Seixanta dies

Ara que ja m'havia fet la idea que les meves primeres eleccions com a major d'edat serien europees, resulta que no, que no seran d'aquelles que mai més recordes qui vas votar ni per què, ni qui va sortir, ni per què cada partit estava content perquè hi havia sortit guanyant (que, si tothom fos tan positiu com la gent dels partits polítics després de les eleccions, caldrien menys llibres d'autoajuda). Doncs no, ara vés i posa't a pensar qui votaràs, perquè els únics que no guanyen a les eleccions, depèn de com van, i visto lo visto, són els que han votat i després es queden amb un pam de nas. Tots estan contents: "perquè som els que hem tret més escons", "perquè ens hem mantingut" "perquè hem baixat menys del que s'esperava", "perquè als altres tampoc els ha anat tan bé", "perquè l'abstenció no ha pujat", "perquè pot semblar que hem anat a pitjor, però en un petit poble del Pirineu hem pujat! Tot és culpa de la llei electoral". Segur que sí. I sense voler ofendre cap petit poble del Pirineu.

Sóc una persona desencantada amb la democràcia. I me'n sap, de greu! Seriosament, és com una taca d'escepticisme en una visió del món que intento que sigui positiva. M'agrada pensar que crec en la condició humana, i que em prenc la utopia com una finalitat i no una mena de miratge... i sé que hauria de confiar en la democràcia. Perquè no confiar en la democràcia és no confiar en la gent! I això és inadmissible, és horrorós. Però per més que alguns s'ho pensin, la gent no pot triar en què creu i en què no, ni en qui confia. O, en tot cas, jo no puc. Com Plató, penso que és un sistema imperfecte partint de la base que la gent és imperfecta. Ja ho sé, ja ho sé que és el millor que tenim. Per això m'emprenya encara més la gent que no vota, que es vol fer dir "abstenció activa" i després vinga a mobilitzar-se i a manifestar-se i queixar-se per allò que han decidit no escollir. Bé, tinc seixanta dies per aconseguir anar a votar no només com a obligació cívica, sinó creient en el que faig. Espero que no la caguin, els partits. Que ningú em malinterpreti: ells saben què és el millor per ells, suposo, i el meu criteri li és igual a tothom. Però en aquest racó de món la classe política tendeix a unes actituds de pati d'escola que em treuen de polleguera: que si ara no sóc amic teu i formo un partit a part, que si ara estic d'acord amb tu però no t'ho dic perquè no em caus bé. Però tot i així, estic decidida a esforçar-me per creure una mica en aquesta gent. Segur que la majoria ho fan tan bé com poden. Vaja, a mitja campanya començarem a veure el què.

Tinc nació

Sempre faig tard, ho sé. Sóc una persona d'última hora i ho tinc assumit, però havia de parlar, havia de deixar anar alguna cosa sobre dimarts passat i la impressionant marabunta que va vestir Barcelona d'uns colors ben concrets. Aquí, al blog, prefereixo escriure-hi altres coses, com si em pogués allunyar del "mundanal ruido" i no, no és així. Per escriure sobre l'onze de setembre no em serveix cap metàfora, les trampes del llenguatge ja vénen soles en el complicat garbuix d'ambigüitats de termes i conceptes. Com la pàtria, que em sona tan estranya. És una paraula com massa solemne, antiga, no? No me la sé aplicar. Em costa, perquè mai he sentit meu el país que se suposa que m'empara. No: jo sóc d'un poble, d'una nació. Sóc d'una terra. Però és tan difícil d'explicar! Tant, que em calia intentar-ho. Perquè també és difícil d'entendre, d'entendre('m).

A mi m'agradaria poder dir que no tinc fronteres, que sóc del món, voldria, com tant els agrada dir a alguns "veure el que ens uneix i no el que ens separa". Però no pot ser, aquí no pot ser, així no pot ser. Perquè la terra m'estira, hi ha un sentiment molt fort: són les arrels que em reclamen, i no sé ben bé a què, però em vinculen. A una història, a un paisatge, a una cultura i a una manera de fer. A una llengua que faig servir per viure. I, de passada, a tots els símbols: a l'himne en to menor, a la celebració nacional d'una derrota, a la bandera de la sang del moribund. Som un poble ben curiós. I m'agrada que sigui així, m'agrada aquesta mentalitat de caminar junts per vèncer, de voler-se guanyar el dret a ser (que no el fet d'haver-se'l de guanyar a la força!). Sobretot en contrast amb les grans sentències sobre les grans pàtries, declamacions d'esperit elevat sobre foteses. Potser per això no m'acaben de fer el pes les banderes, les banderes en general. És una ostentació massa evident, potser? Quan veia aquell mar d'estelades dimarts passat m'omplia d'orgull la gent i no les banderes, perquè si imagino el mateix mar groc i vermell però fet de banderes espanyoles, no puc evitar esgarrifar-me. I de veritat que voldria que no fos així. És llavors quan sé que les banderes no m'agraden. Però en el fons sí que hi ha una diferència, una de gran i noble que, en certa manera, em tranquil·litza. Em sabria molt greu sentir aquest orgull si fos només perquè és la bandera "del meu país" però aquest meu país, en omplir una ciutat de banderes, no fanfarroneja de la seva potència sinó que es reivindica. Reclama el seu dret a existir. Prefereixo la meva nació petita que una gran pàtria. Perquè jo també agraeixo a l'atzar aquells tres dons, perquè la nació oprimida és com la llavor de la vida a la terra, sempre latent. M'agrada que tinguem una voluntat de construir, m'agrada que la gent surti al carrer. Sembla poesia gratuïta, però ho dic molt seriosament: la gent, a Barcelona, tenia el cel als ulls. Si heu vist fotografies potser sabeu què vull dir. Mirant amunt, però també veient només aquell tot meravellós fet de complicitat, fet d'un sentiment que compartim. És terriblement emotiu. El cel als ulls, sí. Què era? Era la flama d'una il·lusió, era el futur reflectit a les ninetes, era un punt de llàgrima i el blau radiant d'un cel lluminós de setembre? No ho sé, no ho sé, no m'ho feu dir que no ho sé.

És un tema molt complicat, es barregen moltes coses. Però així és com ho sento! Així és com ho senten molts. La necessitat de canviar la història, cremant-nos per dintre. Encara que no m'agradin les banderes. I també puc entendre la hostilitat amb què ho veuen molts des de fora. Però vaja, com bé va dir el Lopes a Plats Bruts, "yo entiendo que jode, eh, pero es lo que hay".

De l'olfacte

Es veu que l'ésser humà pot recordar una quantitat indecent d'olors. Moltíssimes. L'olfacte és un sentit oblidat i menystingut comparat amb la vista o l'oïda, però també ens dóna informació constantment de tot el que ens envolta. A mi em té fascinada, l'olfacte, perquè vol dir que només respirant, que sovint és una cosa inconscient, es pot analitzar l'aire, l'ambient, i rebre'n més del que es veu. Una persona, una casa, un carrer; sentint-ne, sense voler-ho, l'olor, se'n saben moltes coses. Saps quan les àvies es passen amb la Nenuco amb els néts. Algunes vegades saps què mengen els veïns o pots endevinar la marca de desodorant, de perfum o de xampú de la gent -a vegades, fins i tot l'olor pròpia cadascú. I l'olor diu molt, de cada persona! Hi ha olors que diuen "sóc sensual", hi ha olors que diuen "sóc agressiu", hi ha olors que diuen "m'he gastat una fortuna en un flascó minúscul de Dolce&Gabbana". (Oh, jo també me la gastaria, si no em fes tant mal, hi ha alguns perfums que em tenen enamorada des de fa anys però mantenim una relació distant a base de fugaços encontres al Duty Free dels aeroports).

Quan era petita, a l'escola, podia olorar la primavera o la tardor. Em sembla que era pel pol·len dels arbres de la rambla en l'aire o l'olor de les fulles seques d'aquells mateixos plataners trepitjades i fetes pols per centenars de peus de canalla, família i cangurs. Això, és clar, sense parlar de l'olor de pluja. Fins i tot de l'olor dels diferents tipus de pluja o dels diferents moments de la pluja: al principi es nota només l'aire humit, després fa olor de terra mullada o de ciutat mullada (que són dues olors diferents). A vegades fins i tot es pot sentir l'olor de l'aigua sola. I que ningú em salti amb la bajanada aquella de que l'aigua no té olor ni gust perquè és mentida. Potser l'aigua destil·lada no en té, però el líquid a què ens referim normalment sí: si no, no hi hauria manera de distingir les marques d'aigua pel sabor. I pel que fa a l'olor, que és el tema que ens ocupa, tres quarts del mateix. Es pot saber si en un got hi ha aigua per l'olor. És clar que és més pràctic fer servir la vista, en aquest cas. Però vaja.

Una nit d'aquestes, vaig entrar a la cuina. Era tard, era fosc, però em conec la cuina prou bé per posar-me un got d'aigua freda a les fosques. Després de veure, però, vaig voler encendre el llum per veure d'on sortia l'olor dolcíssima que m'omplia el nas i el cervell. Olor de préssecs madurs, préssecs boníssims que volia tenir localitzats per quan fos l'hora d'esmorzar. En veure la cuina il·luminada vaig trigar uns segons a trobar un únic préssec molt petit, que feia com gràcia ocupant tot sol la fruitera de porcellana, la grossa. El préssec petit i vell allà al mig. I la seva olor que s'escampava per la cuina i el menjador. No vaig poder evitar pensar "la fruita d'estiu ja s'acaba". Tot i que de fet no és així i dissabte hi tornarà a haver préssecs dolços a casa, va ser com veure el meu estiu, ja tan petit, tan al final. Que un dia va ser "tot" el que esperava i m'envoltava, i un dia enyoraré, i em semblarà que va ser encara massa curt (encara que en realitat no ho hagi estat) com un préssec sol en una fruitera massa gran. Però omple la casa amb una essència que es respira. A cada racó, també a les fosques, l'estiu és present. Dins meu omplint-me d'olor d'estació, d'hostel, de tren, de tonyina, de tredlik, de McDonalds, de muffin de xocolata, de crêpes, de te, de cus-cus, de moqueta mullada, de tempesta, d'alfàbrega, de muntanya, de pizzes-fantasia, d'encens, de cervesa, de gent, de baguettes i croissants, de mar, de flors, de pain d'épices. 

Tornar

Oh, sí, la tornada sempre és dura. Aquesta tornada. De la Bourgogne estimada, a casa. Ai, si no fos pel Mediterrani! Enyoro el mar quan el tinc lluny. Però també enyoraré aquest trosset de cel que s'estén enmig d'enlloc, allà a la France. És una font, he sentit dir, i no només en el sentit literal (perquè d'aigua, no n'ha faltat, que diguéssim). Em sembla que la clau de tot plegat deu ser aquest silenci. Es menja la gent, el silenci. En el fons és tan senzill com entendre que quan el soroll se'n va, ens quedem sols amb nosaltres mateixos. I en surten, de coses, llavors! És com la tempesta mateixa, la tempesta d'estiu que deixa anar tanta aigua i tant so, que s'emporta les branques mortes. Que s'emporta tot això que hi ha a sobre per veure, per veure-hi, allò que forma un fons a vegades desconegut, a vegades intuït d'alguna manera. Alguns anys és més plàcid, d'altres tot plegat s'arma d'una violència que fa encara més por que el fet mateix de despullar-se del que és superflu que, en el fons, no deixa de ser un escut per defensar-nos de la veritat quan és massa crua. És com intentar escriure les coses tal com són, sense ajudar-se amb les trampes de la paraula. Em noto tan nua que no ho puc suportar. Per això m'estimo tota aquesta retòrica que m'ajuda a crear transparències i oblidar, per una estona, que el silenci, que la veritat, és la duresa del tornar i la cruel senzillesa dins de nosaltres mateixos.

"L'Estate, Presto"

Com el tercer moviment de l'Estiu de Vivaldi, la tempesta fa por i fascina. És dimarts i la naturalesa sacseja el nostre petit món mentre jo la travesso entre aigua i vent. Embruixada, com sempre, per aquesta bellesa aterridora. Recordo cantar, fa molts anys, "llamps i trons fendeixen l'aire amb els seus esclats salvatges" i bé, és exactament com és ara. Les cames xopes, els cabells xops: tota jo regalimo.

El violí és tot energia. Corro sota la pluja ferotge i veig al mig del camí branques d'arbres que han caigut. És curiós com puc "percebre" el silenci que s'amaga darrere de tot aquest terrabastall, talment com s'atura la cascada histriònica de notes per recomençar cada cop amb més tensió. Els meus peus són ràpids, segurs, i encara que el meu cos es vincla pel vent, avanço. No paro de córrer mentre entenc que sóc part de l'immens tambor que és tot sota la percussió de les gotes. El braç del primer violinista és una extensió de la tensió de les cordes. Força, força, força en el seu arc i en el meu cos, en la fúria de l'estiu feta música i en la que m'assota la pell. L'orquestra respon com cada porció de la terra que s'estremeix i ressona sota la petjada del cel. Fulles que naufraguen dins del vent, cabells que es fan pluja, i és la pluja que cau com emoció pura sobre cada criatura amarant-la d'estiu fins que tot és xop de la mateixa essència primera. Les notes flueixen des del cel negre: és la natura recordant-nos el seu poder amb una violència que amaga, només, rierols de bellesa entre esclats de llum esquerdant el cel.

Amb una motxilla

Amb una motxilla, demà, ens allunyarem de casa. Molt més "de veritat" que mai. Tan soles. Tan juntes. Tan vives i tan joves, tan noves. Una aventura molt, molt nostra.

Jo, que en principi sembla que m'adono ràpidament de les coses, sóc força lenta a vegades. Per exemple, vaig trigar moltíssim a adonar-me de la petjada que, realment, tot el que visc deixa en mi. Com en tothom, vaja, que és per això que la memòria és un tresor tan preuat. Fins que vaig arribar a aquesta conclusió facilíssima vaig passar molts anys sense apreciar prou cada moment, sense saber que, en mi, seria etern. Tots els llocs que he vist, i els que veuré. Tot és dins meu. D'aquestes ciutats que m'han engrandit, ja n'he parlat. I si després d'aquests dies n'he de parlar més, ja ho faré. Perquè el que també perdura són les persones, molt més que cap altra cosa, i són la sort veritable, la sort més gran que cadascú ha d'agrair al seu atzar. Jo he de fer-ho, perquè aquestes persones són un regal. Tan soles, tan juntes, que m'han construït tant.  Una sort tant gran com tot Europa. Més i tot. Amb una motxilla, amb unes xiruques, amb unes amigues que valen totes les corones txeques del món.

Pólvora

El foc s'encén. Es fa la llum, igual que s'ha fet la música ja fa molta estona. L'espurna trenca la calma del dia o de la nit. El foc s'encén i l'olor de pólvora s'escampa, igual que s'escampa la gentada atemorida per allunyar-se de la pluja d'estrelles candents. "Foc fred", en diuen ara, d'aquest foc que es veu que és menys brillant, una mica més blanc i menys càlid. No crema, diuen, però és mentida perquè el foc és foc, i si alguna cosa no pot ser, és fred.

El so no es fa esperar: un xiulet eixordador seguit dels esclats sords de les explosions petites quan cada coet deixa de fer ploure trossets de llum. Sota tanta escalfor brillant, dansen els dimonis. Aquí, qualsevol hi ballaria, aquí, tot plegat es confon. El foc no és fred, i si això és l'infern és prou acollidor. La percussió, ritme primari que ve del nostre cor, del batec mateix de la vida des del seu principi, acompanya la dansa de la pluja d'estels. Tot crema i atrau, és bonic i perillós. Després, només queda l'olor de pólvora que agafarà la nostra roba blanca.