Girasols i nectarines

My beautiful Barcelona, em diu ella, i jo me la crec. L'Agata no sap com he voltat i com volto, però el fet és que ara mateix viatja amb la seva flauta riallera d'aigües argentades en un autobús atapeït, travessant Europa, cap a la terra dels girasols i les nectarines. Ja ho veieu, tots acabem tornant, tornant on sigui, a la nostra infantesa, als nostres temes preferits, al google maps perquè ens ensenyi un grapat de tendes blaves petites com formigues. Avui em menjo una nectarina lluny de la meva amiga polonesa que viatja, see you on August '15 maybe, lluny del diumenge al vespre de respirar i dir veus, ja tornem a ser aquí, the place where you belong, de respirar i no saber què ens espera i obrir els braços entre lluentors ataronjades per rebre el torrent d'aigua de vida que ens ha de netejar.

Caminar per la gespa, silence please, fa pessigolles als dits dels peus, i després fer el te i dir-li al noi de davant de la cua:
Hey, you, were you here last year? No? You look familiar to me, maybe in 2012. Yesssss. Sure. The boy with a violin. Nice to meet you again. 
I ja està, una vida senzilla on cada passa és, d'alguna manera, part de la tornada.
Campanes, culleres, ja se sap.
Girasols fins a l'horitzó, el cel de sempre, però tu i jo no hi som (allà sota, mirant-nos el cel des de sota). Potser l'any passat la dosi va ser prou grossa per passar dos anys... Per un moment vam passar de ser "nosaltres dues" a ser "nosaltres quatre" fent braçalets i estenent la roba a l'habitació de la polonesa; les altres també troben a faltar el cel amplíssim: cadascú a casa seva (i, per sort, suposem que Déu a la de tots) i alguns encara ben lluny. Cada dia veig el braçalet verd que em va fer la Neus i penso en aquest "nosaltres quatre" amb una barreja blava d'emocions. Paro per escriure en un altre paper: us he trobat a faltar i encara us estic trobant a faltar. I per un moment gairebé puc notar una il·lusió olfactiva d'espècies al cuscus i galetes de mantega. Mossega, Neus, mossega la nectarina mentre fuig l'estiu i tu no respires de diumenge, recordant la pluja d'altres anys i les dents tan blanques entre verds i blaus i marrons de fusta, entre altres blancs, altres blancs, altres vides, gust de crêpe i vegeterian pizza i gust d'estius llunyans i de passat macerat que és quan el passat és més bo perquè és prou madur per assaborir-ne la dolcesa preciosa. Tot és, tanmateix, al seu lloc, de la manera correcta. Vull dir, que no tinc cap problema amb l'ara i aquí. És només l'enyor petit de la novetat. Dimarts farà dos anys que tot va canviar definitivament i sóc molt feliç, això és tot, Han estat dos bons anys. La terra dels girasols i les nectarines ens espera més endavant ja ho sabem, que cap terra espera ningú, però ens agrada la idea del fil que ens estira des de lluny  i nosaltres seguim estimant intensament, i ens seguim estimant intensament.

Els mars que ens separen

Tens quatre duros del primer sou i ja et sents molt més lliure, més gran i més... això, més alliberat, de poder anar amunt i avall, mira, a Menorca, al Marroc, a l'altra banda de l'Atlàntic. Que mira, no depenc de tu ni de ningú, tra-la-rà; una motxilla, intuïció lingüística per inventar-se l'anglès o whatever, i bàsicament seria això. Ja ho veuen, el preu de la llibertat és l'allunyament, fer els lligams no menys estrets però sí més amples, com flexibles, com de goma, com de tu en Londres y yo en California. Aquí hi ha una altra mena de llibertat i clar que tothom s'enyora, però a alguns els enyores menys que a un altre. No vull resultar cruel, no ho voldria. A vegades perdo els nervis, això és tot. I no vull parlar de les coses de dos perquè són això, coses de dos. No d'aquests dos, vaja; i tampoc vull parlar de les coses de tres, que m'enfado i ja n'he parlat prou. No en vull parlar més que per deixar anar la pinzellada dels meus quinze anys retrobats, què hi farem, callo que em poso així mig blava i mig trista.

És més fàcil parlar de nosaltres dues, del que hem fet sempre, de les alegries de sempre i de les rabietes de sempre, que són aquestes de què tu ara estàs lluny, senyoreta gratacels, i ni recordes la tirania del rellotge. Tot l'amor del món necessita, tanmateix, oblidar a vegades la tirania del rellotge. Has posat un mar entre nosaltres, no et fa impressió? Ja sé que en el fons és el mateix, que no puc venir si em necessites (i no em necessites, és clar) i això no té res a veure amb els mars que hi hagi entre nosaltres. Sé que tampoc em podries venir a buscar a Hongria a peu si fossis aquí, però m'embafa la idea del mar tan gros que ens separa. Les coses es posen serioses quan t'estimes a través del mar i de la terra, quan t'estimes amb lligams de goma, quan saps del cert que tot plegat es tornarà a estrènyer sense cap esforç. Tornarem, tots plegats, però d'això ja en parlarem, ho deixo a deure. Ara toca marxar confonent els dies, de matinada, amb el regust de l'espígol, a posar mar i terra entre tots. Prometo escriure't. Les cartes són més profundes quan travessen terra i mars.

L'última matinada

Ja sé que ho he dit mil vegades, tot allò de la llum tan jipiós, que moltes llums es mengen les ombres però no haurien de cremar els ulls, que la felicitat massa grossa per massa bandes ha d'eixamplar el cor i no esgangalar-lo; però surt el sol i ho torno a dir. Ho torno a dir si surt el sol i sona Manel i Mishima i Joan Dausà i tothom té aquellla cosa de ploro i no ploro que també t'agafa a Taizé, i l'estiu és tan groc i blau a través dels ulls de vidre. La tendresa i el regust oníric de cada nota i cada paraula.

Demà és l'hora dels adéus, i és tan greu recordar que tot són adéus, adéus greus de gust de cafè, fora mosques, fora els ressons de l'idil·li de l'astre rei poc a poquet, i tots som molt tous, tranqui tio, les coses van bé perquè es flueix poc a poc i les onades retornen. La por dels espais en blanc, les samarretes tenyides esteses sobre la gespa. L'amor gratuït, la bona voluntat, el plaer veritable de la coneixença. La gent sospira molt molt fort quasi sanglots sobre els acords de Vestida de Nit, i tot plegat la calma i els ocells fora que diuen que no cal anar a dormir. Per què anar a dormir si la son es bressa com tots nosaltres, al punt indefinit de l'última matinada? L'última matinada, ho tornaré a dir. Les últimes matinades són sempre més blaves que les altres, sempre menys fredes, sempre més plàcides, sempre més dia i menys nit. Sempre i sobretot avui, que tot descansa i res dorm, que s'ha apagat el fum i la música és suau com la vida mateixa i aix, aix.

Natura morta

Hi ha mosques vivint i morint a tot arreu. Qui s'imagina la transcendència vista a través de les ales irisades? No hi ha demà per la mosca que s'ofega al got mig buit d'ahir a la nit. No hi ha avui. No hi ha cel per les víctimes de la xancleta que s'acumulen a tot arreu. No hi ha peus descalços que esquivin cigarretes. La música és el vidre per reciclar que dringa i el drum insistent als altaveus que mai no callen -però si callen se sent com brunzeixen les arnes que agonitzen al Fly-Kol-tiras-atrapamoscas, il·luminades pel fluorescent, blanquíssimes de clínica i d'experiment, de fàstic desfastiguitzat, de normalitat desendreçada i taules enganxifoses de cafè vessat. Quanta boirina, quanta son en l'aire: això és la veritable natura morta, la dels cendrers improvisats en gots de plàstic, imitadors de la cervesa amb fons de cendra i burilles on neden pinyols d'oliva i aquells fruits secs de la barreja que sempre queden quan s'han acabat els quicos i els cacauets. 

Així doncs, una mena de decadència que porta al límit la tolerància al desordre, fins i tot la d'algú com jo. Però s'hi està bé, malgrat tot. Perquè devem haver-la matat nosaltres, la natura, per tenir-la morta en aquest escenari. Natura morta entre convulsions amb una pastilla de sang a la boca. 

No escric: bé, ara sí que escric, però no escric fins que escric, fins i tot si decideixo retratar les coses lletges només pel plaer de descriure. Mentrestant, una bona persona ha endreçat, i ara, bé, ara he posat Mishima, i ja són dos quarts d'una. Preparo el final d'aquest text de penitència i per no perdre el costum en aquest blog que ja no té costums, tinc la intenció abjecta d'acabar en major fins i tot l'exageració del patetisme que acabo de fer així pim pam. M'esperen mil coses vives entre la natura morta i la natura a seques, nens que toquen l'ukelele, cançons de bona nit, enyors de bona nit, dolçors i migsomriures, du, duru, duruduru. 

La confiança (I)

- Què hi diu?
Una nena de l'esplai que no conec assenyala el meu penjoll.
- Oh! No ho endevines?
El porto per això, per encetar converses.
- Hmmmm... -m'observa amb uns ulls blaus inteŀligents i curiosos de nena de vuit anys- com et dius?
- Em dic Neus, però no hi posa Neus!
- Hmmmm -s'ho pensa- amor! Amistat!
Ostres, sorprenentment perspicaç, la nena! És clar: què, si no, algú voldria dur escrit al coll?
- Cap de les dues! Però t'hi acostes molt! Hi diu confiança, que és una mica com amor, però diferent.
Com expliques a una nena de Quitxalla què és la confiança? Mmmmm, confiança vol dir creure que les persones són bones, o que les coses aniran bé.
- Sí, ja ho entenc.
- Ets molt llesta tu, eeeeh! Oi que portes ulleres?
- Sí, però a l'aigua no! Com ho saps?
- perquè tens aquí la marca blanca d'haver estat al sol amb les ulleres posades, com jo!

I etcètera. Encara penso, però, en la manera com aquella nena va tenir tan clar quines eren les paraules importants. Jo mateixa vaig portar un penjoll com aquest amb la paraula "amor" un parell d'anys. En altres moments he dut "alegria", i durant una bona temporada, "pau". Però aquest estiu, mentre feia aquella mena de ritual als ateliers, el de fer la cua mentre penses quin penjoll vols o necessites aquest any, sabia que tocava agafar la confiança, i no només perquè fos la paraula estrella dels discursos (amore, fratellanza, fiducia); després d'unes converses força trasbalsadores sobre el que és normal i el que no, i si ens hem de guanyar l'amor o si ha de venir donat, vaig entendre que la confiança és com la fe (la fe en la humanitat, si es vol): un do, una flama que escalfa el cor si s'alimenta bé.  Poc a poc m'he anat adonant que la confiança és la concreció més transparent d'un amor profund, d'un amor que és una aposta, una opció, d'un amor que fa el pas de dir "sí" i d'obrir les mans. És amb les mans buides que es pot rebre allò que ha de venir. És amb la mirada neta de recels com es descobreixen millor les persones.

Per la confiança, milers de joves passen els caps d'any lluny de casa, compartint, acollits a casa d'algú que per confiança els obre les portes de casa seva. Això, a mi em sembla una experiència transformadora. I també em sembla que moltes persones del meu voltant tenen set d'experiències transformadores que els aboquin a una amplitud nova dins ells mateixos. I, tot i així, els motius de la desconfiança segueixen allà. Cap al que és desconegut, cap al que és diferent... Però també entre coneguts, entre familiars. No dic amics, ja, perquè llavors tornaria al terme coneguts. La desconfiança és la por de no estimar o de no ser estimat. La por que ens jutgin i ens condemnin perquè no ens estimen. Però tornaré al principi, a parlar de l'amor. Crec que tots mereixem confiança perquè tots mereixem amor. Mereixem que els nostres defectes siguin mirats amb tendresa. Mereixem que es valori l'esforç que fem per ser millors. Perquè el fem. El fem? No ho sé. Només dic que tendim a estimar massa poc i a massa poca gent, i per això vivim en una societat de la desconfiança. Jo estic convençuda que la idea de coŀlectivitat ens hauria d'incloure a tots. Em sembla que el discurs m'està anant a parar a l'anarquisme teòric, per variar. Però quin tipus de gent no aprèn a estimar gratuïtament aquells de qui s'envolta? Quina és la clau per entendre l'equilibri entre un egoisme d'espècie i un altruisme d'espècie?

Buf. Ho deixo aquí, un altre dia continuo.

Els fruits

Una guitarra percudida, una veu aspra. Moltes veus aspres, de fet, un ritme frenètic i mil instruments i bombetes grogues que es tornen a encendre i a apagar. Que no són bombetes, no senyor, són una cosa molt més bonica i poètica, són llumetes, i pampallugues, i lluentors.

Aquesta mena d'orgull curiós en mirar-se els propis errors. Perquè no són tan greus. Perquè demostren uns defectes d'allò més normals i respectables. (I que el blau es vagi diluint en la nostra sang tan vermella).

Els fruits no són sempre saborosos, però són fruits. Són fruits! Obriu, doncs, les finestres, i que vingui l'airet que anuncia dies de sorra i sal. Obriu les finestres, deixeu entrar el que arriba. I si també entren mosquits, doncs és el que hi ha i forma part del tracte. El tracte: farà calor, però l'aigua dolça de la síndria hi serà per regalimar-te fins als colzes i refrescar-te.

Els fruits. Els èxits, els fracassos. Un préssec de vinya. Clavar queixalada a un préssec de vinya és la justificació de la transcendència: un món amb aquests fruits no pot ser casual. La nostra capacitat de gaudir-los potser sí, però vaja. Hi ha una lluna de paper de ceba sobre el cel blau lletós del vespre, i les hores l'aniran convertint en un símbol reflectit en vidres de finestres d'habitacions on algú dorm sense parar atenció a la llum blanca.

Obriu les finestres, les orelles i els ulls, ha arribat el temps de la cirera i l'orxata, aviat recollirem tots els fruits.

La segona persona

La segona persona en un text és sempre un misteri. Per exemple, quan jo mateixa dic "vosaltres" normalment vull dir "vosaltresdegent maca que dediqueu una estona a llegir això". Però algunes vegades el "vosaltres" és un grup més petit, "vosaltres que vau portar-me a passejar per Europa", o "vosaltres que compartiu pis amb mi". Però el millor d'aquest misteri que dic ve quan la segona persona es defineix en singular i llavors es (de)forma la paraula màgica, el TU.

Admetem la fascinació que ens provoca el "tu": imaginem la pupil·la azul de la dona que per a Bécquer era poesia (imaginem la seva mirada inquisitiva i una mica freda, imaginem el silenci entre tots dos...). L'admetem quan, potser sense voler, ens interessem pels tus diferents que reflecteixen els Sonets de Shakespeare (i devorem el pròleg perquè ens esperona l'anècdota del tu-ell-he i el tu-ella-she) o pels de la Maria Mercè Marçal. Després de totes les reflexions profundes i filològicament imprescindibles queda aquell cuquet, aquella espurna simpàtica de curiositat del tu. Perquè el text ens traspassa una part de l'inclinació del poeta per la seva segona persona i, així com som sensibles a la bellesa de les faccions d'una escultura, ho som a la bellesa de Plena de Seny i companyia. És igual que el tu sigui real o no (perquè tal com deia aquella història d'un savi budista "que no hagi passat no vol dir que no sigui veritat"): és fascinant de tota manera.

Plena de seny, Llir entre cards; tothom té els seus tus particulars sobre els quals hi pot haver més o menys llum, però en tot cas (en textos amb una primera i una segona persona) sempre que el jo està clar -això és, sempre que el text no és anònim- el següent misteri és el tu. I des del propi jo escriptor és un exercici interessant ordenar la pròpia història a partir dels tus que han anat passant per la ploma. (Qui diu la ploma diu les pessigolles dels dits sobre el teclat, ja m'enteneu, la poesia de la poesia ja no és el que era, hehe). Els anys arriben amb nova informació per encabir dintre els pronoms, i si el jo és un de sol que evoluciona, els tus es barregen a la memòria en una amalgama multicolor. Et segueixo, doncs, escrivint poesia: el naixement de nous colors obre etapes noves per als versos nous. De jo cap a tu, sigui com sigui (sigui com és).