitat palpable. I n'hi ha que encara no sé què volen dir. Suposo que el blau ha estat sempre la tristesa, i el mar ja no ho sé. El mar ho és tot. Em penso que no podria viure sense el mar, tot i que a la pràctica visc sense gaire mar. Però si no existís, no sé si podria viure, perquè la lírica del mar és el bressol on viure's vulnerable. És bell, viure's vulnerable, encara que també és tou i moll i fa mal als pits. No paro de repetir-me que la manca de cuirasses és un privilegi. Dir que viure's vulnerable és bell, és un privilegi. Escriure del blau és un privilegi. La tristesa no és un privilegi, però, i menys si els rituals de pas et fan això que em fan a mi. La tristesa... la tristesa és només una circumstància. Aquesta onada, no necessàriament les altres. Només una onada.

El diafragma

Aquesta setmana m'ha anat venint i marxant a batzegades una necessitat immensa, incontrolable, d'alguna cosa que no sé què és. Per això estic escrivint, avui, per si el que necessito és escriure. Em tranquil·litza pensar que tard o d'hora la meva fisiologia aturarà aquest despropòsit perquè quanta estona o quants dies pots passar-te amb la sensació insuportable d'haver-te oblidat alguna cosa important? Escric "insuportable" i el meu teclat de google intel·ligent i espiador ple de cookies em proposa "lleugeresa". Insuportable lleugeresa, molt d'escriptor txec del segle XX.

Suposo que el cos té un límit pel que fa a capacitat de sentir i hi ha un moment que el que sigui s'apaga una mica per pura fisiologia. Això ho parlava un dia amb la meva mare, li vaig explicar la meva teoria dels divuit anys (ara sóc gran i faig aquestes coses, parlo amb la meva mare d'aquestes coses) que les emocions positives tenen un màxim i en canvi les caigudes emocionals poden ser infinites. Ara penso en tots els globus d'heli que se'ls han escapat, a infants anònims, fins a l'infinit, i penso en totes les vegades que m'han caigut coses a terra i algú me les ha recollit mentre jo deia "deixa-ho estar, més avall no se n'anirà... Ai, gràcies". Doncs al revés, al revés de la realitat. Sentir alegria és com agafar aire, que quan l'has agafat tot no té n'hi cap més al cos i t'has de buidar per agafar-ne més, ni que sigui una mica. I sentir tristesa és com buidar els pulmons, que quan et sembla que no pots bufar més en realitat sempre podies bufar més i com pot ser si semblava impossible si aquella tristesa ja era absoluta com pot buidar-se més. Això de respirar no li ho vaig dir a la meva mare perquè se m'acaba d'acudir. Oh, és que hi entenc molt, jo, de respirar. M'hi puc passar dies sencers. Diuen que si practiques 21.000 hores del que sigui, ja ho tens, però porto més de 226.776 hores respirant i encara em costa tot el tema del diafragma.

Doncs això, que fer una aposta per l'alegria és una opció fucking valenta perquè vol dir controlar el diafragma i deixar anar una mica d'aire i llavors tornar-ne a agafar i ancorar-te a l'agraïment de la sort d'aquest món bell i desgavellat i dolorosíssim. I he estat molt alegre aquests dies, de verdad de la buena, em porto bé, siusplau reis mags no em porteu carbó. És que a qui se li acudeix escriure a aquestes hores, amb el solet més maco que fa al matí que es filtra entre les fulles i tot és primavera. S'està posant maca, al final, aquesta tardor, la veritat. Als matins la bellesa salva el món. Ho va escriure Dostoievski, això que la bellesa salvarà el món. A la seva novel·la L'idiota. Així, oscil·lo entre dir-me poeta i dir-me idiota i em sento bé en aquesta contradicció. Ho dic també perquè em sembla que la raó per la qual em roben les coses tan sovint és perquè em distrec amb tot, i especialment amb la bellesa. És una cosa estúpida que penso per consolar-me.

 (m'esforço molt, però molt, per no distreure'm mentre condueixo amb el magraner d'aquell pati, amb el mar de fons, amb el castell dalt del turó. Com ho fa la gent que condueix? És dificilíssim.)

Res més. Respirar vaja, i anar fent.

Narrativa

Quan era petita m'encantava llegir i ho feia tot el dia. A la meva festa de vuit anys una nena que es deia Xènia (encara s'ho diu) em va regalar el primer harrypotter i allò ja va ser un no parar. Quan els pares em feien apagar el llum a la nit, encenia una llanterna sota la manta. Així estic ara, miop. Llegia al cotxe i no em marejava, llibrets del vaixell de vapor, l'un darrere l'altre. També llegia a la classe. Recordo la tutora de tercer de primària requisant-me un llibre per primera vegada. A la secundària, quan alguns començaven a fer anar el mòbil amagat al calaix del pupitre, endevineu què hi tenia, jo. Bingo, la totxana de torn de la sèrie Twilight o de la sèrie que fos.

Llavors encara no sabia que la vida era definitiva. Això ho vaig saber després. En aquell moment em pensava que sabia moltes coses i més aviat havia après una mena de vida, la de les paraules, a vegades realista però completament oposada a la realitat en allò fonamental. L'exposició a la ficció té això, que després esperes que el món es comporti també segons una lògica argumental. I no és que em passés a mi com una cosa excepcional eh, ans al contrari. Avui en dia, amb tanta sèrie i tanta pel·lícula, li passa a tothom. I abans de tot això, la narrativa popular davant d'una desgràcia era el Déu-ho-ha-volgut que li donava al pobre Senyor aquest paper incòmode de guionista omnipotent que havia decidit que en l'argument d'aquesta història ara calia matar aquest o aquell altre personatge en pro de la història final que ningú sabia quina era però era la voluntat del suprem orquestrador de tot el que passa. Déu ho ha volgut així, què hi farem. No m'hi posaré, en temes de Déu, perquè com més hi penso menys idea en tinc. Em poso amb aquesta manera d'entendre el món com una història endreçada on al final guanyen els bons. I POTSER NO, potser com que el temps mai s'acaba no hi ha manera que res pugui acabar bé. No recordo qui va ser que em va dir un dia que tots els meus textos s'acabaven bé. Es referia, és clar, no a l'habilitat per traçar finals sinó a la incapacitat per estalviar-me aquell punt de llum que necessito trobar a tot arreu. Suposo que aquest algú, potser amb menys capacitat per a la felicitat que no pas jo, veia tanmateix més lúcidament tot allò en què la realitat no té llum enlloc. He pensat això tocada per la sentència dels presos polítics, i per la pobra gent segrestada a les comissaries i per les acusades de terrorisme. També per la situació de Xile i la manera com m'ha afectat, conscient que en part és pel vincle que tinc amb un país on em vaig sentir tan acollida. Vaig necessitar pensar fort en els noms dels morts per l'estat xilè i vaig maleir-me per no saber més del poble kurd, de la revolta de Hong Kong, dels que fugen de la guerra per morir al mar que ens és tan bell. De què serveix, però, el meu desassossec a l'altra banda del mar, de tots els mars, de totes les morts? I de què serveix plantar cara si el poder sempre és dels mateixos? De què serveix il·luminar Barcelona, tallar carreteres?

Serà millor si tot va a millor però si no hi va, igualment caldrà haver fet tot això que no servia de res. Haver dit els noms, haver plorat les morts anònimes, haver xocat un cop i un altre contra els murs que siguin. Sí, és possible que el que fem no canviï res perquè resulta que això no és una història ben trenada on al final lògicament es veurà que tot ha servit per a un fi noble. Però potser, sense que les coses serveixin de res, cal igualment fer-les si la història no és narrativa fins que algú la narra.

La boira sobre el mar

Una vegada, quan tenia catorze o quinze anys, vaig anar a la platja un dia de boira. Vam fer fotografies, em vaig posar dins l'aigua vestida, aquestes coses que es fan d'adolescent. La boira sobre el mar és fascinant, ho he dit moltes vegades. Em fa pensar en quan la terra era plana, fa molts segles, i milers d'homes seriosos amb les seves armadures lluents s'enfonsaven en l'abisme final, habitat per monstres i plor i cruixir de dents.

No és aquella boira de maig, la d'ara, sinó la tardor avançant com una llosa, i cada cop és fosc més d'hora, i ve el fred finalment a posar-se't sota les ungles i entre els dits dels peus. No en sortirà fins que floreixin les mimoses, i qui sap si més enllà... Cada any és així, fins i tot els anys bons com aquest: per molt que et domini una alegria vaga, el canvi de temps et sacseja com als arbres i perds cabells o perds victòries que s'engriseixen com si no ho fossin, perquè la tardor pot parlar amb calidesa però parla sobretot de la mort, del llanguir de la natura. Quan tenia catorze o quinze anys era la meva estació preferida perquè encara sabia menys coses que ara de la mort, i algun mecanisme inconscient em feia creure que estimar la primavera era vulgar. Ja fa uns quants anys que sé que no m'agrada la tardor i que això no em fa millor ni pitjor que la gent sofisticada que odia les flors i el pol·len i la repel·lència de qui està sempre content quan el verd esclata.

Només volia dir que a l'altra banda del món, a la banda que algú va decidir dibuixar més petita al mapamundi, brots nous cobreixen la terra mentre els cims es desglacen en rierols serpentins. En una altra banda del món potser més gran que la nostra, algú contempla extasiat com uns ametllers, o altres arbres que no conec, s'esventren per fer flor.