Sa vida passa, però no massa.

Harmonia

Sí! Tinc aquella situació, al cap, i ara puc. Bé doncs,

ara fa dos anyets, si fa no fa, vaig començar a fer harmonia amb una altra professora. El curs anterior... les classes eren lleugeres, fèiem bromes, menjàvem crispetes i jo treia excel·lentíssims. I llavors, a segon, ens van presentar la veritable harmonia, la de les octaves paral·leles, la dels xifrats, les faltes, dominant va a tònica i en sisè es dupliquen terceres, i pitos, i flautes, i aix! tots mig morts de por perquè ostres, això és el món real.

I un bon dia, el primer de molts, a algun alumne se li va acudir preguntar... "Maria, per què hem de fer tot això si després Bach feia el que li sortia dels nassos? Bé, Bach i tothom, quan jo escrigui música tampoc hi pensaré, en això!" I la Maria, Santa Paciència, no es va cansar de repetir-nos que primer cal controlar les bases, i després jo veurem com escrius. És clar, es tracta de crear unes bases internes i, després, sense perdre-les, aprendre a saltar-se les normes que un mateix s'ha imposat.

Just it. Que cadascú n'extregui el que li sembli convenient.

Y en los hierros que separan la caída más brutal...

Passa allò tan molest de veure a tot un rerefons, un altre sentit. Fer-me meva qualsevol situació, cada cançó nova que escolto. Passa allò de ser un altre tipus de xocolata amarga. una paradoxa tan plàcida que fa -sí?-, fa com a por i tot. Perquè és veure passar amb un somriure, sense interferir, i això sempre m'ha semblat bonic, però de tant en tant em passen -frrrash, ben depressa- pensaments pel cap que em recorden que, malgrat tot, és bonic però trist. Em sembla.

En aquest punt d'inflexió...

Lluis Llach - Itaca

I

Quan surts per fer el viatge cap a Itaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d'aventures, ple de coneixences. Has de pregar que el camí sigui llarg, que siguin moltes les matinades que entraràs en un port que els teus ulls ignoraven, i vagis a ciutats per aprendre dels que saben. Tingues sempre al cor la idea d'Itaca. Has d'arribar-hi, és el teu destí, però no forcis gens la travessia. És preferible que duri molts anys, que siguis vell quan fondegis l'illa, ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí, sense esperar que et doni més riqueses. Itaca t'ha donat el bell viatge, sense ella no hauries sortit. I si la trobes pobra, no és que Itacat'hagi enganyat. Savi, com bé t'has fet, sabràs el que volen dir les Itaques.

II

Més lluny, heu d'anar més llunydels arbres caiguts que ara us empresonen, i quan els haureu guanyat tingueu ben present no aturar-vos. Més lluny, sempre aneu més lluny, més lluny de l'avui que ara us encadena. I quan sereu deslliurats torneu a començar els nous passos. Més lluny, sempre molt més lluny, més lluny del demà que ara ja s'acosta. I quan creieu que arribeu, sapigueu trobar noves sendes.

III

Bon viatge per als guerrers que al seu poble són fidels, afavoreixi el Déu dels vents el velam del seu vaixell, i malgrat llur vell combattinguin plaer dels cossos més amants. Omplin xarxes de volguts estels plens de ventures, plens de coneixences. Bon viatge per als guerrers si al seu poble són fidels, el velam del seu vaixell afavoreixi el Déu dels vents, i malgrat llur vell combat l'amor ompli el seu cos generós, trobin els camins dels vells anhels, plens de ventures, plens de coneixences.

... per acabar al mateix lloc.

Perquè en el fons és això: donar voltes, fixar-se cada vegada en un aspecte diferent del mateix.

Per poder obrir el cor i vessar de noms sense dir res...

Tantes voltes...

I quina veritat! Vessar de noms, descobrir que tot és possible.

Que no hi ha cap absolut que serveixi per a tothom.

I que tot allò que no entenc, com allò que no passa, és inevitable. Que el que està per fer i ens espera en algun lloc canvia amb cadascun dels moviments de la papallona més insignificant.

I no passa res.

No passa res si pensem massa, no passa res si vivim sota una capa d'irrealitat. Perquè ningú sap del cert quina és l'essència de les coses. Així que millor que ho intentem. Cadascú a la seva manera.

Going on

Indubtablement humans, l'estrés se'ns carrega a tots. Encara que... dir-li estrés a això que em passa no és del tot exacte. No és ansietat, no és nerviosisme ni estar massa ocupada (que també, però no és tan important), de fet no té res que pugui identificar-se amb la coneguda malaltia moderna. És... allò que només trobo en la intimitat i en la música, la música. Una calma, un abandonament, un no-ser. Pau. També en els dimarts, o dimarts traslladats a la resta de la setmana. Però tot això només és parcial. Tinc tot el que vull i més, ho sé, i no he d'atrevir-me a voler més. Indubtablement humans, he dit? Doncs això. Ho reitero.
Sé quina és la medecina. Necessito el silenci interior que dóna el so de dues respiracions enllaçades. I prou.

Puaj. Tantes paraules per dir una cosa tan senzilla com "et trobo a faltar"