He fet 25 anys

He fet 25 anys. A mi els símbols m'agraden, gaudeixo aquesta litúrgia quotidiana, i tot i que els meus mecanismes de defensa m'han portat sovint a esperar poc dels aniversaris, el quart de segle em feia molta il·lusió, la veritat. El dia abans del meu aniversari hi pensava, en com els meus 25 amb prou feines arriben a la importància que van tenir per a mi un dia els 25 d'algú altre, aquells que vaig viure intensament durant un any. Aquell dia que em vaig desfer en llàgrimes donant un regal que era el diari d'un any, quatre llibretes plenes d'amor i la prova que estic com una cabra. Una cabra narrativa i narradora, això sí. Pensava, doncs, en com no puc fer-me d'aquella manera la idea dels meus vint-i-cinc, número perfecte, quart de segle, la vida que passa, el tram d'escales. Vaig buscar aquí al bloc textos d'altres catorzes de febrer, res. Un tímid "ara que tinc vint anys" en el meu aniversari lunar. Llavors ja començava a saber ser feliç (ho constato: és sobretot qüestió de pràctica), intuïa vagament fins a quin punt pot omplir-se de llum la vida.

La sort que tinc la sé cada dia, però en alguns moments és tan clara que em tomba, em desarma, i penso que no he fet res per merèixer tants dons i he de recordar que sí, que la meva família hi ha estat sempre però d'altres persones les he cridades, he estat dels que s'ajunten quan dios los cría. Persones amb qui ens hem escollit, de vegades d'una manera més tendra que cap amor romàntic. Com el Marcel i el Frederic, que m'emocionen i em fan sentir sempre tan estimada i tan lliure d'estimar a fons.  Com les meves amigues, amb qui em sento acompanyada en el procés de fer-me gran, en una mena de tribu matriarcal on s'afegeixen amb els anys més i més dones plenes de força. Com la Teresa, expressió de dualitat, partner in crime, companya de viatge i de vida; no em puc imaginar un vespre d'aniversari millor que el que vam passar, amb guitarra i flors i pizza i aquestes aventures que atraiem sense remei. Com els amics i amigues que valoro i em sento orgullosa d'anomenar així, que em fan riure fins no poder més, que m'estimulen en la conversa, que em fan millor.

Tot això, la meva història i la gent que s'hi ha creuat, ja és un bon resum de vida per ser agraïda. Però va més enllà: la meva família, que no he escollit, és alegria fresca i constant, és refugi i estímul, el millor equip de què podria formar part. Si a l'adolescència vaig estar, com tothom, construint-me la identitat més aviat al marge d'això (o, si més no, cap "enfora") ara ja fa uns anys que construïm cap endins, amb la certesa de ser comunitat. És bonic anar resseguint les semblances, les línies d'expressió comunes de l'humor, de la manera de fer, de la mirada sobre les coses importants. Una de les experiències més fortes dels últims anys ha estat conèixer el meu pare i la meva mare com a persones adultes i trobar-los extraordinaris, fer-nos amics. I els meus germans són, ho he sabut sempre, el regal més valuós que m'han fet mai (i no cal que en digui res més perquè en parlo sempre amb tot el meu entusiasme). Ja ho sé, que encara que no pensés aquestes coses me'ls estimaria igualment, incondicionalment. Però conviure amb ells quatre és un regal immens cada dia, en cada tros de tendresa, en la constatació constant de la sort que tenim d'estar junts. I en el fet de dir-ho, també, de construir una rutina d'expressió de l'amor mutu: una rutina per a la felicitat.

Que la família que et ve de fàbrica t'agradi tant -saber que us faríeu amics també si no fossiu família- és una benedicció. M'imagino la meva vida com una simfonia en què els seus quatre motius farien un primer moviment vibrant però anirien apareixent tota l'estona, tenyint totes les coses. La manera d'estimar que he après en aquesta casa amb flors fresques és la meva, i la que m'uneix a totes les persones amb qui he celebrat, estic celebrant i celebraré. Celebrem un aniversari però sobretot celebrem la vida i el fet de tenir-nos. No sé com més dir-ho: moltes gràcies, no puc ser més feliç.

Nänie

Fa dos mesos que intento començar aquest text i no me'n surto. En primer lloc, perquè el punt de partida és la música i no estic acostumada a parlar-ne així. La música és una forma d'art no referencial, ho dèiem a la carrera i ara me'n tornen a parlar al conservatori en una assignatura sobre com d'inútil és l'art i tanmateix necessari i som músics i hi hem de pensar i tal. Així, explicat molt ràpid i malament, la manca de referent en la música és important perquè es desmarca de la concepció clàssica de l'art com a imitació; és alguna cosa més, o si més no una cosa tota altra. La interpel·lació, doncs, de l'art, és d'entrada més subtil en la música i alhora més directa: la música es un tros de bellesa inútil i efímera com cap altra. O potser no, perquè ara que hi penso també una posta de sol existeix sense voluntat d'ésser ni de ser bella i és un espectacle de grandesa que ens interpel·la. Tant me fa perquè per sort això és el meu bloc i no el meu examen d'estètica i hi dic bajanades si vull.

La música no sempre és no-referencial perquè a vegades té lletra, i és a propòsit de la lletra de Nänie de Brahms, un poema de Schiller, que fa mesos que vull parlar d'aquest meu tema preferit que és la bellesa. L'estem cantant aquests dies a l'Auditori, juntament amb més música d'aquesta que fa tremolar, i m'ho estic passant tan, tan bé. I ja sé que al programa hi ha la traducció del text (la deixo més avall) però no puc evitar pensar que es impossible que el públic ho senti tan endins com ho sento jo. M'ho passo millor jo, segur seguríssim. En fi, el poema diu: també allò bell ha de morir, també la perfecció s'esvaeix. I llavors comença a explicar com en la mitologia la mort és sempre vencedora (Eurídice, Aquil·les) fins i tot davant la bellesa, fins i tot amb els personatges preferits tocats pels déus, que també moren perquè és part de la naturalesa humana. Els déus ploren i prou, perquè no hi poden fer res, daß das Schöne vergeht. És a dir, que Brahms escull la finitud inexorable que Schiller constata (no sé prou alemany per saber si he de dir constatar o bé lamentar però en tot cas el que hi posa Brahms no és lament) i fa aquesta puta màgia que fa Brahms, fa que interpel·li. Aviam, que Schiller no és un poeta de pacotilla precisament, però tinc la sensació que és la música la que sap explicar la condició humana. Bf és que potser la sola existència de música així ja ens explica la condició humana. Quina sort mes boja.

Tot això ho vaig pensar després, quan la música se'm va fer profunda a dintre (perquè això va així, quan estàs preocupat per les notes o per la tècnica perceps només lleugerament i és després que la música t'escombra per dins, quan tu deixes que ho faci, quan t'enamores d'un acord o d'una dinàmica o de l'articulació d'una consonant). Però de bon principi em va impressionar el to general perquè el que diu el poema, sense més transcendències d'intèrpret il·luminat, és que al capdavall tota persona mor, fins i tot aquelles en què la bellesa es manifesta d'una manera daurada, divina. La pròpia finitud és difícil d'assimilar però al final tothom creu que la mort serà un moment i que el problema el tindran els que es quedin, les persones que t'estimen, en els llavis de les quals serà gloriós el lament de les nènies. Schiller no diu "també tu has de morir". La raó per la qual he buscat les paraules adients durant dos mesos és la mort dels altres, d'aquells que estimo, els que veig més bells que res, aquells en qui veig el rostre d'un déu i la seva imatge i semblança. Aquells en qui em meravello d'una manera que no pot assumir-ne la finitud: com pot el món deixar-se perdre una tendresa com aquesta, com pot no ser perenne això si té i dóna tot el sentit. Em sacseja, em terroritza. Sé que representa que no hem de pensar en aquestes coses però com puc no pensar-hi si Brahms m'ho fa germinar a dintre així, senzillament, das Vollkommene stirbt i zero drama, apagant la vivor del desassossec. Al final és aquesta mateixa bellesa la que salva. Ahir, després del concert, se m'acudia que la plenitud de fer una música com aquesta pertany tan rotundament al terreny de la vida (i encara més, al de la joia) que la finitud és allò que és, res més, una cadència en major abans d'un solo d'oboè. Res més.




Nänie¹
Auch das Schöne muß sterben! Das Menschen und Götter bezwinget!
Nicht die eherne Brust rührt es des stygischen Zeus².
Einmal nur erweichte die Liebe den Schattenbeherrscher,
Und an der Schwelle noch, streng, rief er zurück sein Geschenk³.
Nicht stillt Aphrodite dem schönen Knaben⁴ die Wunde,
Die in den zierlichen Leib grausam der Eber geritzt.
Nicht errettet den göttlichen Held die unsterbliche Mutter⁵,
Wenn er, am skäischen Tor fallend, sein Schicksal erfüllt.
Aber sie steigt aus dem Meer mit allen Töchtern des Nereus,
Und die Klage hebt an um den verherrlichten Sohn.
Siehe, da weinen die Götter, es weinen die Göttinnen alle,
Daß das Schöne vergeht, daß das Vollkommene stirbt.
Auch ein Klaglied zu sein im Mund der Geliebten ist herrlich,
Denn das Gemeine geht klanglos zum Orkus⁶ hinab.

Nènia¹
També el que és bell ha de morir! Allò que a homes i déus subjuga
no commou el dur cor del Zeus² estigi.
Una sola vegada l’amor va entendrir el Senyor de les Ombres,
i encara llavors al llindar, inexorable, va tornar el seu regal³.
Ni Afrodita pot curar la ferida del jove bell⁴
cruelment inferida pel porc senglar al seu delicat cos.
Ni la mare⁵ immortal pot salvar l’heroi diví
quan, caient a les portes aquees, sucumbeix al seu propi destí.
Però Ella sorgeix del mar, amb totes les filles de Nereu
i eleven un lament pel fill glorificat.
I és així que els déus trenquen en plor i ploren totes les deesses
per la bellesa que pereix, perquè allò perfecte mor.
També és sublim ser una cançó de lament en boca de l’estimada
per l’ésser comú que en silenci descendeix a l’Orcus⁶.

1. Cant de lament.
2. Plutó, el Déu del món inferior banyat pel riu Styx.
3. Quan el cantor Orfeu va perdre a la seva muller Euridice per la mossegada d’una serp va baixar al
món inferior i amb el seu cant commovedor va assolir que l’obscur Plutó li tornés. Però com que Orfeu,
tot i la prohibició expressa del Senyor de les Ombres, es va girar a mirar Euridice abans que ella arribés
al món superior aquest li va tornar a prendre.
4. El bell adolescent Adonis fou ferit mortalment en una cacera per un senglar; de la seva sang va
créixer la rosa. Afrodita, la deesa de l’amor, que n’estava molt, va lamentar la seva mort.
5. El jove heroi Aquil·les, fill del rei de Tessàlia Peleu i de la deesa del mar Tetis (una de les cinquanta
Nereides, les encisadores filles de Nereus) va morir durant el setge de Troia, a la porta aquea, per una
fletxes que li va disparar al taló el fill del rei de Troia Paris.
6. El món inferior.

Rituals de pas

Porto setmanes senceres dedicant-me als rituals de pas i he escrit poquíssim tot i que em neixen paraules per tot arreu. Em neixen paraules com molsa i líquens de l'aire pur: paraules, flors d'hivern que neixen com poden però neixen i només el fet que ho facin és una paradoxa sencera de les estacions mortes i la vida i les deesses gregues segrestades als inferns. Qui no vulgui pols que no es faci deessa grega. Per què no he escrit, doncs? Perquè com condenses tot això si de les teves palpentes en sorgeixen universos insospitats i el moviment més petit i natural desplega lluïssors d'or i ombres violetes que feia anys que no se succeïen així. I, en tot cas, mai ho havia viscut així. La meva serenitat guanyada tots els vint-i-sisos d'agost m'ancora al centre, a la terra, al greu. Jo ja vivia així però mai ho havia viscut així. Porto ben bé mig any culminant aquest procés i he passat per dos oceans i pel desert i pel moment de trencar els miralls i veure-hi. Un gran amic, no fa gaire, en la conversa obligada, va preguntar-me "però tot això ho vius amb agraïment?" Sí, és clar, tot això ho visc sobretot amb agraïment, i cada dia em sé la persona més afortunada de la terra per aquesta simfonia de belleses salvadores que és la meva rutina, i per la sensació física dels lligams que m'uneixen amb les perones que m'estimo. Els lligams són una cosa física, sí, i els sento brotar des del ventre normalment allargassant-me la pell imaginària de l'ànima que es trena en un color determinat i una textura (la mateixa pell que ha après a tornar al seu lloc després de tant temps estenent-se per salvar l'espai de dimensions senceres). És amor però va més enllà de l'amor. I sóc jo però va més enllà de mi: em transcendeix.

No sé com aniran les coses a partir d'ara, però espero poder allargar alguns anys aquesta sensació lluent. I si tot es compliqués, o si en un moment donat alguna cosa partís de debò la meva-nostra vida jo tindré aquest tresor sense mesura, l'ara i aquí d'avui que és un sí sense reserves, que és la plenitud com no me l'esperava i, tanmateix, gràcies.

Fa molts anys

"No és fum" et va dir ta cosina, "és vapor d'aigua". I no entenies gaire cosa perquè aquell "vapor d'aigua" tenia forma de fum i havia de ser per força com a mínim si més no al capdavall un tipus de fum però l'endemà un nen de l'escola amb un anorac vermell et deia mira, em surt fum per la boca i tu deies que no, que és vapor d'aigua, que no te enteras.


 

Fa molts anys de moltes coses.

Terra

Vaig començar a escriure aquest text el passat gener, i no hi havia tornat fins avui, després de les eleccions a Andalusia. Andalusia és una terra que m'estimo molt amb un amor que no em venia de fàbrica sinó que se m'ha posat dintre a través de persones concretes. Tothom sap com funcionen els mecanismes de l'empatia i com les notícies que ens afecten més són les d'aquells llocs que considerem com a propis (perquè som d'allà o coneixem algú d'allà, o pel lligam emocional que sigui). Doncs Andalusia no m'era pròpia, i ara sí. És així de senzill, i ha vingut via Cádiz. Al gener tenia més sentit explicar això, però ho deixo tal com ho vaig escriure perquè té tota la vigència encara, d'alguna manera:

"El primer cop que vaig veure vídeos del COAC de Cádiz va ser no fa encara quatre anys, per insistència d'un noi que llavors era només amic meu i que un any després em va portar a veure-ho. Llavors, és clar, m'havia fet un tip d'acabar tardes fins al capdamunt de comparsa i chirigota. Sobretot comparsa, que per qui no ho sàpiga, explicat ràpidament, té una estructura similar a la de la chirigota però no necessàriament vol fer riure sinó que ha de ser bonica. Al cap dels anys he après a apreciar la comparsa de Cádiz i a estimar des de lluny aquesta tacita de plata amb la seva poesia, la seva lluita, la seva paradoxa. Ahir, veient la comparsa de Martínez Ares, em vaig emocionar profundament. He de dir que amb tot el que ha passat a Catalunya els últims mesos he tingut temps de reflexionar al voltant de conceptes com fraternitat i poble, al voltant de la rebel·lió i l'opressió i d'aquella divisa de Maria Mercè Marçal que agraeix a l'atzar el tèrbol atzur de l'opressió de gènere, de classe i de nació sense estat."

Aquí em vaig quedar, he esborrat algunes idees que es repetien perquè ja les vaig desenvolupar el dia que vaig escriure sobre el tèrbol atzur. Quan parlo de política, que és poc sovint, ho faig sempre des de la meva particular visió naïf del món, plena de paraules grosses com un albatros, que fan equilibris com poden en la realitat dels mil poders. Al final, sempre acabo topant amb el mur irresoluble de si les idees poden ser intrínsecament bones o dolentes. A mi em sembla que sí, però m'acabo encallant a l'hora de definir-ho. En tot cas, els criteris que fan aquesta distinció no són gaire universals... són, com a màxim, del ciutadà, com els drets "humans". I, en última instància, són un estat d'opinió. En vaig parlar el dia del tèrbol atzur, també: en un moment donat, està bé una determinada idea. Per exemple, jo diria que el feixisme és dolent i m'inclino a creure que en general la gent opina el mateix. I quan hi ha gent que no pensa això, quan hi ha gent que es declara desacomplexadament xenòfoba, no ho entenc. Aquesta és la qüestió, amb el tema dels vots? Potser és precisament un tema de complexos, d'allò que som en contrast amb allò que aspirem a ser. O no, no aspirem, no ens censurem, no ens qüestionem l'egoisme que ve de fàbrica. En fi.

Veient els resultats d'avui he pensat en com em queien les llàgrimes, asseguda en aquell sofà gris, el dia que vaig veure la comparsa de Martínez Ares cantant la desgràcia de tenir, com a nació andalusa, un paper de broma assignat en una història al capdavall veritable amb sofriments veritables. Em va emocionar aquest amor profund i ple de dolor, com sovint és el meu, a una terra viva i plena de dolor com també és la meva. Una terra, Andalusia, que podria ser la meva i, si ho fos, envejaria també els llocs on la lluita és més clara i té noms més difícils de dur a terme ("independència") però més fàcils de defensar. Jo no m'he sentit mai espanyola (no és culpa meva, és així; tampoc m'he sentit mai del barri del centre vila i bé que hi visc) i no tinc avantpassats andalusos però a través de la poètica gaditana m'ha estat donat un vincle preciós que agraeixo i que avui em fa estremir. Els vincles són una cosa bona perquè ens ajuden a potenciar la nostra humanitat, el cor de carn i no de pedra. I jo canto amb el meu accent gens andalús, amb o sense la persona que me les va ensenyar, les lletres que germinen al cor del sud. No sé com més dir-ho... La comparsa de Martínez Ares, que us deixo aquí sota, és per a mi la millor que he sentit mai: molt bona de música i lletra i excepcional pel que fa a la valentia del tema tractat, que tot i així només va tenir el quart premi del concurs. Els resultats de les eleccions d'avui, que hi tenen i no hi tenen a veure, fan venir ganes de marxar corrents. Aquí al nord sembla que no ens n'acabem de sortir, de marxar corrents. El sud, mentrestant, plora o no plora, i ja gairebé és 4 de desembre.

El dia que arribaria

09/09/2018, escric al marge dret. I llavors, entre cometes, al principi del text, "el dia que arribaria". I, per primera vegada, no me'n veig capaç. No em veig capaç de posar-ho en tinta i prou, no em veig capaç de prescindir de la comoditat que és esborrar amb una fletxa quan em sembla que no he dit el que volia dir. I això que ho he fet durant un mes, durant una llibreta sencera que vaig agafar del prestatge, negra per fora i blanca per dins, on reposava des de feia més de tres anys. Esperant exactament aquest estiu millor-que-tot-estiu, esperant la meva determinació de fer les coses per mi, de fer-li un regal a la persona que seré quan digui, com em diuen "ara ja no en tinc edat", per més discutible que sigui. De fet, ja era un regal del jo de l'agost al jo del setembre, i ara al del novembre. L'escriptura dóna rendiment molt ràpidament.

El dia nou de setembre i els dies que han vingut després, no sé fins quan, són el final del viatge. Els records ordenant-se, els aprenentatges prenent cos. Les preguntes dels amics, "i què t'ha agradat més?". Doncs el millor d'aquest viatge ha estat la intensitat amb què ha tenyit dies que, per ells mateixos, no eren pas diferents dels altres dies. Els trenta-tres dies de viatge compartint el respirar amb la Teresa i amb les persones precioses que hem anat coneixent, sadollant els ulls incrèduls de tanta bellesa en paratges increïbles... Però aquesta intensitat ha tocat també el juliol -tot l'estiu que em calia aprofitar perquè l'hivern arribaria a l'agost- i el setembre, la felicitat de saciar l'enyor que sovint em prenia, i apreciar-ho tot, apreciar la vila i els amics i la quotidianitat que em fa il·lusió perquè és la meva i és com jo la vull i és pleníssima d'una exactitud pura com les flors que creixen als marges dels camins del Garraf. I és la meva vida de cada dia, sense l'excepcionalitat d'aquest agost llarg. Però és excepcional igualment. Tenir constantment aquesta certesa ha estat un regal immens. I així com de viatge vam gaudir molt veient el contrast entre els llocs, les diferències i semblances entre països veïns i maneres de fer, tornar ha estat la constatació que nosaltres, el que som, beu d'aquesta arrel, de casa nostra, i és només des d'allà que fa branca i posa fulla a altres indrets. Em meravello sovint del lloc on visc i de les persones amb qui visc, però després d'aquest viatge, més i amb més raó.

Quan vaig baixar de l'avió que havia travessat l'Argentina per dur-me a Iguazú em va colpir la intensitat amb què l'ambient humit traslladava les olors, després de dues setmanes d'aire sec estripant-nos la pell poc a poc. Allà, al capdamunt de l'escala que baixava de l'avió, vaig respirar sense cap intenció especial i vaig sentir el riu, la nit, el tròpic, els ficus gegantins. Tot molt nítid, i alhora excepcional i gens excepcional. Vaig recordar les vegades que, tornant de Barcelona passat mitjanit, havia sortit del tren i m'havia vingut aquella flaire de mar, pins i fonoll, intensa i inesperada entre els edificis i les llambordes. A Iguazú vaig entendre que totes aquelles vegades havia estat la humitat de la nit la que treia una cara fragant insospitada, molt de música de Toldrà, a l'estació de tren i a la vida prosaica. Perquè els dies són prosaics només quan els escatimem la seva poètica pròpia. I això, que és un tema sencer per parlar-ne un altre dia, ha estat tan clar durant aquest viatge que la poètica de cada moment era un regal sempre. Més encara, la contemplació es versava tota quan la llum del moment, com en un mirall, es reflectia a l'expressió de la Teresa i m'ho tornava tot més gran, més transcendent. Com a Cusco el vespre que, per casualitat, vam trobar una manifestació de protesta perquè a l'Argentina finalment no s'havia aprovat la llei de l'avortament. Ella caminava davant meu pel carrer ple de gent mentre vèiem la ràbia que també hem tingut nosaltres, les consignes que hem cridat. Em vaig emocionar molt perquè vaig tenir la sensació de ser part del mateix, amb aquelles dones i amb totes les dones, a tot arreu, germanes en una comunitat humana de dones. "Se va a caer". Em queien les llàgrimes, veia només llumetes. Però quan la Teresa es va girar vaig veure perfectament com ella estava igual que jo i ens vam abraçar, plorant, entre els curiosos que miraven la manifestació o ens miraven a nosaltres. Com tantes vegades, al capdavall, ploràvem de bellesa d'estar sentint un amor tan gran. Per això sé que el millor del viatge, en un altre sentit, va ser ella.

Puc explicar moltes coses del viatge, els llocs, les anècdotes, però no crec que mai arribi a tenir les paraules adients per explicar bé la sort d'haver passat aquest mes amb la Tere. Aquest "nosaltres" de les dues va ser l'únic pronom possible durant un mes fins al punt que quan ella no hi era jo seguia parlant en plural. Una petita comunitat, molt nova i molt ferma, que va ser el punt de partida per la vivència del vincle. A vegades més concret i d'altres molt abstracte, em refereixo al lligam amb els llocs i les persones desconegudes, una sensació esperançadora de el-món-sembla-com-el-món-hauria-de-ser que neix de moltes experiències concretes de confiança i alegria amb gent que ens va fer sentir un acolliment sincer i ple de gratuïtat. La Pilar i el Manuel que ens van parlar de l'Uruguai i l'Argentina i de la lluita de l'Amèrica llatina per ser més feminista i més justa mentre l'Arturo ens portava amb el taxi que havien pagat ells per quilòmetres de carretera fosca i vèiem, per la finestra, la Cruz del Sur per primera vegada. El Juvenal que ens va ajudar amb la seva alegria a tornar a posar els peus a la terra després de l'experiència a Machu Picchu. L'Afonso, la Desi, el León, la Ilargi i la Esti que van ser un punt de calidesa en l'hivern més cru a 4.500 metres d'alçada. La gent de l'Hostal Cruz de Atacama que van cuidar-nos quan teníem menys diners i ens van acompanyar quan cantàvem pel carrer, aplaudint-nos encara que féssim Alfonsina y el mar per tercera o quarta vegada. El Soyki i el Willis que ens van portar pel desert explicant-nos com hi jugaven de petits i paraven la camioneta per collir-nos rica-rica als marges d'aquelles carreteres infinites de paisatges impossibles, i que juntament amb la gent de l'hostal van fer que l'experiència a Xile fos la de deixar de ser visitants que també aprenen per ser aprenents que també visiten, gràcies a aquestes persones que ens van explicar la seva cultura lican antay amb tant amor. El Miguel (amb qui vaig gaudir de llargues sobretaules arreglant el món, i fins i tot em va fer una entrevista sobre el procés a la tele local) que ens va obrir les portes de casa seva i ens va portar a la Casona del Molino, on ens vam enamorar del norte argentino. El potipoti de gent de tot arreu al hostel de Rio que ens van acompanyar en el final del nostre viatge.

No puc triar un moment, no puc triar un lloc. No puc triar entre els milions de coses delicioses que hem tastat pel camí. Però sé que va arribar aquell dia, l'últim dia, el dia que la Tere i jo vam jugar a ser nenes petites a l'aeroport de Rio abans de pujar en primera classe a l'avió que ens tornava a casa. Érem persones diferents per les cicatrius del fred, i pel lligam intensíssim de les dues que ja és per tota la vida, i per l'equipatge de trenta-tres dies plens a vessar de vida pura, que vam agrair en mil moments, amb tota la joia d'una dansa als peus del Corcovado. La sort que tinc d'haver-ho viscut encara avui em sobrepassa.

La nostàlgia

La nostàlgia ja no és el que era, penso, quan aquell tacte de música francesa se'm posa a les mans que ja són fredes i seran fredes fins que arribi la mimosa. Tot encaixa vagament com un guió capritxós on res encaixa, un vals a quatre temps, presidit pels gloriosos quatre centímetres i mig que he crescut en l'últim mes. Ara, que ja no tocava créixer; ara m'estic mirant el món quotidià de més amunt. Aquesta necessitat d'escriure, com la necessitat inventada en general, és només una broma d'acordió i fulles seques, una picada d'ullet dels sediments que em jeien i que tornen tèrbola tota transparència. No hi ha mai una aigua transparent del tot; no hi ha mai un cos del tot simètric. No hi ha res de simètric en les lleis fràgils dels cossos que regeixen un univers de gravetats i òrbites. Gravito, Moustaki; orbito, Aznavour; cossos, Piaf; fràgils, Brel.

Avanço cap enrere, en un retrobament infinit que s'estimba als molls de mi. Bufadors, costa viva.