Doncs bé, ja falta només un mes per Nadal, i és hora, ha dit algú, d'encendre els llums de colors per tooot Barcelona. Però són més llums que colors... i són més que llums de colors. Avui, passejant per la ciutat comtal durant ben bé dues hores, he estat pensant sobre la qüestió de les llums, i com resulta que en molts de nosaltres encenen alguna cosa amagada.
Es resumeix en una única frase, d'una cançó molt coneguda, allà on diu "I want to be a part of it". Són quatre acords; l'últim, just després de dir "it", és aquell abisme dissonant des d'on tot és possible. "New York, New York", -diu ell- brutal, es clou brillantment, brilla tot, els instruments, les llums d'una ciutat; brillen les persones, alguna cosa màgica ha començat i tots volem ferventment formar-ne part, ser-ne una part. Allà on ens portin els peus, portar-hi la màgia; damunt nostre, com dintre nostre, llums de Nadal que capgiren el caràcter dels carrers.
I és això: volem un món on les coses s'arreglin, un món on el fred a les galtes es desfaci amb bufandes i abraçades, i on la foscor de les nits d'hivern floreixi de brillantors i llumetes. Volem el contrast, volem reivindicar la calidesa, i caminar per escenaris que ens facin alegres. Per escenaris que facin sonar vent-metall i platerets, per escenaris que ens facin més guapos i més lliures. Més lliures! Amb la il·lusió, per uns moments, del futur que s'acosta, amb la il·lusió que tot va bé. Perdoneu-me per fer un retrat agredolç d'una qüestió amb una innocència tan evident i exquisida. Jo també participo d'aquest bonic encantament col·lectiu, i ja m'agrada. Així que dolçament somriurem sota la bufanda, mirant la ciutat amb ulls més amorosos, i pensant que vinga va, que arriba Nadal: oblidem els nostres límits, oblidem la por ferotge, oblidem la frontera fràgil entre la tendresa i la tristesa. I tan pobres com som, deixem florir les nits de llum i contemplem-les.
Les nits poden ser potser fredes, potser plenes de pena, però com a mínim... seran boniques.
dijous, 28 de novembre del 2013
dilluns, 18 de novembre del 2013
La meva feblesa
Cada vegada que passa, penso el mateix. Em dic que un dia et diré "això, no m'ho diguis mai més" i t'ho diré molt seriosa i et faré por, encara que només una estona, perquè en el fons saps com sóc i no sóc així. "Això, no m'ho diguis mai més". Digue'm pel meu nom. Baixa del burro. No m'ho diguis, no m'ho diguis mai més.
Cada vegada que passa penso que s'ha d'escriure per recordar-ho. Perquè un dia jo m'hauré fet molt gran i molt cansada i potser m'oblido d'això. Però és molt clar: més enllà de qui té raó i qui no la té, hi ha sempre qui necessita ser protegit i qui no ho necessita. És tan clar que quan per orgull jo -tampoc- no puc evitar caure en la rebequeria i defensar el meu orgull amb un egoisme que no respecta ni ampara la feblesa, em sento molt culpable. Tant, que necessito escriure-ho, necessito haver-ho escrit per quan me'n torni a oblidar. Per quan el meu jo del futur no sigui tan feble com sóc jo avui, i li costi més entendre que cal protegir la gent quan és més feble. Tant com la pròpia feblesa ens permeti. El més fort és el que no necessita demostrar-ho, per això plorar ens fa forts. Per això plorar ens fa fortes. A tu t'estimo, nosaltres ens estimem, però tens alguna cosa que fa que et sigui molt fàcil ferir-me, i em fas mal, em fas mal. Quan passa, torno a ser estranya i fosca, com fa molts anys, torno a sentir la ràbia i tot torna a ser difícil, i torno a no haver entès que les coses que penso que he de fer sola mai, mai, pel bé de tots plegats, mai les hauria de fer sola. I sí, ja sé que segurament sóc una de les persones que et jutjarà més severament, però també sóc una de les persones que més t'estima. Així que, si us plau, si tens prou fortalesa, no em diguis això mai més, mai, mai més. T'ho dic perquè t'estimo i et vull millor: respecta la meva feblesa. Estima-la, que jo (que també m'estimo, que també em vull millor) provaré de fer el mateix.
Cada vegada que passa penso que s'ha d'escriure per recordar-ho. Perquè un dia jo m'hauré fet molt gran i molt cansada i potser m'oblido d'això. Però és molt clar: més enllà de qui té raó i qui no la té, hi ha sempre qui necessita ser protegit i qui no ho necessita. És tan clar que quan per orgull jo -tampoc- no puc evitar caure en la rebequeria i defensar el meu orgull amb un egoisme que no respecta ni ampara la feblesa, em sento molt culpable. Tant, que necessito escriure-ho, necessito haver-ho escrit per quan me'n torni a oblidar. Per quan el meu jo del futur no sigui tan feble com sóc jo avui, i li costi més entendre que cal protegir la gent quan és més feble. Tant com la pròpia feblesa ens permeti. El més fort és el que no necessita demostrar-ho, per això plorar ens fa forts. Per això plorar ens fa fortes. A tu t'estimo, nosaltres ens estimem, però tens alguna cosa que fa que et sigui molt fàcil ferir-me, i em fas mal, em fas mal. Quan passa, torno a ser estranya i fosca, com fa molts anys, torno a sentir la ràbia i tot torna a ser difícil, i torno a no haver entès que les coses que penso que he de fer sola mai, mai, pel bé de tots plegats, mai les hauria de fer sola. I sí, ja sé que segurament sóc una de les persones que et jutjarà més severament, però també sóc una de les persones que més t'estima. Així que, si us plau, si tens prou fortalesa, no em diguis això mai més, mai, mai més. T'ho dic perquè t'estimo i et vull millor: respecta la meva feblesa. Estima-la, que jo (que també m'estimo, que també em vull millor) provaré de fer el mateix.
diumenge, 17 de novembre del 2013
La casa que vull
A vegades jo també penso en rierols i boscos i cases apartades i gairebé ho veig clar. Trobaria a faltar massa el mar, però, que no és fàcil de desacostumar-se a veure'l cada dia. Em caldria el mar, segurament, sí, ni que fos de lluny, ni que fos una ratlla blava més enllà de molta terra.
Em ve al cap un camí de bicicletes i sol, una cosa així molt idíl·lica, i gairebé ho veig clar. Em ve al cap la interrogativa, dient si potser, potser podries viure només de l'elogi de la senzillesa, sense la ciutat i el soroll i aquestes coses? No me les plantejo sempre, les preguntes així de tramposes. La casa que vull, moltes vegades, és un pis petit a Gràcia. La casa que vull és lluny de la casa que m'estimo, i això que sempre he tingut més o menys clar ara em crida l'atenció. Potser és l'afany de l'enyorança, de viure lluny i després tornar i construir coses noves sobre les vides velles, no ho sé, potser, de baixar els caps de setmana i confessar que encara -encara!- parlo de les mateixes coses i les mateixes persones en els mateixos tons, de dolçor i bon humor.
La casa que vull, a vegades es desdibuixa i s'allunya i llavors penso que i si el Pau té raó i s'ha de ser feliç fora d'aquí, però fora de veritat? No a Barcelona, sinó fora de veritat. Encara que vaja, que són pensaments una mica absurds, avui, encara, perquè no són els meus, jo la casa que volia era un piset a Gràcia, però tothom té dies de poques comes i poca puntuació en general, i pluja i massa feina i una desesperació divertida perquè en el fons res del que em pugui desesperar ara importa realment, i deu ser que sóc com sempre fàcil d'impressionar, amarable, esponjable. M'agrada així. A vegades m'està bé, i m'agrada molt així. Estic contenta, gràcies, plàcidament.
Em ve al cap un camí de bicicletes i sol, una cosa així molt idíl·lica, i gairebé ho veig clar. Em ve al cap la interrogativa, dient si potser, potser podries viure només de l'elogi de la senzillesa, sense la ciutat i el soroll i aquestes coses? No me les plantejo sempre, les preguntes així de tramposes. La casa que vull, moltes vegades, és un pis petit a Gràcia. La casa que vull és lluny de la casa que m'estimo, i això que sempre he tingut més o menys clar ara em crida l'atenció. Potser és l'afany de l'enyorança, de viure lluny i després tornar i construir coses noves sobre les vides velles, no ho sé, potser, de baixar els caps de setmana i confessar que encara -encara!- parlo de les mateixes coses i les mateixes persones en els mateixos tons, de dolçor i bon humor.
La casa que vull, a vegades es desdibuixa i s'allunya i llavors penso que i si el Pau té raó i s'ha de ser feliç fora d'aquí, però fora de veritat? No a Barcelona, sinó fora de veritat. Encara que vaja, que són pensaments una mica absurds, avui, encara, perquè no són els meus, jo la casa que volia era un piset a Gràcia, però tothom té dies de poques comes i poca puntuació en general, i pluja i massa feina i una desesperació divertida perquè en el fons res del que em pugui desesperar ara importa realment, i deu ser que sóc com sempre fàcil d'impressionar, amarable, esponjable. M'agrada així. A vegades m'està bé, i m'agrada molt així. Estic contenta, gràcies, plàcidament.
dimarts, 12 de novembre del 2013
Ausiàs, carinyo
Ausiàs, carinyo, això no es fa. Potser al teu segle XV es podia anar així per la vida, però en qualsevol cas, no em pots culpar d'aquestes ganes d'estrangular-te que m'agafen de sobte i no em deixen parlar de tu imparcialment. Ausiàs, carinyo, m'agradaria que la teva amiga hagués escrit un parell de poemes, per veure l'altra versió.
T'imagino, esprement-te el cap per buscar la peça que no encaixava en el teu entramat teòric per explicar un amor perfecte, t'imagino al teu segle amb els aires que segur que tenies, perquè per ser així s'han de tenir uns certs aires, no sé si m'entens, avui, ahir i sempre, uns certs aires, sí.
Ausiàs, carinyo, el fracàs d'una sublimació com la teva estava escrit des del principi, però juraria que tu, amb més o menys lucidesa, això ja ho sabies. Segur que ho sabies, si eres tan brillant -i ho eres, i tant que sí. Suposo que va ser un descobriment important adonar-te que només exhibint el teu ego descomunal a la gent li agradava el que feies, i aquestes coses sembla que no però tiren, tiren molt. El sacrifici d'una vivència de l'amor realista i madura devia ser ínfim davant la possibilitat de saber-se important, únic, creatiu, el gran escriptor. I dic escriptor, sí, perquè encara que sapiguem tots que el teu jo és un personatge, algú que té la mena de desvergonyiment necessari per dir, amb tota la consciència, allò de "jo sóc aquell que em dic Ausiàs March" i quedar-se tan ample, travessa la frontera de la ficció. Que trapella, eh? Ausiàs, carinyo, tu el que eres és un trapella.
Què importa la dama, què importa l'excusa? En el fons -i de fet també en la forma- es tractava només de trobar un pretext per exposar a ulls de tothom allò que tu, tu i no ella, tenies d'extraordinari. Estimant sempre més l'amor que tu senties que no pas cap altra cosa. O que cap altra persona. Quina tristor. Confonent, a més el personatge amb la persona, quina tristor.
Ara bé, et devia sortir bé. Si no, no hi hauria ningú que parlés de tu amb aquestes confiances veient-te, realment, com un poeta digne de molts retrets i molts elogis. Com un lliri entre molts cards. Hehehe. Ausiàs, carinyo, ja entenc que un jo que perdura d'aquesta manera bé mereixia tanta rebequeria pueril en forma d'excelsa poesia. No sé si m'entens.
Em sembla, Ausiàs, que el problema més gros que tinc amb tu és que em caus bé.
T'imagino, esprement-te el cap per buscar la peça que no encaixava en el teu entramat teòric per explicar un amor perfecte, t'imagino al teu segle amb els aires que segur que tenies, perquè per ser així s'han de tenir uns certs aires, no sé si m'entens, avui, ahir i sempre, uns certs aires, sí.
Ausiàs, carinyo, el fracàs d'una sublimació com la teva estava escrit des del principi, però juraria que tu, amb més o menys lucidesa, això ja ho sabies. Segur que ho sabies, si eres tan brillant -i ho eres, i tant que sí. Suposo que va ser un descobriment important adonar-te que només exhibint el teu ego descomunal a la gent li agradava el que feies, i aquestes coses sembla que no però tiren, tiren molt. El sacrifici d'una vivència de l'amor realista i madura devia ser ínfim davant la possibilitat de saber-se important, únic, creatiu, el gran escriptor. I dic escriptor, sí, perquè encara que sapiguem tots que el teu jo és un personatge, algú que té la mena de desvergonyiment necessari per dir, amb tota la consciència, allò de "jo sóc aquell que em dic Ausiàs March" i quedar-se tan ample, travessa la frontera de la ficció. Que trapella, eh? Ausiàs, carinyo, tu el que eres és un trapella.
Què importa la dama, què importa l'excusa? En el fons -i de fet també en la forma- es tractava només de trobar un pretext per exposar a ulls de tothom allò que tu, tu i no ella, tenies d'extraordinari. Estimant sempre més l'amor que tu senties que no pas cap altra cosa. O que cap altra persona. Quina tristor. Confonent, a més el personatge amb la persona, quina tristor.
Ara bé, et devia sortir bé. Si no, no hi hauria ningú que parlés de tu amb aquestes confiances veient-te, realment, com un poeta digne de molts retrets i molts elogis. Com un lliri entre molts cards. Hehehe. Ausiàs, carinyo, ja entenc que un jo que perdura d'aquesta manera bé mereixia tanta rebequeria pueril en forma d'excelsa poesia. No sé si m'entens.
Em sembla, Ausiàs, que el problema més gros que tinc amb tu és que em caus bé.
dijous, 7 de novembre del 2013
La tardor avui
La tardor, una mica com la munió de llocs comuns que tots compartim, ha estat al llarg dels anys moltes coses, des de l'olor de castanyes torrades a la del polsim de fulles mortes que la ventada rebrega; des del primer fred que es fica endins del nas a la primera calidesa de sota les mantes. La tardor, mal m'està dir-ho (per allò de tornar als llocs comuns, de la rosa al mar, de l'amor a la lluna), pot ser el que vulgui, molt més que la primavera, per favor, on vas a parar, si no hi ha color.
La tardor, avui, es palpa com una totalitat, com qui posa les mans en un cubell ple d'argila blanca, ni sòlida ni líquida; freda, densa i al mateix temps lleugera. La tardor és que es fa fosc molt d'hora i la pal·lidesa comença a ser blancor. Costa de dir, costa de dir. Com estàs? Bé, anar fent, mira (amb el temps just de vacil·lació just abans de contestar que diu "no exactament bé però no hi ha cap paraula més apropiada"). La importància evident del que no diem, molt més del que diem. I és bonic que avui pugui ser també rialletes d'escuma a mig matí.
La tardor, avui, és la certesa que el vent viu dins de casa, que cantusseja i riu com un més, i que quan no hi és només vol dir que ha decidit no entrar, però podria fer-ho si volgués. Avui, és el llegir que ens fa perdre l'escriure. No sé massa com retratar aquest estat d'apatia beatífica sense recórrer a la música, però tampoc vull posar-hi una melodia concreta, perquè no la té. Potser aquest silenci ple de petits sorolls: el brunzit de les màquines, la respiració dels que dormen, la nit al carrer, el vent, el vent.
La tardor, avui, es palpa com una totalitat, com qui posa les mans en un cubell ple d'argila blanca, ni sòlida ni líquida; freda, densa i al mateix temps lleugera. La tardor és que es fa fosc molt d'hora i la pal·lidesa comença a ser blancor. Costa de dir, costa de dir. Com estàs? Bé, anar fent, mira (amb el temps just de vacil·lació just abans de contestar que diu "no exactament bé però no hi ha cap paraula més apropiada"). La importància evident del que no diem, molt més del que diem. I és bonic que avui pugui ser també rialletes d'escuma a mig matí.
La tardor, avui, és la certesa que el vent viu dins de casa, que cantusseja i riu com un més, i que quan no hi és només vol dir que ha decidit no entrar, però podria fer-ho si volgués. Avui, és el llegir que ens fa perdre l'escriure. No sé massa com retratar aquest estat d'apatia beatífica sense recórrer a la música, però tampoc vull posar-hi una melodia concreta, perquè no la té. Potser aquest silenci ple de petits sorolls: el brunzit de les màquines, la respiració dels que dormen, la nit al carrer, el vent, el vent.
dijous, 31 d’octubre del 2013
Tu tampoc ets un desastre
Comencem pel principi, a veure què en diu l'Iec.
1 m. [LC] Desgràcia greu, ruïnosa, gros infortuni, esdeveniment funest. Els desastres causats per la pedregada, per les inundacions. Aquella pedregada fou un desastre. La pèrdua d’aquell home ha estat un desastre per a la seva família. Un desastre ferroviari. El lloc del desastre.
2 m. [LC] Cosa que ha anat molt malament, que no ha reeixit, etc. El concert ha estat un desastre.
3 m. [LC] Persona que ho fa tot malament, que en res no reïx, etc. El seu fill és un desastre.
Ah, els diccionaris. Quina cosa més pràctica, oi? Són l'assegurança més o menys fiable per evitar -o no- les trampes de les paraules. O sigui: que no. Que no, que no n'hi ha per tant, que una paraula com aquesta no és aplicable així com així. I alguns adjectivoincontinents, o adjectivopromiscus o adjectivodependents, com ara jo, sempre tenim el desastre a la boca, però tot és mentida. Ha! Tot és mentida! (això últim s'ha de llegir amb una entonació triomfal, en veu alta i decidida, i amb ulls de bogeria sobtada) No sóc una desgràcia, ni greu ni lleu, en cap cas ruïnosa. Per descomptat, tampoc tinc l'arrogància de considerar-me un gros infortuni ni un esdeveniment funest. Nosaltres... bé, nosaltres no podem ésser pas una cosa. No és que haguem anat bé, no és que haguem reeixit, però tant com "desastre"? I ara, quina cosa més hiperbòlica. Se'ns nota, d'una hora lluny, l'hiperbolodependència, l'hiperbolopromiscuïtat, l'hiperboloincontinència, sí. I tu? La resposta és "sí, tu" i "no, tampoc". Ets persona, suposo, però igual que jo i que tothom, ni ho fas tot malament, ni és just de dir que no tens èxit en res del que fas. Existir és un èxit, si molt m'apures. Hehehe. Encara que hem quedat que tot és mentida. Hehehe.
Tot plegat és una mica com trencar la ficció publicitària si la Martina Klein surt per la tele i diu la seva edat real. És a dir: tu, jo, nosaltres, tenim permís per seguir dient que som un desastre encara que sigui mentida. Però feia temps que calia una puntualització aquí, perquè per molt que diem hem de ser conscients que no, que no som un desastre; per sort o per des-astre, tant hi fa el que diguem, tant hi fa el cony d'idea de fracàs, tant hi fa que deixem les coses per última hora. Tenim defectes, però no som un defecte. Provoquem episodis desastrosos a vegades, però per més que enunciem aquelles grans sentències de "sóc un gran desastre", o ens describim com "desastre absolut amb pressa crònica" tot és mentida. Com a màxim, com a molt màxim,
.
1 m. [LC] Desgràcia greu, ruïnosa, gros infortuni, esdeveniment funest. Els desastres causats per la pedregada, per les inundacions. Aquella pedregada fou un desastre. La pèrdua d’aquell home ha estat un desastre per a la seva família. Un desastre ferroviari. El lloc del desastre.
2 m. [LC] Cosa que ha anat molt malament, que no ha reeixit, etc. El concert ha estat un desastre.
3 m. [LC] Persona que ho fa tot malament, que en res no reïx, etc. El seu fill és un desastre.
Ah, els diccionaris. Quina cosa més pràctica, oi? Són l'assegurança més o menys fiable per evitar -o no- les trampes de les paraules. O sigui: que no. Que no, que no n'hi ha per tant, que una paraula com aquesta no és aplicable així com així. I alguns adjectivoincontinents, o adjectivopromiscus o adjectivodependents, com ara jo, sempre tenim el desastre a la boca, però tot és mentida. Ha! Tot és mentida! (això últim s'ha de llegir amb una entonació triomfal, en veu alta i decidida, i amb ulls de bogeria sobtada) No sóc una desgràcia, ni greu ni lleu, en cap cas ruïnosa. Per descomptat, tampoc tinc l'arrogància de considerar-me un gros infortuni ni un esdeveniment funest. Nosaltres... bé, nosaltres no podem ésser pas una cosa. No és que haguem anat bé, no és que haguem reeixit, però tant com "desastre"? I ara, quina cosa més hiperbòlica. Se'ns nota, d'una hora lluny, l'hiperbolodependència, l'hiperbolopromiscuïtat, l'hiperboloincontinència, sí. I tu? La resposta és "sí, tu" i "no, tampoc". Ets persona, suposo, però igual que jo i que tothom, ni ho fas tot malament, ni és just de dir que no tens èxit en res del que fas. Existir és un èxit, si molt m'apures. Hehehe. Encara que hem quedat que tot és mentida. Hehehe.
Tot plegat és una mica com trencar la ficció publicitària si la Martina Klein surt per la tele i diu la seva edat real. És a dir: tu, jo, nosaltres, tenim permís per seguir dient que som un desastre encara que sigui mentida. Però feia temps que calia una puntualització aquí, perquè per molt que diem hem de ser conscients que no, que no som un desastre; per sort o per des-astre, tant hi fa el que diguem, tant hi fa el cony d'idea de fracàs, tant hi fa que deixem les coses per última hora. Tenim defectes, però no som un defecte. Provoquem episodis desastrosos a vegades, però per més que enunciem aquelles grans sentències de "sóc un gran desastre", o ens describim com "desastre absolut amb pressa crònica" tot és mentida. Com a màxim, com a molt màxim,
.
dilluns, 28 d’octubre del 2013
Hi ha dies
Hi ha dies de tot. Bàsicament. També hi ha dies que no són dies de res, i avui suposo que un optimisme irritant com només el barroc pot aportar-me em fa dir que els dies de res són els pitjors. Ara bé; hi ha dies que sobrepassen de llarg la meva capacitat de descriure en paraules. Per una banda, hi ha dies com
Avui ha estat un d'aquests dies que et deixen sense prou adjectius. Començant per la part fàcil, diré el primer que em ve al cap: un dia de merda. Un dia fastigós, digne de ser esborrat del mapa, un dia trist, exasperant i ple de ràbia i mocs. Vaja, que sí, que un dia de merda, per tot plegat, però sobretot perquè he perdut una cosa que, més enllà dels diners, per mi tenia un valor sentimental. Que pot semblar molt estúpid, que em puc comprar una altra bicicleta, però a vegades hi ha objectes que acaben per ser una extensió de tu. Ho parlava amb la Marina quan vaig perdre l'anell-de-casada-amb-la-vida-bla-bla. I sí, clar, hem d'estar contents de tenir l'oportunitat d'haver tingut aquests objectes durant un temps, que total són materials, i que passen coses molt pitjors però quina ràbia. Quina ràbia el moment de no trobar la bici al seu lloc, quina ràbia l'hora a comissaria amb els guiris denunciant els seus iphones stolen, quina ràbia el mal de cap tota l'estona, quina ràbia les hores a Sants esperant trens que no arriben. Doncs això, un dia indescriptible, una exaltació del dilluns més tòpic del peu esquerre i buf. I buf. Quin disgust eeh. Si he perdut la gana i tot. Aquestes coses passen. Però bé, aquestes coses passen i també altres coses passen, per sort. Vull dir que si ha d'arribar un dia així de merdós val més que m'agafi en plena forma, val més que m'agafi després d'un dia com
Jo què sé, deu ser el barroc. Deu ser fer el gruppie, deu ser estar felicíssimament cansat, deu ser un grupet de nens bonics, deu ser un Liceu en bona companyia. Després d'un cap de setmana tan agradable, tan tendre, tan de descobrir una nova comoditat. En fi, que tampoc hi ha paraules per descriure-ho, tampoc. Després d'un cap de setmana així... encara faltava entrar al Liceu amb aquesta reverència tímida, amb aquesta sensació de sentir que som tan joves, que quina sort i quina emoció i quina olor de lloc sagrat, olor de daurats i fusta vella i arcs barrocs i història i jo què sé, que sí, que deu ser el barroc. No cal descriure gaire més. No es pot descriure gaire més. Aquella primera nota cantada de l'Alto Giove que apareix del no-res; que diries que simplement "s'esdevé" Jaroussky Jaroussky i creix i omple tot el teatre i totes les orelles i totes les boques badades i tots els ulls sota les parpelles closes, d'una manera quasi mística i sense perdre mai l'equilibri, la puresa; després es fa petita la nota, com quan es va extingint un perfum d'una habitació, i comença tot. Re-comença tot. Exagero? Segur, segur. Però exagerar és també part de la gràcia. Un concert així no deixa de ser, per tots cantons, una exageració. Com ha de ser! Com ha de ser, és clar que sí. Amb públic exageradament apassionat, amb la consciència ben clara de la sort que és tenir accés a un espectacle així, també una mica exagerada. Amb aplaudiments, això sí, mai prou exagerats.
Doncs això, que hi ha dies de tot, així és la vida, Carlota. Els dies dolents només poden ser així d'horribles perquè hem conegut els dies bons, i els dies bons... va, assumim-ho, els dies bons, gairebé som invencibles. Hehehe. Guinyo guinyo. I bé, és mentida que hi veig una part bona, és clar, en el fet que hi hagi dies horribles. Però és el positive thinking, saps? Postureig optimista, que en el fons té una bona veritat amagada. Ara; en el fons fons fons-íssim. Humpf.
Avui.
Avui ha estat un d'aquests dies que et deixen sense prou adjectius. Començant per la part fàcil, diré el primer que em ve al cap: un dia de merda. Un dia fastigós, digne de ser esborrat del mapa, un dia trist, exasperant i ple de ràbia i mocs. Vaja, que sí, que un dia de merda, per tot plegat, però sobretot perquè he perdut una cosa que, més enllà dels diners, per mi tenia un valor sentimental. Que pot semblar molt estúpid, que em puc comprar una altra bicicleta, però a vegades hi ha objectes que acaben per ser una extensió de tu. Ho parlava amb la Marina quan vaig perdre l'anell-de-casada-amb-la-vida-bla-bla. I sí, clar, hem d'estar contents de tenir l'oportunitat d'haver tingut aquests objectes durant un temps, que total són materials, i que passen coses molt pitjors però quina ràbia. Quina ràbia el moment de no trobar la bici al seu lloc, quina ràbia l'hora a comissaria amb els guiris denunciant els seus iphones stolen, quina ràbia el mal de cap tota l'estona, quina ràbia les hores a Sants esperant trens que no arriben. Doncs això, un dia indescriptible, una exaltació del dilluns més tòpic del peu esquerre i buf. I buf. Quin disgust eeh. Si he perdut la gana i tot. Aquestes coses passen. Però bé, aquestes coses passen i també altres coses passen, per sort. Vull dir que si ha d'arribar un dia així de merdós val més que m'agafi en plena forma, val més que m'agafi després d'un dia com
Ahir.
Jo què sé, deu ser el barroc. Deu ser fer el gruppie, deu ser estar felicíssimament cansat, deu ser un grupet de nens bonics, deu ser un Liceu en bona companyia. Després d'un cap de setmana tan agradable, tan tendre, tan de descobrir una nova comoditat. En fi, que tampoc hi ha paraules per descriure-ho, tampoc. Després d'un cap de setmana així... encara faltava entrar al Liceu amb aquesta reverència tímida, amb aquesta sensació de sentir que som tan joves, que quina sort i quina emoció i quina olor de lloc sagrat, olor de daurats i fusta vella i arcs barrocs i història i jo què sé, que sí, que deu ser el barroc. No cal descriure gaire més. No es pot descriure gaire més. Aquella primera nota cantada de l'Alto Giove que apareix del no-res; que diries que simplement "s'esdevé" Jaroussky Jaroussky i creix i omple tot el teatre i totes les orelles i totes les boques badades i tots els ulls sota les parpelles closes, d'una manera quasi mística i sense perdre mai l'equilibri, la puresa; després es fa petita la nota, com quan es va extingint un perfum d'una habitació, i comença tot. Re-comença tot. Exagero? Segur, segur. Però exagerar és també part de la gràcia. Un concert així no deixa de ser, per tots cantons, una exageració. Com ha de ser! Com ha de ser, és clar que sí. Amb públic exageradament apassionat, amb la consciència ben clara de la sort que és tenir accés a un espectacle així, també una mica exagerada. Amb aplaudiments, això sí, mai prou exagerats.
Doncs això, que hi ha dies de tot, així és la vida, Carlota. Els dies dolents només poden ser així d'horribles perquè hem conegut els dies bons, i els dies bons... va, assumim-ho, els dies bons, gairebé som invencibles. Hehehe. Guinyo guinyo. I bé, és mentida que hi veig una part bona, és clar, en el fet que hi hagi dies horribles. Però és el positive thinking, saps? Postureig optimista, que en el fons té una bona veritat amagada. Ara; en el fons fons fons-íssim. Humpf.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)