Retrobament

Quant temps devia fer que no pensava en Tristany i Isolda? Tampoc tant, potser un parell de setmanes. Però avui hi he pensat intensament, m'hi he.. aturat. Hagués pogut ser avui, o hagués pogut ser un altre dia. I quant de temps feia que no posava la ràdio per escoltar música? Cinc mesos, sis? Però avui he posat la ràdio. Així perquè sí. Així perquè em venia de gust tot i que per mi moltes vegades és igual de distret escoltar l'ambient, el silenci fictici de sentir-però-no-escoltar, que no pas la música. Però avui he posat la ràdio. I primer he sentit It's my life, i he pogut accelerar el pas anant cap a casa passada la mitjanit, perquè el ritme m'ho demanava. Quan s'ha acabat la cançó n'ha sonat una d'aquestes modernes sintètiques i he canviat d'emissora. He vist 91.9 a la pantalla i sabia que és Catalunya Música. "A veure què fan, a aquestes hores"he pensat. Tres notes. "Això és Wagner". I immediatament "l'últim gran projecte d'obra d'art total és el de Wagner..." que m'entrava a l'examen d'aquesta tarda, l'examen que he fet d'una manera tan rara (la veritat és que em costa de dir si bé o malament) perquè més aviat tenia ganes d'escriure versos esquinçats, i no de parlar de l'esquinçament del pobre Werther. Bé, tres notes. Un compàs. I hi caic. I n'estic segura, i això que normalment no estic segura de res. És l'obertura, l'obertura de Tristany i Isolda que em va tenir completament obsessionada durant força temps, ben bé mig any. M'ha recorregut un calfred molt fosc, que a més no se n'anava. Em notava la pell de les cames i els braços resistint-se a desfer-se de l'encanteri. Perquè aquesta obertura és això, un encanteri.
No m'atreveixo a escriure'n res més. No m'atreveixo a escoltar-la una altra vegada. Com pot ser que una simple melodia em faci tremolar d'aquesta manera, em porti a un retrobament tan directe amb aquell tràgic que ja està oblidat?

Acrílic

I els altres com ho feu per no autodestruir-vos? Per no sucumbir entre les runes que van quedant aquí dintre al llarg dels anys? Com ho feu quan l'amor dorm i la soledat és abisme? Com ho feu? Perquè jo no ho sé fer. Tant de temps i no ho sé fer. I és igual com ho intenti, que el monstre se'm menja com ho ha fet sempre: des de lluny. Des de dins.
Déu ha mort. No queda res per consolar-me.
Doneu-me un silenci on no hi hagi sanglots, doneu-me... doneu-me una alegria sense presagis de res.
O millor no em doneu res, no m'oferiu res, deixeu-me entre la neu i que les mans se'm tornin balbes, i després la resta.

 

dimarts 20 d'octubre, 2015

Cauen fulles que caduquen
i pertorben l'aquarel·la.
Caure és naturalesa,
no és camí ni perversió.
I si bé no cal acumular caigudes
potser sí veure-hi bellesa i no esclafar-la.

Fulls en blanc i mals de tinta...
ho entendràs a mig hivern.
La paraula és feixuga,
però també és obligatòria.
Dolçament anem callant les melangies.
Dolçament emmalaltim a pas d'octubre.

Shakespeare

Entenc que llegir Shakespeare no és senzill. Entenc que és tan antic el traç del vers que costa respirar-lo amb claredat. Entenc que pren tal embranzida, el vers, que a l'hora de parar-lo falta aplom, i que un cop la tragèdia s'ha acabat el cap segueix el vers i els seus cinc peus. Sóc iàmbica escrivint ara i aquí: no esquivo, com els qui m'han precedit, aquesta sensació de passat greu plasmat per una ploma tan llunyana i tanmateix tan viva avui mateix. No evito el component transcendental de la certesa que també l'amor va ser inventat molt abans de nosaltres. Nosaltres, que vivim modernitats i no tenim verins ni fair Veronas tenyint-nos l'existència injustament. Nosaltres, que som, i sabem que som amb prou rotunditat com per obviar qüestions sobre si som o si no som. Avui, sembla bastant més important saber què som: i heus aquí el dilema. Som dignes d'acollir la poesia que els segles finalment ens han llegat? Potser si en som, en som perquè en dubtem. Sabem, però, que el nostre amor lluent no necessita tombes ni punyals. Qui diu que les paraules no romanen, que el vent se les emporta i les desfà? Si és només la tinta la que té respostes per a qui busca veritats. I és per això que Shakespeare em commou: perquè els mateixos mots que em fan plorar n'han fet plorar milions abans que a mi, i en fa quatre-cents anys. I sense això -sense els antics poetes de qui en queden només paraules, ni la pols ni l'os- no tindríem la immensa sort de dir: tu i jo ens estimem senzillament, no ens empaita el destí, no som herois. I tinc la sensació que tots els segles de poesia tràgica em regalen un tros d'amor feliç. No som herois. D'aquí a quatre-cents anys no serem res. Podem, doncs, estimar-nos sense por, que no som les joguines del destí. Donar gràcies per tot el que tenim... i poca cosa més. Au, bona nit.

Voldria que plogués

Voldria que plogués. Avui, ara mateix, que plogués en un món solitari i estirar-me a terra i tancar els ulls i sentir el fred i com la roba pesa cada com més. Voldria que plogués i córrer eternament sense cansar-me com quan somio que estic fugint i no m'atrapen.

Encara que en realitat, si pogués triar el que somio "cada nit et somiaria". Aquest és el vers que sempre canto més fluixet de la cançó, el que dic sobretot per mi i per ningú més. Per tu i per ningú més. Lluna, amaga't, que el Sol ja és aquí. O bé surt, Sol, i tapa l'envejosa Lluna...

Voldria deixar d'escriure en segona persona perquè encara somio que estic fugint i no m'atrapen. I perquè se'm mengen monstres nous i són atractius en la mesura que puc escriure sense la segona persona, però són monstres. Tot amb aquell to grisós de les tardors passades.

Em sembla que hauria de parar amb les ambigüitats i passar a donar les gràcies sempre a aquelles persones que m'estimen senzillament i em pregunten "ei, tot bé?" i si alguna cosa no va bé la volen saber de veritat. I a aquelles persones que cada dia recolzen el cap a la teva espatlla durant un moment perquè recordis que sou les peces del mateix trencaclosques. I a aquelles persones que em diuen que han rebut la meva postal i estan plorant. I a aquelles persones que fan cançons de malenconia i al final tenen el detall de fer una pujada per rodar i rodar i rodar i tapar una mica aquell to grisós de les tardors passades.

El pensament escriptiu

És curiós com al cap dels anys he anat desenvolupant una manera de pensar, diguem-ne, "escriptiva", que fa que jo, per mi mateixa, no digui em sento malament sinó que m'estrenyen les costelles. Se m'estan ficant endins, les costelles, i m'oprimeixen i m'estrenyen; l'espai es fa petit. Això és el que penso en comptes de pensar em sento malament perquè quan els pensaments se'm verbalitzen ho fan en paraules escrites. Vaja, pròpies del llenguatge escrit. El meu llenguatge pensat fa servir construccions de llenguatge escrit que, tanmateix, a l'hora de sortir no són prou bones perquè es passen de bèsties o perquè les paraules ja han passat i no les sé explicar... No sé com és que penso d'aquesta manera ni quant temps fa que això va així. El que sé és que el discurs de paraules trenades dins meu que m'expliquen tan detalladament com em sento no ajuda a estar millor. I per això a vegades sembla que no sàpiga remuntar encara que l'experiència digui el contrari. Perquè dintre meu hi viu una horrorosa verbalitat creadora que m'apropa imatges oníriques que, si em sento malament més aviat són de malson. Com això de les costelles que ara si hi penso m'adono que representa més coses: que m'empetiteixo per moments, que visc un retrocés, que respirar em resulta incòmode per primera vegada en... en molt de temps. Veig com les ombres es condensen enlloc d'aigualir-se (ho veig de veritat, és una mena d'aquarel·la interna) i m'adono que després de tres anys (tres? cinc? set, fins i tot?) encara hi ha pòsits i coses que surten de mare quan les coses van mal dades.

Tot anava tan bé. Semblava que tot anava tan bé. Tot semblava anar tan i tan bé que la constatació que tampoc anava tan bé és una maça de lucidesa fastigosa que no agrada a ningú. Però com que tot té coses bones, escric. Això, veus, sempre ha estat així i per més ràbia que em faci segueix sent com sempre: cal sentir-se ni que sigui una mica malament per adonar-se de quantes paraules els calen a les meves costelles.

Un altre firmament

Vindrà la mort i els ulls m’arrencarà:
veuré llavors un altre firmament.
La finitud és un vaixell varat,
l’hortalissa que menjo no té cucs,
el silenci m’impregna de clarors.
La mort és purament un canvi més.

(Vinyoli)

Claror

Una llum jaspiada baixa de fulla en fulla fins a mi. Canto mentre tot canta, i sembla que tot canti amb mi. Les pors antigues són curtes en l'espai de temps d'aquests arbres. Faig demagògia feliç, en tinc permís: no hi ha dubtes immensos davant la immensitat evident del sol.
No sóc res, però sóc, i cap munt de lletres ni de papers no em farà deixar de ser (ni de ser no res).
Quina pressa té aquesta escorça? No cal cap més resposta que la claredat diàfana de la claror.
No som res, però som.

Totes les besllums i les ombres les prenc i les regalo des del capciró dels dits a altres tebiors, perquè no hi ha cosa més clara, més clara que l'amor.

Paraules blaves

Quan vaig anar al cinema a veure la vie d'Adèle em va semblar una pel·lícula molt blava. No només pels cabells blaus, sinó pel blau a tot arreu. Tant blau satura la vista i el cap, la percepció enblauada perd el sentit de les paraules blaves. El títol en anglès diu que blue is the warmest colour i no sé què dir, no sé que dir, potser és the most inner colour però no sé si warm: l'abraçada de la solitud blavíssima sí que a vegades és de vellut, però a vegades és d'acer. Vull dir que en anglès et pots sentir blau si estàs feeling blue i trist i down, clar: tot és una mica més senzill si les paraules ens ajuden. Blavor de mar immens, blavor d'infinit. Blavor de nineta dels ulls que no s'acaba, com quan el Pere de petit em va mirar i em va dir "però si tens els ulls blaus! Blau molt fosc molt fosc..." Sí, tan fosc que era negre, suposo. I vaig riure feliç de tanta verdor no-blava que tenia davant.

En algun lloc de la meva inconsciència sona Lykke Li obsessivament des de molt abans que sentís la música o sentís l'angoixa de la tercera hora als Verdi veient una persona blava a la pantalla que xiuxiuejava en francès i es feia malbé la vida a cops de maça de no-vull-ser-feliç-perquè-no. I a hores d'ara ja no me'n recordava de la setmana que vaig passar feeling blue després de veure la pel·lícula, però de tant en tant, tal com ha estat sempre, vindrà una melangia invencible, poderosa, i si algú és aquí haurà de ser oceà, haurà de ser oceà, run deep, run wild. Perquè hi ha paraules blaves que de tant en tant treuen el cap i ens inunden amb aquella blavor de riu profund, la blavor dels poemes de les dones d'aigua: paraules de malenconia i de tristesa, que de cop i volta fan girar el temps com una baldufa i et sacsegen i et fan plorar. "Què et passa?" Doncs que tinc un dia blau. Els dies blaus de paraules blaves passen. El blau esdevé, suposo.

.

Els lavabos de la facultat de filologia (l'amor feliç)

Ahir vaig fer una enquesta sobre l'estat de les instal·lacions de Nostra Senyora la Universitat de Barcelona, Facultat de Filologia on un solitari microones es veu desbordat davant l'atac de les carmanyoles de tots els estudiants d'aquesta banda, que ara amb el bon temps comencem a portar amanides només per no haver de fer la cua quilomètrica que ens ocupa tota la mitja hora de dinar.

Però no volia parlar d'això sinó dels lavabos, i no pas per una qüestió escatològica sinó textual, sociològica; literària al cap i a la fi. Suposo que en una facultat com la nostra és natural que la literatura s'estengui arreu, i evidentment totes les portes de tots els lavabos de tots els pisos de la universitat (ho dic per inducció, que no ho he pas comprovat) són plens de pintades i discussions d'allò més imaginatives. Des del culte a Sherlock i Moriarty al d'Idhun (!), passant per tota la propagandística de sindicats i assemblees i arranicitats. Per exemple aquella pintada que encercla el botó de la cadena i indica que és un "botón para eliminar el patriarcado". El patriarcado es excecrable, claro, d'això no n'hi ha cap dubte. En una altra porta hi ha una llista dels professors més sexis (diria que hi posa sexis; recordo que algú m'ho va dir, a primer) on la gent (les noies, se suposa) va apuntant, amb més o menys ironia, les seves propostes. A més, a tot arreu hi ha discussions a propòsit de la gramàtica o l'ortografia de les pintades: algú en corregeix una, algú altre dubta de la correcció, un tercer afirma que hi ha aquell error i quatre més.

L'altre dia vaig veure una pintada que deia "no existeix l'amor feliç". Aquella màxima que repeteix obsessivament Mishima en una cançó, així com rosegant-te per dins. I sí, demano perdó per haver desviat el tema, però és que als lavabos, ningú s'hi queda gaire estona. Recordo quan vaig desviar la mirada i vaig dir "és que jo m'ho crec, que no existeix l'amor feliç", i tu (segona persona última de tot el que escric) vas dir "no sé si l'has escoltada bé, la cançó". Uns ulls poden matar la màxima? Sí o què? És que uf Mishima. Ara m'adono que he buscat una excusa per anar a parlar-ne i que no em calia. Perquè clar, cal tota la tristesa i tots els sanglots, per a la mínima cançó. Però és que l'amor feliç sí que existeix i és compatible amb l'esgarrapada a dintre que sentim tot dient "no existeix l'amor feliç". I no passa res, perquè la paradoxa sempre és mig dolça, si no dolça del tot.

Color de rosa

El soroll aquell que fan els vinils: un silenci particular tot ple de so. Entra una orquestra que arrenca amb la cadència dels anys cinquanta que no han vist ni els nostres pares. I després el saxo ben nítid i la veu d'ella. Ella, idioma dolç, vibrat característic, timbre; la vie en rose, je vois la vie en rose.

No sé si el balanceig de cotó fluix m'acaba de convèncer quan parlem d'amor en dies de roses (perquè som en dies de roses...). El ritme que s'enganxa i es respira, així soft and gentle, és bonic de saber. La sensació immensa d'abandonar-se i que el fluir de la música, en francès i en antic, ens dugui a la nostàlgia còmoda del que no s'ha viscut ni es podrà viure. I que ens parli d'amor, que ens parli d'amor.... És bonic d'imaginar una vida de color de rosa, tradueixo sense pensar-hi gaire. Però no n'hi ha prou amb aquest cotó de sucre, no n'hi ha prou amb aquest núvol que és més "rosa" que "vida". Jo vull la vida de color de rosa, i de color de fulla i de color de cel, i de color de tinta i de color de pell, i de color de sang i de color d'escuma de mar i de color de llimona i de color de terra. De color d'amor quan l'amor és de tots colors. Del color del fons de les ninetes.

Maldestrament disposo les paraules, perquè el que volia dir, el que de veritat tinc a flor de llavis i a flor de dits, potser més aviat tocaria dir-ho, i no escriure-ho. El color de la rosa, no ho oblidem, és sobretot el vellut que embafa i embriaga, i la literatura que li ha caigut a sobre (sense la qual, no ho oblidem, seria potser només una petita col incomestible, com deia l'escriptor). I encara més: el color de rosa no és el rosa... igual que l'amor, és vermella i ben vermella.

Mentre floreixen les flors

Avui, tornant a la universitat després del llarg i fructífer descans, he vist que les flors grosses, aquelles tan rares que hi ha al pàrquing, s'han pansit, i he pensat que devien ser flors de la primera alenada de sol tot just al març quan als migdies comença a fer nosa la jaqueta. El temps es mesura en petits senyals com aquest. La vorera que segueix cap a plaça Universitat va rebent les floretes blanques que no sé com es diuen però que fan una olor com de mel, i recordo el primer dia d'aquest any que vaig sentir-ne l'olor i vaig buscar-ne l'origen; des de llavors que el terra de la Gran Via va florint entre els cotxes i els vianants que les perceben i els que no. La novetat d'avui és l'olor de la flor de taronger que, tot travessant el claustre, m'ha fet aturar i, encara que amb la vista no les he trobades, sé que les flors anuncien la primavera. La primavera! L'abril al fons dels ulls i la carícia del sol, les ribes dolces de la tarda...

Mentre floreixen les flors va naixent la primavera, sí, i ja fa dies se'm va parar el cor en veure les roselles que han tornat per esquitxar de vermell els marges! Recordo que l'any passat vaig aprendre que també es diuen gallarets (i vam anar al temps de flors i una floristeria s'ho deia, El gallaret) i m'agrada pensar-ho encara que per mi segueixen sent les roselles de la infantesa, les que tenyien de vermell els camps de darrere del Margalló, allà prop de casa els avis. Les roselles, que quan les culls es marceixen però que amb el vestit verd i la cara vermella miren tot el prat amb el seu ull negre, com deia en Xesco Boix.

El roser del balcó té una rosa, una de sola molt alta i esvelta, i s'acosta Sant Jordi. Tot plegat bucòlic i bonic, i jo sí que em deixo interrompre. 

D'on neix, la primavera? De la primera flor que es desclou? De la flonja mimosa que n'anuncia l'arribada? O dels primers llavis que en pronuncien el nom, mig extasiats? Potser la primavera neix tota sola i hem de dir que "s'ha nascut la primavera"? Mentre floreixen les flors i l'abril i el sol, esclata dins meu (dins nostre) el record de tots els aromes gens oblidats i és hora de respirar amb amor, respirar per acollir-ne la delicada gratuïtat.

Justificacions

Bé, amb vint i pocs anys no es pot anar de tornada de res, em sembla. Així i tot, m'adono que el sentir de fa un parell d'anys pel que fa a la setmana santa es renova d'una altra manera; tots canviem, és clar. Segurament no és qüestió de cap edat sinó més aviat de la pèrdua de complexos, dels canvis en les prioritats... en realitat es pot desenvolupar en molt pocs mesos. Parlo de la capacitat per entendre que no cal justificar-se. De la valentia de no justificar-se. De sortir de l'armari en qualsevol sentit, de parar de donar explicacions a qui no les necessita. Qui necessita les justificacions és sovint un mateix. Partint d'aquí, doncs (partint, en el fons, d'explicacions, ja ho veieu...), jo confesso:

He parlat de llum, de vida i de paraula afegint majúscules com Ors amb les seves Urbanitats i companyia. La Llum, doncs, la Vida, la Paraula. M'he empatxat de majúscules perquè sé que hi ha coses que no són tan fàcils de llegir. Em temo que som massa antics, encara, per dir les coses pel seu nom. És molt més fàcil parlar d'estètica que de fe. Hha! Lo'caditxo! És més adequat per les orelles púdiques dels nostres conciutadans parlar de música que parlar de litúrgia. Hi ha tota una tirallonga de mitjos tabús que sembla que ens facin demanar perdó pel que som. A aquestes alçades de la pel·lícula, encara. I aquí em teniu, entre justificacions perquè jo tampoc puc evitar buscar una manera amable de dir... de dir déu. De dir Déu. Jo confesso, pputes majúscules, que he abusat dels sinònims. Que he parlat sempre d'espiritualitat per preservar les consciències delicades. Perquè no se m'impressioni el personal. No es pot no ser radical, en aquesta vida? Doncs hmpf. A veure si un dia m'allibero de l'opressió i m'atreveixo a escriure paraules com salm o església. Potser demà.  

Presència

La llum ha marxat de Barcelona i ja no es veu el cel, només aparadors i les estrelletes dels cotxes i els semàfors. Els arbres, encara nus, esgarrapen aquesta mena de blau-grisós del cel que ja no coneix el sol, i un estel tímid, l'únic que s'atreveix a treure el nas (i que de fet deu ser Venus, i no un estel), saluda la gavina immensa que ara passa per sobre de la facultat. Una petita pau em ve a trobar quan rebo un petó per correu electrònic.
A vegades, miri on miri, l'absència és només presència disfressada. Tu, tot, aquí.

Klimt

Em fas pensar en Klimt. Em fas pensar en moltes coses, però també em fas pensar en Klimt perquè a vegades pararia el temps per posar títol a una llesca concreta de segon: El petó. O bé: l'abraçada. I perquè l'amor és de tots colors, en una mena de collage sempre bell encara que difícil d'entendre, però sobretot és llum quan no sé si el cor que estic notant bategar és el teu o és el meu. I perquè encara que em diguis que en una foto no es pot veure el color daurat, jo estic segura que, com en una dauraditat absoluta, tota la calidesa del món dorm en l'espai que no existeix (en la no-existència de l'espai, de fet) entre la teva galta i la meva galta.

Endreçava

Endreçava, i vaig trobar coses. Perquè sempre es troben coses quan s'endreça encara que poden ser les que buscaves o un llapis sota el piano, o una cal·ligrafia oblidada que et para el cor un moment i després dius, uf, l'adolescència, que dura, i fas veure que ja has crescut. Tot i que devem haver crescut si hem pogut oblidar les cal·ligrafies que paraven els cors. 

Que divertida, la petita bufona ironia. Tot i que tot és més fàcil de dir quan algú ja t'ha vingut a curar. Encara que de tant en tant faci por de dir i si vingués la tragèdia, i si tot això plim, paf, adéu. I llavors tu em dius que no, tonta. I clar. Així les cal·ligrafies paren el cor poquet a poquet, com recol·locant una mica l'espai aquell de l'aire que no es crida. Hi ha espai dins d'una "m", oi que és fort? El mateix espai, la mateixa miqueta d'aire per dir "morim" que per dir "amor". Tota "m" és allargable i hi ha aire, hi ha aire perquè diem que és nasal però ja se sap que a la vida poques coses són blanques o negres. 

Després de tant temps, el temps que falta em pren l'al·lè encara més.

Només unes dècimes

Vés a dormir.
Només són unes dècimes. No, no dino a casa.

Cada vegada que escric dècimes he de tirar enrere perquè escric "dèciemes", cada cop. Per això he decidit no rectificar, perquè quedi constància que el cervell s'ho passa bé programant els dits malament, com aquell mi bemoll que sempre sempre em sortia brut, i que ara veig el vídeo i penso, hòsti, mira que ho vas fer bé, però encara et va quedar brut. Jo què sé. aquestes coses passen.

Per unes dèciemes (que fort, que no ho estic fent expressament) t'aguantes, que no és tan greu una amanida mal fotuda al carrer i tornar a la una a casa no és tan greu, no és tan greu, és el que jo he escollit i el meu cos
Però què diiius, tututú, si no TENS cap cos, que ETS un cos.

I tal. Jo ja vaig avisar, he tornat (si és que he tornat) per dir mentides.

Ei, però que demà és dimecres i unes pputes (eehe, s'ha d'aprendre a dir puta amb dues pes, no?) dèciemes no aturen la màquina.

No hi ha màquina. Però vaja.

Tornar

Tornar
o no.
Així sense presses, sense esperar res de cap lapse de temps, de cap res.
Sense esperar.
Avui, que avui és ara.

A vegades tornar és dir:
si tinc por, no ho vull saber.
Tenir por
o no.
Tenir-ne, potser, i no voler-la veure, perquè diuen
                                                                     que la por és el contrari de l'amor.


I l'amor ho és tot.
Aquí no hi ha discussió, ni cal esperar res.
I torno,
o no torno,
a dir mentides a qui les escolti
perquè el que és estimar,
                            bé que es pot fer
                                                  en silenci.




Així doncs cal canviar, cada dia; all things new.